“El meu pare ja va anar a la presó per raons polítiques”

Antoni Comín (Barcelona, 1971) hi pensa sovint, en el seu pare. Alfons Comín, enginyer industrial i periodista –“es va entrevistar amb Fidel Castro i, de la trobada, en va sortir un llibre”–, marxista, cristià d’esquerres i intel·lectual, va ser l’impulsor de diversos moviments socials i culturals; va militar als partits d’esquerra FLP, Bandera Roja i el PSUC, i als anys setanta va ser detingut durant la dictadura franquista i es va passar un any a la presó. “El meu pare ho entendria, el que estem fent”, diu el conseller de Salut quan li pregunto què creu que en pensaria, el seu pare, de la situació actual, si fos viu. “Va morir jove, quan jo tenia nou anys, però la malaltia que va tenir va fer que en els darrers anys estigués molt a casa i el veiéssim molt; per això en tinc molts records”, hi afegeix. “Jo espero no haver-hi d’anar, perquè no voldria que la meva filla hagués d’explicar el que expliquem a casa del temps que el meu pare va estar a la presó”, diu. Però, de la mateixa manera que diu això, Comín sosté que la situació actual tampoc l’inquieta. “Què pensa, quan signa un dels molts requeriments del TC que ja ha signat en què se’ls adverteix que no poden desobeir? Fa respecte?”, li pregunto. I no triga ni un segon a contestar: “No. No em fa cap respecte. Ho trobo lamentable.” I quan li insisteixo si de veritat ni hi pensa, ell reflexiona en veu alta: “No... La veritat és que no. Potser és que a casa, com que el meu pare ja havia estat a la presó per raons polítiques, estem vacunats.” “A casa ja ho havíem mamat de petits, això de plantar-nos davant les situacions injustes”, conclou.

“I la mare?”, li pregunto. I la seva resposta és igual de taxativa: “La meva mare diu que serà l’única dona de Catalunya que haurà acompanyat el seu marit i el seu fill a la presó per raons polítiques.” I hi afegeix: “Sempre diu que, quan un té conviccions, ha d’estar disposat a pagar el preu que calgui.” Maria Lluïsa Oliveres té 84 anys i, diu Comín somrient, “té una mena de detector de totalitarismes”.

“I la seva parella, conseller?”, li pregunto. I torna a ser taxatiu: “En Sergi ho té clar, claríssim. M’ha sorprès gratament.” “I quan li dic que el que em preocupa és no poder veure la nostra filla, la Laia, si passés res, fa broma dient que les parelles dels consellers amb fills, que són moltes, muntaran una guarderia i faran un grup de pressió.”

I aprofito que parlem de parelles, i que sé que ell és catòlic, per citar el bisbe de Solsona, que va dir que ser homosexual i catòlic és incompatible. “Nostre Senyor ja el perdonarà, perquè la seva misericòrdia és infinita”, ironitza el conseller, que reflexiona durant una estona sobre la part més conservadora que hi ha a l’Església. “Amb aquesta mena d’homofòbia, en el fons estan cometent pecat.”

Al conseller Comín, que té estudis superiors de piano i teoria musical a l’Escola de Música de Barcelona, he tingut el privilegi de sentir-lo interpretar al piano Bach i James Rhodes, a qui admira per la seva història personal: abans de convertir-se en un concertista de piano de fama internacional, Rhodes va ser víctima d’abusos del seu professor de gimnàstica, va caure en les drogues i es va intentar suïcidar. “La música li va salvar la vida”, explica. I hi afegeix: “Tocar un instrument és una de les coses més boniques que hi ha en aquesta vida.” Als 19 anys, Comín va haver de decidir entre continuar els estudis de piano o anar a la universitat. “Va ser una decisió difícil. Tocar el piano era la meva passió, però continuar-ho fent em portava cap a un sol camí; en canvi, si estudiava una carrera, vaig pensar que em deixaria més portes obertes.” Es va llicenciar en filosofia i en ciències polítiques a la UAB, i va fer un postgrau d’humanitats a la Pompeu Fabra. I ara toca poc el piano, i encara menys des que és conseller. Li agrada sobretot Mozart, Bach i Schubert, però també Schuman, Beethoven...

Té bona salut –sembla important que el conseller de Salut tingui bona salut, no?–, i està convençut que, tot i no ser metge, està fent bé la seva feina. És lector de més d’un llibre simultàniament, i ara acaba de rellegir Las personas del verbo, de Jaime Gil de Biedma. I també un llibre que el president Puigdemont li va portar dies enrere en trobar-lo casualment: “Què passa amb la sanitat?, es diu. És el llibre que recull la ponència sobre sanitat que es va fer al Congrés de Cultura Catalana del 1977. I aprofito el títol del llibre per preguntar-li-ho: “Què passa amb la sanitat d’ara?” “Que és la més infrafinançada d’Europa i, en canvi, la que dona el millor resultat”, sosté. Això, suposo, per a uns quants de vostès donaria per a tota una entrevista, i potser no pas amable.

Però no és el cas. Jo he vingut a parlar de la situació política actual. I hi tornem. “Això va de democràcia, no pas d’independència”, diu Comín, i hi afegeix: “Quan durant la dictadura el PSUC va voler canviar les coses, no va pas plantejar-se cap pacte amb Franco per portar la democràcia a Espanya, no? No van pas negociar, no? Van aplicar la via unilateral, com fem nosaltres, i es van oposar a la legalitat vigent.” I és aquí quan el conseller llança un míssil en la línia de flotació dels comuns: “Els hereus del PSUC pensen fer honor als seus antecessors?” I conclou: “Per defensar la democràcia, cal estar disposat a anar per la via unilateral i al que calgui.” I encara va més enllà, molt més enllà: “Quan ens diuen que el referèndum és il·legal, quin article invoquen? Saps quin? L’article 2 de la Constitució, i en concret la part que es va fer sota la tutela de l’exèrcit franquista. Això ho han explicat Miquel Roca, Peces-Barba, Solé Tura... Se sap. Resulta que no podem votar en nom de la part franquista de la Constitució?”, s’exclama.

L’exsocialista, i ara conseller de Junts pel Sí a proposta d’Esquerra Republicana, fa finalment una radiografia clara del que a ell li sembla que ha de passar en els pròxims mesos: “Això és una pugna. Si és una pugna entre el govern català i el govern d’Espanya, la perdrem; si, en canvi, és una pugna entre el govern d’Espanya i la societat catalana, la guanyarem.” “I la gent respondrà?”, li pregunto. Ell n’està convençut. “Jo hi seré. El govern hi serà. I es tracta que hi siguem tots. I que hi siguem tots d’entrada. Perquè el govern de Madrid potser anirà contra alguns, sobretot si estem sols, però anirà contra 200.000, 300.000 o 400.000 persones? De cap manera”, es respon a ell mateix. “Per això és important –diu– que la confrontació no sigui gradual: d’entrada ja hem de ser centenars de milers de persones; els hem de col·lapsar. Si els col·lapsem, haurem guanyat.”