El català (NO) és la llengua pròpia de Catalunya

És difícil concretar el moment en què neix una llengua perquè el procés de formació d’un idioma és lentíssim. A principi de l’edat mitjana, en les terres europees que van ser fortament romanitzades, el llatí va regnar durant segles, però progressivament es van anar separant la varietat oficial i anomenada “culta”, més calcada a la llengua de l’antic Imperi Romà i que dominava en els textos oficials i l’Església, i la que parlava el poble, el llatí vulgar. Hi va haver un moment en què aquell llatí oficial de les altes esferes i la llengua que se sentia pel carrer i que es parlava a l’àmbit domèstic, impregnada d’altres influències lingüístiques provinents tant del substrat com del superestrat, eren tan diferents que la comprensió entre totes dues versions era molt difícil o senzillament impossible. És en aquest moment quan es produeix el punt d’inflexió que dona pas a les llengües romàniques, entre les quals hi ha el català, però també el castellà i el francès. Els mateixos usuaris d’aquelles variants van ser conscients de la diferència i que calia fer alguna cosa en l’àmbit legal. Així, el primer esment del concepte de “llengua pròpia” amb conseqüències jurídiques apareix per primer cop en un document d’un concili carolingi de Reims de l’any 813.

Aquest moment de fractura entre el parlar culte i el vulgar se sol situar en les actuals terres catalanes cap al segle VIII. A falta de documents sonors i com que la ciència lingüística necessita les proves documentals, hi ha nombrosos textos escrits en llatí on apareixen paraules en català. És el cas de l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, redactada al darrer terç del segle IX, on trobem el nom de Palomera, en llatí Palumbaria. En un altre text de principi del segle XI, hi trobem el nom de set arbres fruiters en català. Però encara ara se sol parlar de les Homilies d’Organyà com el primer text literari escrit totalment en català, datades entre final del segle XII i principi del segle XIII.

La llengua catalana va ser, doncs, una llengua normalitzada al llarg de tota l’edat mitjana, no només en la vida quotidiana i domèstica, sinó en l’àmbit institucional i com a llengua de literatura i de ciència. Quan alguns asseguren que a Catalunya tota la vida el castellà ha estat la llengua pròpia del territori, cometen un error científic, tal com es pot demostrar amb els documents de l’època. El castellà, en canvi, ha estat sempre una llengua present per una qüestió de veïnatge, però fins als decrets de Nova Planta no va ser imposada jurídicament.

El 1933 el català va ser considerat per primer cop la llengua pròpia de Catalunya legalment parlant. Però s’ha de tenir en compte que el català és llengua pròpia no de tot el Principat, ja que a la Val d’Aran la llengua pròpia de la vall pirinenca és l’aranès. Hi ha diferents propostes sobre el tema i cap d’oficial o governamental, però en una Catalunya independent el català continuaria sent la llengua pròpia i oficial del país i el castellà podria ser cooficial.