El TC limita al 25% la quota de català en les pel·lícules
El tribunal lamina alguns aspectes d’ús de la llengua en l’àmbit cultural, audiovisual, del comerç i la immigració
Resolt un paquet de recursos presentats fa anys pel PP i pel Defensor del Poble
El Tribunal Constitucional ha resolt un paquet d’assumptes que afectaven en la implantació del català en l’àmbit cultural, empresarial i social arran dels recursos plantejats al seu dia pel PP i pel Defensor del Poble, tombant parcialment alguns dels seus preceptes i aplicant força reserves en la interpretació dels que se salven de la declaració d’inconstitucionalitat. Una de les principals rebaixes es produeix en el camp del cinema, ja que el TC limita al 25% de la producció la quota obligatòria d’exhibició de pel·lícules doblades o subtitulades en català.
Així, l’òrgan judicial considera ajustat a la legalitat que s’estableixin barems per fomentar el català en aquest àmbit, però entén “desproporcionada” l’exigència del 50% d’implantació de la llengua per a produccions estrangeres que contempla la llei aprovada el juliol del 2010, i és per això que la redueix a la meitat.
Interpretar a la baixa
La sentència ha estat redactada pel magistrat català Juan Antonio Xiol Ríos i, si bé desestima el recurs d’inconstitucionalitat interposat pel grup parlamentari del PP contra la llei del cinema, hi afegeix que un dels apartats impugnats –el de les quotes de reserva per a distribuïdors i exhibidors de pel·lícules– només serà constitucional si s’interpreta a la baixa.
Totes les resolucions s’han dictat amb la unanimitat dels membres del tribunal i, de fet, s’ha volgut agrupar en un únic ple el debat de normes que afecten el règim lingüístic català amb la intenció d’aplicar un criteri més o menys uniforme a les diferents resolucions. Es dona la circumstància que les quatre lleis van ser impulsades durant l’etapa del govern tripartit, tant durant la presidència de Pasqual Maragall com la de José Montilla.
A banda del cinema, el TC també ha resolt el recurs del PP contra la llei de comunicació audiovisual, de desembre del 2005, procurant no tombar-ne cap aspecte essencial, però insistint, si més no, en la necessitat que la interpretació de la norma no suposi en cap cas “l’exclusió del castellà”. Tampoc no qüestiona l’adjudicació de llicències en funció de l’ús del català o que la major part de canals que s’ofereixin siguin en aquesta llengua perquè entén que es tracta de fomentar la normalització lingüística i que en cap cas suposen un “desequilibri” respecte al castellà. En canvi, es declara inconstitucional l’exigència de fer una distinció clara entre informació i opinió, amb les conseqüent sancions si se salta la norma que impliquen fins i tot una suspensió de tres mesos.
Pel que fa a la llei de maig del 2010 sobre primer acolliment d’immigrants, el TC estima parcialment el recurs del Defensor del Poble tombant el precepte perquè considera que discrimina el castellà pel fet que anteposa “l’adquisició de competències bàsiques en llengua catalana” per accedir a la formació en castellà.
Finalment, sobre el recurs del Defensor del Poble contra el Codi de Consum, també del 2010, el TC segueix la línia imposada en el seu dia en el cas de l’etiquetatge i assenyala que els consumidors tenen dret a rebre determinada documentació i informació en català, si bé preval la legislació estatal, “que exigeix l’ús del castellà”, assenyala.
