La tomba de la misericòrdia

A la C-252, a peu de carretera, molt a prop de l’antic camp d’aviació de Vilajuïga-Garriguella, hi ha la tomba d’un soldat alemany. En la inscripció de la làpida, escrita en llengua germànica, s’hi pot llegir: “Aquí va caure el 6 de febrer del 1939 en la lluita per una Espanya nacional Friedrich Windemuth, nascut el 27 de maig del 1915 a Leipzig.” No en sabem gaires coses, d’aquest soldat, més enllà de la seva pertinença a la legió Còndor, la temible aviació que va enviar Adolf Hitler per tal d’ajudar Franco. Però resulta fàcil situar la seva mort en la darrera batalla aèria de la Guerra Civil.

Ens trobem a les acaballes del conflicte. Fa dos dies que Girona ha estat ocupada i, poques hores després, Figueres tindrà el mateix destí. Els republicans es retiren de manera precipitada mentre els franquistes els assetgen sense misericòrdia. El 6 de febrer, sis aparells Messerschmitt Bf 109 ataquen la base aèria de Vilajuïga amb l’objectiu de destruir les restes de l’aviació republicana. Segons el relat d’un dels pilots que acompanyen Windemuth, cap a primera hora del matí, l’esquadró arriba a l’altura de l’aeròdrom i comencen a distingir les ombres d’alguns “Curtis” (que és com els alemanys coneixen els Polikarpov I-15). La majoria dels aparells no tenen temps d’enlairar-se i són destruïts a plaer, però el pilot alemany en distingeix un que se’ls llança a sobre “com un gos rabiós”. Serà precisament aquest avió el que aconseguirà abatre el seu company d’esquadró ferint-lo mortalment al cor amb una bala de metralladora.

Els familiars de Friedrich Windemuth col·locaran la làpida a pocs metres del lloc on ha estat abatut. I aquest espai caurà en l’oblit durant anys. Paradoxalment, les poques mostres d’homenatge en memòria d’aquest aviador alemany arribaran d’aquells que ha volgut destruir. Just al costat de la làpida, hi ha un xiprer, plantat fa alguns anys per un veí de Garriguella, Xavier Casellas, Patxè. El seu pare havia estat capità d’infanteria i comissari polític de la República i, després de la guerra, es va passar un any en un camp de concentració de Màlaga i quatre a la presó de Figueres. Quan va descobrir la làpida, la va voler destruir, però el seu fill no només li ho va impedir, sinó que hi va plantar el xiprer com a símbol de reconciliació.

Però el que va provocar més estranyesa entre els veïns no era aquell arbre, sinó les roselles vermelles que van començar a aparèixer periòdicament al peu de la làpida. En un primer moment, es va témer que haguessin estat dipositades per un grup neonazi, i fins i tot es va especular que la policia havia muntat un dispositiu per tal de descobrir-ne els responsables. Però, temps després, es va donar a conèixer que el responsable de les flors era Josep Falcó, l’aviador republicà que amb el seu avió Polikarpov I-15 havia posat fi a la vida de Windemuth.

Les trajectòries dels dos soldats es van encreuar fatalment aquell 6 de febrer del 1939 al cel de Garriguella. L’alemany no va tornar a la seva base, mentre que el català es va veure obligat a fer un aterratge d’emergència. Quan va tornar a l’aeròdrom, només va trobar les restes fumejants d’alguns avions. Falcó va recollir un carnet de paracaigudisme a nom de Hans Nirminger entre les restes d’un Me-109, el segon avió que confessava haver abatut, però la legió Còndor sempre ho va negar. Fos com fos, a partir d’aquell dia, Falcó es va veure obligat a emprendre un tortuós periple que el duria als camps d’internament d’Argelers i Gurs. Va passar a Algèria i, a partir del 1964, es va establir a Tolosa. A partir d’aleshores, va començar a recuperar el contacte amb el nostre país. I, en una de les visites, es va produir el retrobament amb Windemuth. Va localitzar la tomba gràcies a les indicacions d’un pagès: “Vaig veure l’edat d’aquell pilot, gairebé com Çla meva. Potser la seva família ni tan sols sap que està enterrat allà.” Aviat va deduir que es tractava del pilot que havia abatut en el seu darrer combat. A partir d’aquell dia, aprofitava qualsevol excusa per aturar-se a Garriguella i deixar un ram de flors a la tomba. Justificava el seu gest al·ludint al codi d’honor dels aviadors, però, per sobre de tot, al·legava que era conscient que la incertesa del destí hauria pogut posar fi a la seva vida en aquell indret. “Ens vam trobar front a front i va morir ell, però hauria pogut ser jo”, confessava fa alguns anys. En tot cas, va ser Josep Falcó, a través d’aquell gest d’honor i compassió, qui va convertir un espai oblidat en la tomba de la misericòrdia.