“Ho hem fet. Ara no ens falleu vosaltres”

Sortint d’un partit de bàsquet, un amic li va dir si volia anar a una reunió de CDC. Aquell dia, a Lluís Corominas el fan fitxar com a independent per a la llista de Castellar del Vallès, on va néixer el 1963. La seva mare, Trini Díaz, té 81 anys i la seva família prové de la Bisbal d’Empordà, amb arrels garrotxines a Oix. El seu pare, Antonio Corominas, en té 83 i és de Castellar de tota la vida. Corominas era un jove implicat amb el teixit associatiu, jugador i entrenador de bàsquet d’equips masculins i femenins. En aquest món s’hi va passar vint anys, i en començar a dedicar-se al dret el va deixar. Durant deu anys va exercir d’advocat en un dels barris més humils de Sabadell, el de Ca n’Oriac, format amb l’allau migratòria de mitjan del segle XX. Se’n sent molt orgullós. “Vaig fer molt torn d’ofici, molt”, relata. “Quan em preguntaven quina especialitat tenia, deia: la que entra per la porta.”

En aquella reunió posterior al partit de bàsquet, als convergents de Castellar els va demanar: “Deixeu-me un lloc pel darrere.” I va anar de número 7. Va sortir elegit i va fer de regidor de Governació durant un any, fins que l’alcalde va plegar per motius personals. Els del partit li van dir: “Has de ser tu.” Així és com el 1992 va arribar a l’alcaldia. S’hi va estar fins al 2004, i en política de vegades una cosa porta a una altra... Fins avui, que està investigat pel TSJC amb quatre membres més de la mesa del Parlament per haver permès la votació de les resolucions sobre el procés en el debat de política general. “El que hem fet és defensar la democràcia. Res més. ho faríem amb qualsevol ideologia, en qualsevol circumstància”, sosté.

Des del primer dia que va ocupar un càrrec institucional, repeteix que vol tornar a exercir d’advocat. Ara sí que ho farà, avança, perquè ha decidit que no es presentarà a unes properes eleccions al Parlament. “Era dels que deien que en la política s’hi ha d’estar pocs períodes, però m’hi vaig embolicar, i mira què ha passat!”, exclama. El que ha passat és que tot va anar rodat. Al cap d’un any a l’alcaldia, es va fer militant del partit perquè li ho van demanar, i va renovar l’estructura comarcal, la de la federació... El 2000 va ser elegit secretari d’organització, poc abans del congrés en què Artur Mas es va convertir en secretari general. Aleshores els del pinyol volien una altra persona per al càrrec: tots ells eren presidents d’alguna agrupació de Barcelona, no el coneixien de res i li van fer un vot de càstig. Sí, Corominas va ser un dels membres de l’insigne pinyol, però no del nucli primigeni. Mas li va demanar, el 2003, que anés a la llista de CiU al Parlament. I a CDC va encadenar responsabilitats. Després de ser secretari d’organització, en va ser vicesecretari de territori. Durant els anys del tripartit, l’anomenada travessia del desert de CiU, a Còrsega va coincidir amb David Madí, Quico Homs i Oriol Pujol, entre d’altres. El vell pinyol evolucionava, si és que aquell entorn de Mas era encara el pinyol. “La gent confon les coses”, comenta. Amb alguns d’ells, com amb Quim Forn, ha conservat l’amistat. A alguns altres no els va veure més, com a Oriol Pujol. CDC i els presumptes casos de corrupció? “Col·laboració amb la justícia i si algú ha fet malament coses, que ho pagui”, assenyala. Ara bé, reclama que “no s’estigmatitzi una gent i un projecte polític que ha estat guanyador”. “Hi ha moltes ganes que no guanyi mai més”, argumenta.

Corominas no se sent de cap família de CDC. Però té molt clar d’on ve. Ni de la FNEC, ni de la JNC. Del territori. Es va dedicar durant més de deu anys a renovar l’estructura territorial de CDC. És un dels responsables de la fornada de nous alcaldes que va permetre a CiU guanyar les municipals del 2011 i del 2015. El 2004 va conèixer Jordi Turull, que arribava a la presidència convergent de les comarques de Barcelona. És l’amic més amic que té ara mateix en política: “A prova de bombes.” Han examinat aquesta amistat durant anys al Parlament i de vacances, pujant un cim o en la sobretaula d’un bon dinar.

Independentista? Se’n va anar fent. “He estat un dels gradualistes, evolucionistes”, confessa. “En l’aspecte personal estic convençut que estem fent el que hem de fer. No hi vaig impostat ni estirat”, afirma. Conservar la serenitat i mantenir els peus a terra són dues condicions que creu fonamentals. És dels optimistes des que es va introduir el referèndum en el full de ruta: “Va ser un acte d’intel·ligència col·lectiva molt important. Hem dit al món que no farem res que no legitimi la gent.”

Després de tenir cura de l’estructura territorial de CDC, Corominas va assumir la vicesecretaria de relacions institucionals; una responsabilitat que combinava amb l’exercici de la vicepresidència de la mesa del Parlament. Aquella havia de ser una quotidianitat política més tranquil·la. Però va arribar el procés, la investigació al TSJC i, finalment, com a conseqüència del nomenament de Turull com a conseller de la Presidència, Marta Pascal li va demanar que fos el president del grup parlamentari de JxSí. S’hi va estrenar fa pocs dies. “Quan m’hi poso, m’hi poso”, sentencia, enèrgic. El PDeCAT? Creu que és l’hora de Pascal i David Bonvehí. “Són molt ferms i molt vàlids. Els he anat defensant a tot arreu perquè l’inici d’un període com el que hem fet és molt difícil”, constata.

No té por, però tampoc no menysté les amenaces de presó o sobre el patrimoni: “Els que som honestos no en tenim massa, de patrimoni, però el poc que tenim evidentment que ens l’estimem. M’ha costat molt pagar la hipoteca, com a tothom que treballa, i tinc dues nenes en unes edats que encara depenen de mi.” Es declara disposat a assumir totes les conseqüències personals i familiars, i demana que, quan calgui, la ciutadania sigui “corresponsable”. Aquests últims dies, en els actes de JxSí, als assistents els prega: “Ens vau dir que féssim això i ho hem fet. Ens vau dir: no ens falleu. Ara no ens falleu vosaltres.”