MERITXELL RUIZ
CONSELLERA D’EDUCACIÓ de la Generalitat
“El que anem a fer no s’ha fet mai; sabem els riscos que hi ha”
“No sé si són dubtes o excuses, el que tenen”
“Si obriran les escoles per les eleccions? Serà com sempre”
Meritxell Ruiz és una de les tres Meritxells (Seret i Borràs són les altres dues) del govern amb més Meritxells de la història. “Els meus pares buscaven un nom que no fos comú a la família, i de Meritxell no n’hi havia cap”, explica. I en fa broma, de tantes Meritxells al govern. “Espero que serveixi perquè el nom es posi de moda”, somriu. És la més jove del govern (Reus, 1978, facin números) i va arribar a la política gairebé per decantació. “Gairebé que hi ensopego, amb la política”, explica. El cert és que no es pot entendre el seu pas a la política sense entendre que Ruiz, de mare catalana i pare castellà, porta una activitat frenètica no pas ara que és consellera sinó des de fa molts anys. De jove (de fet, d’adolescent, que de jove encara ho és ara) compaginava els seus estudis (administració i direcció d’empreses a la Universitat Rovira i Virgili) amb la seva activitat a l’Orfeó Reusenc, a la Fundació Josep Pont i Gol (el centre de promoció juvenil i de la dona que porta el nom del bisbe Pont i Gol) i fent de voluntària a la Casa de la Misericòrdia de Reus. I això, què vol dir? Doncs teatre, gralles, ball de bastons, cant, sardanes, dansa i voluntariat, molt de voluntariat. Encara en recorda l’horari: “dilluns i dijous, assaig a la coral de l’orfeó; dimarts i divendres, assaig a l’esbart; dimecres, teatre. I això mentre estudiava. I com que l’horari era compatible, de dilluns a divendres, de cinc a set de la tarda, voluntariat al Pont i Gol o a la parròquia”. O el que és el mateix, treballar a barris desafavorits, “amb joves en situacions molt dures, gairebé expulsats del sistema”.
“L’orfeó i totes les activitats que feia em van fer estimar el país i tenir vocació de servei”, explica. I afegeix: “Però un dia em vaig adonar que hi havia coses que no les podia canviar només des del voluntariat, des de les entitats.” I d’aquí ve allò de “amb la política, gairebé hi ensopego”. Si volia continuar amb el seu esperit de servei, ho havia de fer des d’un partit. Es va fer militant d’Unió, tot i que n’acabaria marxant uns anys més tard (“vaig creure que Unió estava marxant dels valors de la democràcia cristiana, i per això me’n vaig donar de baixa”) per fer-se militant, el 2014, de CDC. I ara fa un any, al PDeCAT. “Sí, el nom em va costar una mica al principi, era enrevessat, això de PDeCAT; però ara ja m’hi he acostumat. Sobretot des que fem servir més Partit Demòcrata”, diu.
Diputada als 28 anys, i ara consellera. I d’un govern que vol fer el que vol fer. “Sí, fa respecte”, diu quan li ho pregunto. “Però és que el que anem a fer no s’ha fet mai. Les coses transcendents de la vida te les has de mirar amb respecte. Com qualsevol decisió important, aquesta ho és. Però n’estem molt convençuts”, diu la consellera, a qui no l’espanta signar els advertiments de desobediència del TC que ja ha signat. “No m’enfado, quan els signo. El que em fa enfadar és no entendre per què els hem de signar, aquests advertiments; no entendre com és que l’Estat no vol, en ple segle XXI, que exercim la democràcia”, diu. “El TC m’adverteix de desobediència perquè volem que el poble sigui consultat per decidir el seu futur?”, es pregunta. I afegeix: “No tenim dubtes”, diu. I com que parlem de dubtes, aprofito per preguntar-li sobre els dels comuns sobre l’1-O. “No sé si són dubtes o excuses, el que tenen. Estem plantejant un exercici de democràcia, i això és el que ells sempre han defensat. Per això penso que són més excuses que no pas dubtes”, diu.
