“Del cas Palau només en coneixem la superfície”

Sí, sembla que sí [riu].

Amb tota sinceritat, sí. Però era impossible dir que no a la proposta que m’han fet, tenint en compte tot el que ha passat allà i el que s’ha de fer.

Moltes vegades hem sentit a dir que es tracta “de fets aïllats”. El mateix Rajoy ho assegura. Però no és així. Possiblement durant el règim franquista va ser un fet estructural, ja que era un període en què no era possible saber què feien els que manaven i la corrupció campava per tot arreu. Amb la Transició la corrupció sistèmica va ser heretada i ajustada a un sistema tan feble com el dels partits, amb costosíssimes campanyes electorals. I aquí va començar tot.

Jo ja ho vaig tenir acreditat quan vaig veure la documentació del Palau, amb els convenis amb la Fundació Trias Fargas, els Excel amb els quadres amb el repartiment del que s’anava ingressant per la via de Ferrovial o les carpetes amb documentació d’obres públiques com la Ciutat de la Justícia o la línia 9... Jo crec que en el judici tot això ha quedat certificat, tant pels testimonis reconeixent-ho com per les proves. Ara bé, que dirà la sentència? Digui el que digui, no podrà modificar allò que vaig poder veure i tocar amb les meves mans.

Quan va haver-hi el canvi de govern, el 2011, el primer que va fer va ser retirar el consorci del Palau d’una posició acusatòria. I tres quarts del mateix va passar a la Diputació el 2015. Hi ha hagut una claríssima planificació de totes les accions que s’havien de donar, i el moment que calia fer-ho. El govern de la Generalitat ha intentat difuminar, o tapar, la participació de CDC en el frau del Palau. I quan des de l’Ajuntament, com a part del consorci, vam començar a plantejar que calia revisar aquesta posició, se’ns va donar llargues.

No és una bona notícia, i és la conseqüència d’unes economies processals que es busquen des de la fiscalia i de les quals jo discrepo. Discrepo de la rebaixa de penes i que aquesta s’hagi fet a canvi d’una confessió. És cert que aquella confessió de Millet i dels Montull va provocar un terratrèmol, però en un judici moltes vegades només veiem la punta d’un iceberg de la realitat d’un cas. Hem de tenir en compte que 9 milions dels 35 que nosaltres vam deduir amb les auditories que s’havien volatilitzat del Palau no s’ha pogut imputar ni Millet, ni CDC ni la FAES ni ningú, perquè no vam tenir els mecanismes.

Si un dia Millet i Montull volen explicar-ho tot, tindrem moltes sorpreses. Només coneixem la superfície del que hem pogut trobar, però ells sí i que ho saben tot. Ells i més persones, perquè han estat protegits per molta gent. Puc acceptar que un auditor digui que a ell no se li ha fet l’encàrrec de furgar en el transfons que hi ha al darrere de cada factura, però és que, des del punt de vista formal, el Palau era un desastre. Començant per la seva comptabilitat, la liquidació dels pressupostos o el gairebé centenar de comptes corrents que tenia, on només havies de comprovar quins estaven dins la comptabilitat i quins no si volies veure què passava allà.

Jo no sé si la paraula seria connivència, perquè voldria dir que hi hauria una connexió expressa. El que no hi havia era la vigilància perquè les coses es fessin bé. Per quines motivacions? Són incomprensibles si no les vincules amb el fet que allà es generaven alguns beneficis.

Hi ha cinc expedients d’obres de l’Ajuntament que han estat analitzats per la fiscalia i el jutjat del Vendrell que porta el cas. Per això ens hi hem personat, per conèixer de fons en què ens afecta com a institució. I si es dona el cas que algú s’ha beneficiat d’aquestes adjudicacions, l’Ajuntament acusarà.