“Això ha de sortir bé; si no, ens passaran per sobre”

Neus Munté (Barcelona, 1970) fa cara de no haver trencat mai cap plat. I d’estar carregada de paciència. Ho penso cada vegada que la veig responent preguntes i més preguntes en les inacabables rodes de premsa posteriors a les reunions del govern català, que ella capitaneja en tant que consellera portaveu. “Cara de no haver trencat mai cap plat?”, em diu somrient. I ho matisa: “Doncs en trenco sovint... És cert que el meu estil és tranquil, però quan m’enfado i he de fer un cop de puny a la taula, el faig; i quan he de prendre una decisió, la prenc.” I ho puntualitza encara més: “Això no deu ser incompatible amb el fet que és cert que m’agrada escoltar i posar-me a la pell de l’altre, i que no he trepitjat ni apunyalat mai ningú per assolir una posició.” Quant a les inacabables rodes de premsa, estem, de fet, bastant d’acord. “És cert, a cap altre govern, ni a Espanya, ni a França ni als Estats Units s’allarguen tant ni pot preguntar tothom. Va ser fruit de voler deixar preguntar tothom, i potser no ho vam fer del tot bé. Però per ara no és el moment de canviar-ho.”

La consellera Munté, amb una llarga experiència al govern (era advocada de la UGT quan l’aleshores consellera Carme Laura Gil el 1999 la va fitxar de cap de gabinet), va entrar a formar part de l’executiu “una mica de rebot”. Va ser quan Artur Mas formava govern i va substituir el conseller Josep-Lluís Cleries a Benestar Social i Família, en part perquè era jove i dona, i perquè al govern hi faltaven dones per complir la paritat que l’expresident buscava. Munté encara recorda la conversa amb Mas quan li ho va proposar: “Això vol dir que substituiré Cleries?”; “Sí”; “Em sap molt greu”; “A mi també, i ell està molt tocat”; “Li puc trucar jo?”; “Sí, però no sé com reaccionarà...” I va reaccionar bé. “Ell estava dolgut, amb tot el que havia passat. Però em va dir que ho acceptava i que el que ell volia és que les coses anessin bé. I encara mantenim molt bona relació.” Munté seria després portaveu del govern (“també de rebot, perquè va plegar Joana Ortega arran del trencament entre CDC i UDC”). I ara hi ha qui la veu com a futura presidenciable del PDeCAT. “Això és una llegenda”, ho resumeix ella.

La consellera, que va estudiar dret “perquè de petita ja tenia aquest desig de defensar els més vulnerables”, ara ens defensa a vostè i a mi perquè puguem decidir lliurement el nostre futur. I ho té clar: “Això ha de sortir bé, i bé de veritat. Perquè si no ens passaran per sobre”, diu. I s’indigna: “M’indigna la incapacitat total i absoluta del govern espanyol de fer front a aquesta situació.” No es posa més nerviosa del compte, però també entén que la seva situació personal generi un cert neguit a la seva família. “El meu pare va morir fa poc, però amb ell i la meva mare n’havíem parlat. Són conscients que hi ha riscos, però em donen tot el suport. Tot. I si no es preocupessin en algun moment és que potser no seríem humans.” Ho té clar: “Estem decidits i convençuts. El govern i el país faran pinya”, diu, i afegeix: “Hi haurà d’haver una mobilització permanent per defensar les nostres institucions, i no tinc cap dubte que la gent ho farà.” I li demano què pensa cada cop que signa un requeriment del TC. “M’indigno. Però soc cordial. La primera vegada que va venir la funcionària del TSJC a dur el requeriment ella estava espantada, i em va dir ‘em sap greu, consellera, però estic fent la meva feina’; ‘doncs jo també’, li vaig dir.”

Munté, que viu a Barcelona (en un pis, a la zona de la Sagrada Família) i que sempre ha estiuejat a Malgrat de Mar, té dues filles. Bessones, de 13 anys, la Gal·la i la Mireia. “Amb elles també n’he parlat, de la situació, per si els diuen alguna cosa els seus companys, o quan van amb mi pel carrer... cosa que de moment no ha passat. Però per si de cas”, diu. Llegeix abans d’anar a dormir (“ara coses lleugeres, perquè arribo molt cansada”), ja no va a córrer tan sovint com hi anava abans (“ara camino més que no corro”), fa ioga (“em va molt bé”), i gràcies a les seves filles, escolta Flaix FM (“al cotxe no es pot escoltar res més. Si intento canviar d’emissora em diuen que no. I ja m’està bé, perquè ara ja em sé les cançons”).

I si a casa hi té bessones, al WhatsApp hi té dos grups coneguts com Les tres bessones. Un el formen ella, la consellera Borràs i la diputada Anna Figuera (“anys enrere ens assèiem de costat a l’hemicicle, ens vàrem fer amigues i sempre anàvem juntes, i ens deien Les tres bessones”). I té un segon grup amb dues amigues de Malgrat de Mar, dels estius. (“Va passar el mateix, sempre anàvem juntes i també ens dèiem Les tres bessones”, somriu).

Munté somriu sovint però li canvia la cara quan tornem a parlar del procés. “Et deixa dormir?”, li pregunto. “Curiosament, dormo més bé ara que abans. Quan era consellera de Benestar i la situació econòmica no et permetia saber quan podries pagar tot el que havies de pagar, llavors sí que no dormia bé. Ara no puc dir que no tingui preocupacions, però dormo bé”, explica. I li recordo que, un any enrere, en una altra ocasió que la vaig entrevistar, em va dir que no veia clar el referèndum. Li preocupava que no es pogués fer, pel cens, pels funcionaris... I ara sí?, li pregunto. “És la fórmula que generava més consens, el referèndum. Hem d’anar fins al final, tot i que no hem de descartar res. Al programa de JxSí no es descartava pas una declaració unilateral d’independència”, deixa anar. I li faig la pregunta del milió, la que ens fem tots a les sobretaules: sortirà bé? “I tant. No estic en el marc mental que prevegi que no sortirà bé. Hi sortirà. Tinc la consciència molt tranquil·la. I si ens volen fer por és per això, perquè ens pensem que no sortirà bé.” I crispació, n’hi haurà?, li pregunto. I la resposta és igualment clara i contundent: “Això és el que alguns pretenen, que n’hi hagi. Però no n’hi ha. La majoria de la gent ho viu amb tranquil·litat i esperança. La crispació, en tot cas, la volen generar alguns sectors per poder justificar algunes actuacions, o per poder alimentar aquest mantra de la divisió de la societat.”