Té por? “No.” I a ella, que canta, i que canta des de petita, li pregunto si és cert allò que Qui canta, els seus mals espanta. “A mi m’ajuda molt, cantar, sí. I canto de tot, tot el que em surt”, diu. I ironitza: “Haver cantat en un Orfeó vol dir que tens molt repertori, des de Mozart fins a La Balanguera”. “No sé concebre la vida sense música.” “A casa cantàvem tots, el pare, la mare, el germà i jo. I com que amb l’edat anàvem canviant les veus, teníem soprano, contralt, baríton i tenor. I era espectacular.” Ruiz havia fet solfeig, un any d’harmonia i quatre cursos de piano. Això era quan estudiava al col·legi Aura de la Canonja, vinculat a l’Opus. “El meu pare era professor de l’escola i per això vaig anar allà”, explica, i afegeix, quan li pregunto per l’etiqueta d’Opus que sovint li col·loquen. “Les decisions dels meus pares jo sempre les he trobat bé, perquè me’ls estimo molt”, diu. I conc lou: “Al cap i a la fi hem de valorar les persones per les seves decisions... Malament si en un país t’han de jutjar per les teves creences.”
Irene Rigau la va fitxar de directora general quan era consellera en l’època de les retallades. “Vam fer un màster de crisis”, diu. Mantenen bona relació, es veuen de tant en tant i, és clar, li pregunto pel 9-N. “Si a Rigau la van inhabilitar pel 9-N, és evident que l’1-O pot acabar pitjor, no?”, li dic. “Sé el que anem a fer”, respon. Rigau, afegeixo, va obrir les escoles pel 9-N. “Per l’1-O les obrirà vostè?” I la conversa ho deixa clar. “El govern ha dit que les coses les farem com sempre, com sempre que hi ha eleccions.” A les eleccions hi ha sempre escoles que obren per ser col·legis electorals, dic jo. “Serà com sempre. I com sempre vol dir que si hi havia escoles on hi havia col·legis electorals, es farà com sempre...” Més clar, l’aigua.
Ruiz toca de peus a terra. “Tots sabem els riscos que hi ha, però ho farem.” Li parlo de multes, d’inhabilitacions, de patrimoni... “No pot ser que en ple segle XXI passi tot això per voler votar.” I encara afegeix: “És molt preocupant que el govern espanyol no pari l’orella, que no vegi el que està passant. I és molt preocupant que ho comparin amb un cop d’estat o amb el nazisme. Per respecte a les víctimes de l’Holocaust no ho haurien de fer.” I encara més: “A Espanya hi ha molts espanyols més intel·ligents que el seu govern, em sembla...”
Com que la de mestra és la meva segona vocació (o potser la primera, que mai se sap), amb Ruiz parlem molta estona d’ensenyament. “Els mestres s’haurien de valorar molt més”; “a Educació tot s’ha de coure a foc lent”; “estem repensant el paper del mestre, de l’aula...”; “estem adaptant els estudis de magisteri”; “volem que de l’escola surtin professionals excel·lents, però també persones excel·lents”... i molt més. Però el tracte era parlar del procés, no d’Educació. “El 99% del temps el dedico al departament, però els periodistes sempre pregunteu per l’altre 1%.” És cert. En prenc nota.
I, sentint-la parlar, acabo preguntant-li si en realitat la seva vocació no és quedar-s’hi, en el món de l’ensenyament. “Sí. Probablement.”
Potser no sabies que...
Va treballar a La Caixa
Meritxell Ruiz va ser, del 2001 al 2006, quan ja havia acabat ADE, assessora de serveis financers especialitzada en segment d’empreses a La Caixa.
D’Erasmus a Glasgow
Quan estudiava va fer l’Erasmus a Glasgow. Allà es va apuntar a una coral i a fer voluntariat, i hi va fer amics que encara conserva. “Marxar un any hauria de ser obligatori, t’obres a una altra realitat...”, diu quan en parla.