“Ningú no podrà dir que no ho havia vist venir”

És el coordinador de l’ANC a Brussel·les. Als anys setanta es va començar a interessar per la independència de Catalunya. Actor de professió, lamenta que sovint convoca a actes com la conferència de Puigdemont, Junqueras i Romeva al Parlament Europeu i no hi pot assistir. La pròxima Diada estarà volant cap al Japó i l’1 d’octubre, a Toló (França). Però destaca que el que cal és que sales d’actes estiguin plenes (“això ho tenim sempre”) i que personalitats i gent influent d’altres països hi participin o n’estiguin al corrent.

Si pel “procés” vols dir la independència de Catalunya, vaig començar a interessar-m’hi als anys setanta (i a Bèlgica vaig arribar-hi als noranta).El meu pare era actiu a l’Assemblea de Catalunya des dels seus inicis. En la clandestinitat. I quan va morir Franco vam començar a poder desenvolupar aquesta lluita de manera més oberta. Des de molt jove he lluitat sempre per la sobirania de tots els pobles. El sahrauí, el palestí, el de Chiapas i, evidentment, Catalunya. El que ara en diem el “procés” no és sinó la darrera etapa d’un llarg procés de presa de consciència i de lluita.

El Casal Català de Brussel·les(del qual vaig ser vicepresident abans de ser coordinador de l’ANC-Bru) va servir per entrar en contacte una sèrie de gent que ens coneixíem per aquest lligam. Però el Casal engloba tots els catalans residents a Bèlgica, entre els quals n’hi ha que no tenen perquè sentir-se obligats a participar en res de caire polític o reivindicatiu de qualsevol mena. Els llistats del Casal no es poden fer servir per fer cap crida independentista (ni cap altra), i com a vicepresident, en el seu moment vaig ser garant de no barrejar les coses. La fundació de l’ANC-Bru es va fer des d’una dotzena de persones que es coneixien pel Casal i que a poc a poc van trobar la manera de contactar altra gent que s’anava apuntant... Així es va crear un col·lectiu, paral·lel al Casal, de gent interessada a defensar la independència de Catalunya. Avui, encara que ens coneixem tots (o gairebé tots), els dos col·lectius treballen separadament i amb objectius diferenciats (el casal te una vocació simple d’aplegar la diàspora al voltant d’activitats culturals, lúdiques, d’esbarjo, etc.).

La tasca de totes les altres Assemblees exteriors arreu del món es resumeix a aplegar la gent que pot i vol lluitar per la independència de Catalunya (i ampliar aquesta base tant com es pugui); i difondre a l’estranger la nostra reivindicació, amb l’objectiu de tenir prou contactes sòlids quan ens caldrà la reconeixença internacional que tot país necessita. A Brussel·les, seu de totes les institucions europees i de tantes altres d’internacionals, la primera tasca la fem com tothom. Per la segona, a més tenim una responsabilitat exponencial. Cada contacte que fem amb el govern federal belga o amb els governs de les regions i comunitats federades, es troba repercutit en persones (dels mateixos partits) que es troben a altres instàncies (Parlament Europeu, comissió...). Amb els nostres contactes amb partits polítics catalans i/o espanyols passa el mateix (personalitats que ens venen a visitar i delegacions de partits i/o institucions instal·lades aquí, es creuen i es barregen). Diguem que tenim el privilegi (i la feinada) de trobar-nos al mig del remolí. Junt amb la feina (imparable) dels serveis de Diplocat, i la sinergia (i una certa amistat) amb l’equip de la Delegació del Govern davant les institucions europees i el seu representant permanent, Sr. Amadeu Altafaj (la complicitat amb el qual celebro cada dia), aquí no hi ha setmana que no es parli de Catalunya, de la seva propera independència... del seu conflicte amb el govern del PP espanyol, etc. Quan arribi l’hora de reconèixer el nou estat, ningú no podrà dir que no ho havia vist venir.

El que compta és continuar tots i cadascun de nosaltres aportant tot el que puguem per fer-ho possible i de la millor manera. No defallir per més que ens ataquin tan injustament i de manera barroera com vulguin. Si hem arribat fins aquí, ara toca dir que ja queda poc. Una molt bona part del camí l’hem feta. Pacíficament, alegrement, en família, amb amics i amigues, amb companyes i companys de la feina, amb gent que ni coneixíem... amb tanta gent amb qui no coincidim ni en gustos ni en tendències ni en ideologia... amb tot un poble! Si hem arribat fins aquí, això ja no ho para ni Déu ni el Diable!