“Creixo amb les dificultats i sé molt bé què he vingut a fer”

Assegura que la paraula por no està en el seu vocabulari. Ni la paraula presó entre els seus pensament. Dolors Bassa (Torroella de Montgrí, 1960) es pren el lideratge al capdavant del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies com una feina temporal amb un objectiu: millorar la vida de la gent. “Veig molt i molt clar que hem de fer un país diferent, i només el podem fer amb un referèndum per anar cap a una república –argumenta–. I tinc molt i molt clar que els temes socials poden ser molts diferents de com els tenim ara, més ben dit, de com ens els deixen tenir.” En aquest marc de dificultats, a mesura que va expressant raons, fa èmfasi en un altre aspecte: ni por, ni presó i diu que tampoc el verb plegar. Aquesta entrevista es fa al Parlament el 29 de juny, just després que s’aprovi l’anul·lació dels judicis del franquisme. “Se m’ha escapat alguna llàgrima”, admet Bassa. “Vaig venir tenint molt clar què venia a fer, i com més s’acosta, més bé m’hi trobo”, diu.

La paraula que sí que té en el vocabulari i sovint en els pensaments, en canvi, és responsabilitat. Més que per ella, per la gent del seu entorn: “Pateixo pel meu equip i per la meva família, perquè soc jo qui he triat ser on soc. I també pateixo per la responsabilitat de si represento prou bé qui he de representar.” I pels requeriments del TC? “No”, contesta convençuda. “Els cinc requeriments els tinc enquadernats un al costat de l’altre al despatx de casa. Veure’ls em va bé per no oblidar per què som on som. Penso: avancem. Soc una persona que creixo amb els dificultats i sé molt bé què he vingut a fer. Estic molt contenta de ser on soc.”

Independentista de sempre i nascuda en una família polititzada i d’acció, Bassa posa valors com la solidaritat i els drets dels pobles i de les persones en el que fa en cada etapa de la seva vida. Recorda la lluita del seu germà Joan, que va morir amb 24 anys. L’11 de setembre del 1983 la Policía Nacional el va detenir a Barcelona acusat de tirar pedres als cotxes patrulla. Ell sempre es va declarar innocent i finalment així ho va dictar el jutge.

De formació és mestra de català i psicopedagoga. Va treballar de mestra, es va implicar en moviments socials i de cooperació a Centreamèrica, va ser regidora a Torroella i va passar al món sindical –secretària general de la UGT a les comarques gironines del 2008 al 2015–. Va ser escollida diputada de Junts pel Sí i nomenada consellera de Treball, Afers Socials i Famílies. Abans d’acceptar el càrrec, en va parlar primer amb la mare i la germana –“la meva millor amiga”– i amb els dos fills. Segurament per ells és ara pels que més pateix. En aquell moment li van dir que endavant. “Saber que tens la família al costat dona tranquil·litat.” I si li haguessin dit que no ho acceptés? “N’hauríem parlat, però tenia força clar dir que sí”, admet amb un somriure.

Bassa és optimista de mena i veu possible “un país millor, que pugui prendre les pròpies decisions i on la gent visqui millor”. Quan pocs ho eren, era optimista amb l’aprovació dels pressupostos del govern i, quan semblava encallada, era optimista amb la creació d’una renda garantida de ciutadania. “Eren qüestions complicades que han acabat bé. El nou país també!”, es referma. Ens aturem amb la renda garantida, l’ajuda de 640 euros perquè ningú visqui per sota del llindar de la pobresa. La va defensar des de la UGT i, després, l’ha pactada com a consellera: “L’únic que m’ha preocupat és que sigui assumible –reconeix–. No podem crear falses expectatives, perquè a l’hora de la veritat no ho puguem pagar.” En el dia a dia no separa els temes socials de la construcció del nou país, perquè té clar que “la part nacional va lligada a la part social. Són un tot”.

Malgrat el cansament, es declara “entusiasmada” amb la feina, a la qual dedica 20 hores al dia. Per seguir tocant amb els peus a terra intenta anar sovint a Torroella de Montgrí (Baix Empordà), fa la compra al poble i manté la perruqueria de sempre. Malgrat els esforços de conciliació, veu menys del que voldria la família i els amics. El que més greu li sap és veure poc la néta, la Senda –pel diminutiu d’Ermessenda de Carcassona–. La consola saber que és temporal, perquè “de ser consellera –diu– no en vull fer un ofici”.

Enyora anar més a caminar amb les amigues i contemplar el mar a l’Estartit. “Sent consellera molts moment et sents sola –confessa–. Tens molta gent al voltant, però al cap i a la fi les decisions les prens tu.” Aquesta sensació de soledat l’equilibra amb el treball amb un equip del qual se sent orgullosa i amb les alegries quan veu que es fan passos endavant en temes socials. Com l’acord de la renda garantida.

Bassa és molt de Bruce Springsteen i també de Lluís Llach, Raimon i Ramon Muntaner. Amb Llach la història és curiosa: es van convertir en una parella de fet durant la campanya de Junts pel Sí. Tot i que no es coneixien, com que vivien a prop, anaven junts als actes i ara són molt amics. “Em té enamorada quan m’explica les vivències de París, dels concerts, de l’Àfrica... Té uns valors impressionants i els sap expressar molt bé.” Intenten trobar temps per fer un cafè al Parlament o passar una tarda a l’Estartit. “És amb qui es desfogo. Parlem de coses molt personals”, admet Bassa. Segurament comparteixen l’orgull empordanès. “Més que de l’Empordà –especifica la consellera– soc de Tarruella de Montgrí. Sempre n’he dit Tarruella”. Ha agafat un pis a Barcelona per no haver de fer tants viatges, però hi va a dormir un cop per setmana com a mínim.

No té previst marxar a l’estiu. El govern estarà de guàrdia. Gran viatgera, recorda sobretot Centreamèrica i la Xina. L’Àfrica negra és l’assignatura pendent. Aquest agost, però, una setmana o dues de tranquil·litat a Tarruella.