“No soc dels que somiaven en la independència”

Si alguna cosa no es pot negar al conseller Santi Vila (Granollers, 1973) és que és sincer. Si més no, a mi m’ho va semblar en aquesta conversa. I si no, fixin-s’hi bé: “Per molt que m’emprenyin algunes decisions que prenem, i per molt que no estigui d’acord amb alguna estratègia o que no la comprengui, jo seré fidel al que estem fent i al president Puigdemont. Faré el que hàgim de fer”, diu. Vila, exalcalde de Figueres i exconseller de Territori –“ara, a Cultura [260 milions d’euros anuals], hi estic molt feliç; de Territori, només n’enyoro el pressupost [prop de 2.000 milions]”–, no amaga que no comparteix algunes decisions preses fins ara: “El 27-S vam dir que volíem guanyar en vots i en escons, i només vam guanyar en escons. I, vist això, tenint en compte que no podíem fer una coalició liberal progressista a l’entorn d’Artur Mas, ell no hauria d’haver plegat, no hauríem d’haver pactat amb la CUP i hauríem d’haver anat a eleccions.”

No és estrany, dient el que diu, que tingui fama de conseller díscol, d’enfant terrible del govern –“terrible no ho sé, però infant ja no m’ho haurien de dir”, somriu– i d’anar a la seva. “No vaig a la meva. Soc molt fidel. Crític, però fidel.” I fidel al procés, però sobretot a Puigdemont, de qui es considera amic des de fa molts anys. “Puigdemont i jo pensem de manera diferent sobre l’independentisme. Ell vincula la consecució de la independència a tenir una societat moderna, avançada i progressista. Jo, no”, diu. I hi afegeix: “A mi se’m nota que aquesta etapa en què estem no és el somni de la meva vida. Jo no soc dels que somiaven en la independència. Hi he arribat arrossegat per les circumstàncies. He acabat sent un independentista racional; la raó m’ha portat a ser-ho.” I encara hi torna: “Crec que el president Puigdemont aprecia la meva lleialtat des d’una certa discrepància. Perquè, si l’independentisme arriba a ser un sentiment majoritari, deu ser perquè els que no hi crèiem també ens hi hem tornat, no?”

“No puc negar que ho visc amb certa resignació, que jo no ho hauria volgut així. Però ho entenc”, diu. I insisteix en la seva lleialtat, que sap que sovint és discutida fora del govern. “Soc el conseller que ha signat més requeriments, perquè, a banda dels del TC, ja en vaig signar dos més pel tema de Sixena. I que el conseller amb fama de menys independentista sigui qui ha signat més requeriments judicials per advertir dels delictes de desobediència, bé deu ser prova d’alguna cosa, no?”, reflexiona en veu alta. I li pregunto què pensa, quan els signa: por? respecte? “És ben legítim tenir por, però és molt innoble deixar-se guanyar per la por”, sosté. Qui pateix? La seva mare, que viu a Figueres, i la seva parella, amb qui conviu en un pis prop del Mercat del Ninot, a Barcelona. “A la meva mare, li ho vaig explicar amb calma, perquè ho entengués. Li vaig explicar que hem arribat a un punt molt complicat i que jo només podia fer dues coses: o penjar les botes i deixar la política, o jugar-me-la. I li vaig explicar que havíem decidit jugar-nos-la, perquè al país no li pots fallar.”

La parella de Santi Vila ja no és el cuiner amb qui es va casar a Peralada el juliol del 2014 –segur que se’n recorden–, un convit al qual va assistir el govern en pes i la ministra Ana Pastor –“sí, encara hi tinc bona relació, amb ella, però hem de ser molt prudents, perquè estem en bàndols diferents”–. “Em va saber greu el divorci –diu Vila–. Després d’una relació preconjugal de set anys, la conjugal només en va durar un.” I hi afegeix que la seva parella actual “sí que pateix”, però que pateix molt més la seva mare. No és agradable, diu: “Fa impressió, quan veus la gent que t’estima preocupada.” Ho viu amb resignació, insisteix, però amb convenciment: “La pregunta que ens hem de fer és per què hem arribat a aquest punt? Perquè estem fent una cosa incorrecta o perquè Madrid ens hi ha abocat? La resposta és clara. Per això ho visc amb resignació i no pas com un dilema moral.” “Aquesta pugna és per guanyar-la”, hi afegeix.

Vila, que dorm malament “per norma, però no pas pel procés”, i que és amant de sortir de festa de tant en tant –“ara fora de Catalunya, perquè aquí et coneix tothom”–, admet que molta gent especula amb el seu futur. “I a vegades jo mateix ho alimento”, somriu. Vol ser alcalde de Barcelona? Presidenciable a la Generalitat? Potser no ho té clar ni ell, a hores d’ara. Perquè, quan li ho pregunto, fuig d’estudi: “Ara la meva única finalitat és ser útil i lleial a Puigdemont, tot i que tothom sap que jo hauria fet coses diferents.” Té fama d’enfant terrible, i ho sap, i en el fons ell la cultiva. “Em fa gràcia: tothom interpreta i reinterpreta el meu futur...” I li agrada aixecar polseguera, tot i que matisa: “Allò que vaig dir a El País que «la cultura catalana és espanyolíssima» es va tergiversar, i tota la meva fama de protaurí no és certa; no soc protaurí, sinó que simplement trobava innecessari prohibir les curses de toros perquè és una tradició que ja anava de baixa igualment”, explica, tot i que al cap d’una estona li sento dir: “He anat moltes més vegades a veure toros a Ceret que no pas a veure la fórmula 1.”

Amic d’arrossos i de peix, i més de gintònic que no pas de whisky, aquest exprofessor d’història contemporània i d’història econòmica a la UdG (i de classes de secundària a La Salle de Figueres) ara ha recuperat la tesi doctoral que havia deixat penjada. La presentarà aquest juliol a la UIC. “Va de Fèlix Sardà i Salvany, eclesiàstic i polític d’extrema dreta, famós pel seu llibre El liberalismo es pecado (1884).”

I amb ell, que no és independentista de naixement i que no se sent amb l’obligació de veure-ho tot fàcil, acabo amb la pregunta del milió: ens en sortirem? “No ho sé. L’opinió és lliure. Però el que sé segur és que, tant si som independents com si no, haurem millorat substancialment.” I assenyala les dues incerteses que el preocupen. La primera, si hi ha o no una majoria de catalans que volen la independència: “Això només ho podrem resoldre votant; jo penso que hi ha un empat tècnic, i que aquest darrer any i mig no hem sumat; potser no hem restat, però no hem sumat.” I la segona incertesa que expressa en veu alta és: “Quin nivell de sacrifici i mobilització estem disposats a fer?” “Això em genera dubtes. La gent sortirà al carrer de manera sostinguda, si cal? I, si entrem en una dinàmica de sancions econòmiques, actuarem solidàriament? A mesura que es vagin centrifugant els riscos, quina actitud tindrem? Soc escèptic.” No es pot negar el que els deia al principi: Vila és sincer. I provocador.