DESMUNTANT EL NO
L’Estat (NO) discrimina Catalunya en les balances fiscals
L’espoli fiscal és un dels un dels principals arguments de l’independentisme: cada any renunciem a gairebé el 8% del PIB
L’Estat és conscient que les dades sobre el dèficit fiscal que té Catalunya constitueixen un dels principals arguments mobilitzadors de l’independentisme. Davant l’evidència d’uns números que fins i tot les patronals menys properes al dret a decidir han denunciat, l’estratègia dels successius governs espanyols ha estat sempre la d’amagar el cap i evitar la publicació de les balances fiscals. Una falta de transparència inèdita en la resta de democràcies amb sistemes descentralitzats, que ha estat contestada amb la publicació d’estudis tècnics encarregats per la Generalitat a experts del món acadèmic i que han confirmat la sagnia que implica haver de renunciar a un 8% del PIB de mitjana des del 1986 a causa d’una solidaritat mal entesa.
Segons les últimes dades del departament d’Economia, el dèficit del 2012 es va situar entre els 10.030 i els 14.623 milions d’euros, és a dir, entre el 5 i el 7,5% del PIB. Les dades s’han calculat seguint els dos grans enfocaments sobre les balances fiscals: el principi de la incidència càrrega-benefici i el del flux monetari. Aquest últim –que és el que dona com a resultat el dèficit més alt– vol mesurar l’impacte econòmic generat per l’activitat del sector públic en un territori i segons el departament d’Ecomomia és el més rellevant en èpoques de crisi econòmica i taxes d’atur elevades. “Catalunya contribueix amb una proporció semblant al seu pes en el PIB estatal (18,8% l’any 2012) i en canvi rep una fracció de despesa que ni tan sols arriba al pes de la població sobre el conjunt de l’Estat, el 16%”, denuncia l’informe. Tot i que les últimes dades disponibles són del 2012, fonts d’Economia destaquen que són “molt estables en el temps”. Els estudis d’altres acadèmics i institucions ho corroboren: centèsimes amunt o avall, cada any els catalans renunciem al 8% del PIB.
Seguint amb la seva estratègia de negació del dèficit fiscal català, el govern del PP va passar d’amagar les dades a fabricar-ne unes de pròpies. El maquillatge el va aplicar fins i tot al títol del treball, res de balances fiscals, un terme excessivament “contaminat”. El que havia d’elaborar l’equip designat pel Ministeri d’Hisenda i comandat pel recercador del CSIC Ángel de la Fuente, eren els comptes públics territorialitzats. Segons aquelles primeres dades, del 2011, el dèficit fiscal català es va situar aquell any en els 8.455 milions d’euros (el 4,35% del PIB). Les últimes xifres disponibles, del 2013, parlem d’un dèficit molt similar, de 8.800 milions, el 4,53% del PIB. Per primer cop, Madrid admet l’existència del dèficit fiscal català, però és molt menor del calculat per acadèmics i organismes de casa nostra.
La diferència dels comptes de Montoro rau en el seu mètode d’estudi i en el fet que aposten tan sols pel càlcul en funció del flux del benefici. No es té en compte el territori on es fa la despesa –base del flux monetari– sinó qui se’n beneficia. Aquest càlcul dilueix l’efecte de capitalitat de Madrid perquè totes les despeses que es fan en un ministeri o un organisme oficial de l’Estat es considera que beneficien el conjunt dels ciutadans de l’Estat. És el mètode per exemple que comptabilitzaria com a benefici per a tots els ciutadans una inversió per ampliar el Museu del Prado de Madrid. Un mètode perillós, perquè el criteri de qui se’n beneficia és absolutament discrecional. De fet, per això cap dels estats que publica dades sobre balances fiscals ho fa fent servir només el mètode del flux benefici perquè resulta distorsionador i perquè situa el pes en els ciutadans quan precisament el que es demana a les balances fiscals és saber quant aporta i quant rep cada territori.
És un fet que cada any hi ha molts milions que se’n van a les arques estatals i no tornen. Una Catalunya independent podria disposar de tots aquests recursos i prioritzar-los en funció de les seves necessitats. El Cercle Català de Negocis ha analitzat l’impacte de l’espoli fiscal sobre el territori i conclou que molts ajuntaments podrien liquidar el seu deute en menys d’un any, si hi destinessin íntegrament el dèficit actual. En la majoria de casos analitzats –assenyala l’estudi– el dèficit multiplica per quatre el deute municipal. En termes absoluts, les comarques que més pateixen són el Barcelonès (5.221 milions de dèficit anuals), el Vallès Occidental (1.978 milions) i el Baix Llobregat (1.645 milions). Segons l’estudi del CCN, entitat fundada al 2008 pels empresaris Ramon Carner i Joan Canadell, serien els municipis i comarques que tenen una renda familiar disponible per sota de la mitjana catalana les més beneficiades si guanya el sí, “ja que podran deixar de ser contribuents nets a la solidaritat interterritorial”.