Aniversaris

Aquest dimarts és dia d’aniversaris ben contradictoris. Avui fa tres anys de la cèlebre confessió de Jordi Pujol Soley. L’expresident va reconèixer que la seva família havia tingut durant anys a l’estranger diners no declarats provinents d’una herència del seu pare –l’avi Florenci–. A la nota, l’expresident demanava perdó i es posava a disposició de la justícia. La notícia, coneguda en dies previs de vacances per moltes persones, va ésser molt impactant. L’impacte ha anat creixent a mesura que passa el temps i Pujol no ha pogut esdevenir un “jubilat de luxe”. Amb tot, a hores d’ara encara i després de tres anys, no ha estat citat en data concreta per la justícia. Per això el seu afer personal amb la seva confessió continua dins de la presumpció d’innocència. Caldrà veure la penalitat concreta de l’afer. Alguns juristes, en veu baixa, expressen dubtes sobre la culpabilitat penal de l’expresident. Altra cosa són els tripijocs, portats a la justícia, de la seva família més directa.

Ben diferent és l’aniversari que se celebra avui –25 anys dels Jocs Olímpics de Barcelona–. Es palpa, per part dels que van participar-hi directament, que n’estan orgullosos. Convençuts que no va haver-hi cap escàndol econòmic i que no es van detectar casos de corrupció. Les obres es van acabar a temps i sense desviacions pressupostàries... Vist en perspectiva, tot un èxit. Com no podia ésser d’altra manera, s’ha oblidat el dia a dia de l’organització, en què de segur en més d’una ocasió l’ai al cor era present davant la magnitud de l’esdeveniment que a la força va haver de passar per un gran pacte entre tots els implicats.

Aniversaris de fets, que sense fer cap comparació –la majoria de vegades odioses i dolentes– donen una visió molt àmplia.