PSOE i Podem

Pedro Sánchez està pletòric. Ve d’un llarg silenci després d’una guerra que va perdre. Repeteix tothora que serà president del govern i que entrarà victoriós més aviat que tard a La Moncloa. Té moral de victòria i fa callar una bona part de les patums del PSOE que li fan el llit. Està dins d’una de les guerres internes més fortes del socialisme espanyol que es tornaran a visualitzar en els pròxims dies en les pugnes congressuals que s’obren ara en les federacions del PSOE. Cal veure què passarà al País Valencià amb Ximo Puig i fins i tot als territoris naturals de Susana Díaz.

El renascut líder socialista torna a tenir el poder. Ha fet “un cop d’estat” apartant “els de sempre”. En escoltar el discurs de cloenda del 39 congrés, un s’adona que Pedro Sánchez segueix utilitzant les mateixes paraules criticades per les patums del seu partit i des de l’actual govern espanyol, que són qualificades de buides i poc explicatives en un moment en què allò que es demana és concreció. Paraules com ara: acords, gent, il·lusió, solucions, entesa, diàleg, responsabilitat i alguna altra, que formen part del seu lèxic des que va treure el cap en les passades eleccions generals com a futur líder socialista i que són desqualificades perquè la seva oposició considera que no volen dir res.

L’entorn més íntim del personatge assegura que Pedro Sánchez quan era petit ja deia que volia ser president del govern. Té vocació. Ara mateix no té suficients vots i com que hi vol arribar voldrà ajuntar-se tant com pugui amb Pablo Iglesias i Podem. Un fet difícil, ja que els antecedents demostren que el socialisme no ha anat mai lligat amb el comunisme. Felipe González i Carrillo només es respectaven, González i Anguita s’odiaven, etcètera. El clàssic diu que quan les esquerres fan acords el gran sempre es menja el petit.