Els ‘processionals’

És temps de processons. Això d’arrossegar gent al carrer per veure-hi passar una desfilada no és nou, però de tant en tant, torna. S’ho van inventar els antics, i al llarg dels anys s’ha reformulat a base de readaptar rituals als temps moderns, inventant nous credos i una nova imatgeria. Hi ha processons que volen semblar festives, populars, però que són imposades, fruit d’aquells que en l’exercici del poder i el domini de la cosa pública volen fer prevaldre les seves idees per damunt de les dels altres, i n’hi ha d’improvisades, que neixen un dia quasi per equivocació, quasi sense voler i que amb el pas del temps, i també sense voler, acaben consolidant-se perquè la gent no només se les sent seves sinó que acaba fent-se-les seves. És allò que se’n diu el desig, l’anhel i també la força d’un poble.

Per exemple. Artur Mas no hauria volgut mai haver de desfilar el 15 d’octubre del 2015 des del palau del Parlament de Catalunya, al parc de la Ciutadella, fins a l’edifici del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, al passeig de Lluís Companys, per anar-hi a declarar com a imputat per l’organització del 9-N, però la justícia el va citar i la caminada entre un i altre edifici es va convertir en una passejada multitudinària de polítics sobiranistes, vares de desenes d’alcaldes fent costat al president de la Generalitat, banderes independentistes, càntics i crits, molts crits, a favor de la llibertat i la independència de Catalunya.

Des d’aquell dia, i fins avui, gràcies a la insistència de la justícia espanyola per posar en el punt de mira qualsevol decisió política de pes relacionada amb el procés, la desfilada de polítics i ciutadans cap a les dependències del Palau de Justícia s’ha repetit tantes vegades que comença a ser una imatge familiar la de veure avançar pel tram central del passeig de Lluís Companys una filera d’honorables ciutadans i ciutadanes acompanyant algun o altre polític reclamat per l’alt tribunal català, i tot plegat envoltat de gent, molta gent, banderes, crits i càntics.

Ahir, la nova processó sobiranista la motivava l’obligació de comparèixer davant la magistrada Maria Eugènia Alegret del vicepresident tercer de la mesa del Parlament, Joan Josep Nuet, un home que obertament reconeix no ser independentista, com la majoria dels companys i companyes de militància comunista que ahir el van voler acomboiar fins al Palau de Justícia. “Jo defenso el dret a l’autodeterminació i soc partidari de la república, però no vull la independència”, explicava un vell militant del partit de Nuet vingut de Montcada i Reixac, el mateix poble on resideix l’home que ahir compareixia.

La marxa va arrencar puntual quan passaven sis minuts de dos quarts de nou del matí de davant del Parlament, amb Carme Forcadell, Artur Mas i Xavier Domènech, entre d’altres, a primera fila, i fent-ne via per no arribar tard davant la magistrada, travessant la Ciutadella per la plaça on hi ha la font monumental, a tocar de la Glorieta on un grup de saltimbanquis moderns, guiris amb rastes, es miraven la comitiva amb els ulls plens de lleganyes i amb cara de no entendre-hi gaire res.

El que costava una mica més d’entendre era la presència de banderes espanyoles en una concentració independentista. Ara bé, si es té present que l’ensenya no era la bicolor, sinó la tricolor de la República, i que anava acompanyada d’un estol de banderes vermelles amb la falç i el martell, la cosa prenia més sentit i més lògica.

Davant d’aquest nou panorama, els que no s’han perdut ni una de les concentracions independentistes i que ahir tampoc van fallar a la cita, van aprofitar per cridar als companys improvisats de viatge ideològic, el crit d’“unitat, unitat!”, que no anava dirigit tant als comunistes concentrats davant el Palau de Justícia sinó a polítics com ara Xavier Domènech, que tenen a les seves mans fer real aquest anhel d’unitat popular. Enmig de la processó, com un prec, quasi com una pregària, un dels concentrats va cridar: “Domènech, mulleu-vos d’una vegada!”