“És important que no hi hagi joc brut a la vegueria”

Sí. Aquest és un dels projectes que tenim pendents de desenvolupar. És un element de promoció econòmica de la ciutat que també té un important vessant cultural i que permetrà completar una anella que servirà de reclam als visitants: la Casa de la Vila, el Vinseum (on hi haurà obres molt importants, amb una inversió de 4,5 milions d’euros), la basílica de Santa Maria, el Palau Baltà, i Cal Figarot. Això configurarà un centre històric ideal per atraure el turisme que volem.

Sí. Vilafranca necessita aquesta inversió. Som una ciutat enmig de les vinyes i n’hem de promoure els atractius... Però serà una oferta cultural que complementarà l’oferta del turisme del vi.

No és fràgil. És un projecte tan bàsic com sòlid. El nostre objectiu és eliminar la taca de ciment que travessa Vilafranca i fer-hi passejos, aparcaments... Per molt que diguin, la interconnexió de barris ja és molt alta, comparat amb fa tres anys...

Reclamen que la taca verda encara sigui més gran del que s’ha projectat... A nosaltres ja ens agradaria. Seria molt bonic fer tot un bosc que travessés Vilafranca, però la veritat és que si volem que Vilafranca sigui capital comarcal i comercial, és fonamental tenir una zona àmplia d’aparcaments al costat de l’estació de ferrocarril i, sobretot, mantenir l’estació d’autobusos al centre.

No n’hi ha tantes, de fugides... El volum de gent que se’n va a comprar a altres capitals de comarca o a Barcelona és més petit del que la gent es pensa. I el que ens fa més mal són zones comercials com la de Sant Pere de Ribes...

Sí. En totes les ciutats. I aquí, el problema que tenim és que hi ha franquícies que no entenen que Vilafranca és, comercialment, l’Alt Penedès. Vilafranca té 40.000 habitants, però el cap de setmana, dels 100.000 habitants del Penedès, molts venen aquí a comprar. Per això, és tan important l’accessibilitat.

Potser alguna al·legació tècnica... potser! El que importa és definir si ens interessa tenir aparcament al centre, si volem que els autobusos arribin al centre. Aquest és el debat polític de veritat.

El govern el que ha de fer és governar, amb diàleg i escoltant, però governar i prendre decisions. A vegades seran decisions conjuntes amb l’oposició i, a vegades, no. Nosaltres buscarem el màxim consens sempre que puguem.

A final d’any, l’Ajuntament de Vilafranca haurà invertit a l’Espirall 6 milions d’euros, però no podem avançar els diners d’altres administracions. Amb els diners que tenim, hem de fer el màxim. Com ho podem fer? Rehabilitant de veritat tot el que hi ha a Doctor Bonet i destinar-ho a entitats i un espai per a joves al Mercat de la Pelegrina, amb un auditori amb capacitat per a 200 persones. El que no podem fer és treure els diners d’altres barris.

La llei de vegueries camina sobre un fil prim i és fonamental que les quatre comarques ens entenguem i que no hi hagi joc brut, ni imposicions, ni intents de lideratge fals. Creiem molt en la cocapitalitat.

Els alcaldes vam marcar unes prioritats lligades a una idiosincràsia i un caràcter. Reconeixem el caràcter industrial de l’Anoia, la vocació més turística i cultural del Vendrell; la voluntat de l’Alt Penedès de treballar en l’enoturisme, l’àmbit agrícola i l’educació; i l’aposta de Vilanova i la Geltrú per les Infraestructures.

L’organització sanitària serà la que costarà més, no per entendre’ns, sinó per organitzar...

El Penedès és un corredor de pas. Això vol dir que té una accessibilitat i una maniobrabilitat fàcil. El fet d’estar tan a prop de Barcelona ens dona avantatges, però també ens posa en una zona de risc molt gran. És molt important que el nou pla territorial ordeni el territori garantint que la gent que treballa el nostre paisatge, els pagesos, tindrà accés a noves oportunitats. El corredor és una oportunitat, però si no ho lliguem bé podem acabar sent, per força, només logística. Però això no vol dir que no hi hagi d’haver logística. França és un país industrial però quan vas per carretera tens la sensació que és un país rural. Saber fer això és molt important, en el cas del Penedès.