DESMUNTANT EL NO
Catalunya (NO) podrà mantenir l’euro com a moneda
L’economia europea pot recaure en una tercera recessió i no té cap interès a perdre un dels seus ‘quatre motors’
Espanya no pot fer fora de forma unilateral Catalunya de l’Espai Econòmic Europeu
Les més de 7.000 multinacionals estrangeres que hi ha establertes a Martorell, per exemple, a la Zona Franca i al 22@, a Cassà de la Selva o la petroquímica de Tarragona garanteixen que la Catalunya independent mantindria l’euro com a moneda i continuaria formant part del mercat comú. França i Alemanya, com la resta de la UE, serien les primeres interessades a preservar el dret de lliure circulació de mercaderies, serveis, capitals i persones amb què les seves empreses operen actualment al país, de Schneider i Nissan a BASF o Volkswagen, passant per Solvay. I no permetrien els aranzels, les barreres comercials i l’aïllament econòmic amb què amenaça l’unionisme espanyol.
Espanya no pot fer fora unilateralment Catalunya de l’Espai Econòmic Europeu, no té dret de vet i per formar-ne part n’hi ha prou amb la majoria qualificada (és a dir, amb el suport de 19 dels 28 vots). Ni tan sols cal ser membre de la UE, com Noruega, Islàndia i Liechtenstein. I l’últim que voldria la resta d’Europa és perdre un mercat de set milions i mig d’habitants, amb un PIB per càpita que, amb 28.590 euros, ha tornat als nivells precrisi, que importa béns de l’estranger per valor de més de 77.800 milions d’euros anuals (en dades del 2016) i que, a més, és un nucli industrial potent.
L’economia europea pot recaure en una tercera recessió i no té cap interès a perdre un dels seus quatre motors (els Quatre Motors per a Europa és un consorci creat el 1988 per Catalunya, la regió francesa de Roine-Alps, la Llombardia italiana i el land alemany de Baden-Württemberg). Catalunya no és precisament una regió subvencionada: aporta més del que rep a les arques comunitàries i a Brussel·les, després de tants rescats i amb el malson fet realitat del Brexit, l’últim que necessiten és deixar escapar un contribuent net que, a més, és clarament europeista.
Tampoc per fer servir l’euro no és obligatori ser soci de la UE: Andorra, Mònaco, San Marino, el Vaticà, Montenegro i Kosova operen amb aquesta divisa tot i no formar part de la unió monetària. Fins i tot, si anessin molt mal dades i Brussel·les posés impediments fins i tot per signar un acord similar amb Catalunya, el nou Estat podria crear una moneda pròpia amb un tipus de canvi que anés sempre lligat a l’euro, com han fet molts països centreamericans i sud-americans amb el dòlar. Cap d’aquestes opcions no són, evidentment, un model a seguir ni la millor opció. Catalunya no tindria cadira al BCE i no podria decidir sobre la política monetària (fixar els tipus d’interès, controlar la inflació...) Però, de fet, actualment Espanya tampoc no n’hi té, de cadira.
El deteriorament de la marca España i de la seva credibilitat internacional ha arribat al nivell d’expulsar l’Estat del consell executiu del BCE: Luxemburg li ha pres la cadira a Espanya. I l’executiu del PP es va quedar sol rebutjant que l’holandès Jeroen Dijsselbloem presidís l’Eurogrup. Tot apunta, a més, que el BCE voldria continuar tenint sota la seva supervisió i paraigua la banca catalana: CaixaBank i el Banc Sabadell estan considerades entitats “sistèmiques” en l’àmbit europeu, és a dir, massa grans per caure perquè podrien desestabilitzar tot el sistema financer de la zona euro.