“Les clavegueres treballen per dinamitar el procés”

La fiscalia no té excusa ara per no actuar d’ofici. M’agradaria que fes el gest, és el que hauria de passar en una democràcia com déu mana, però no sóc naïf i crec que la fiscalia no en farà prou per actuar d’ofici.

Que passi és greu, el que encara és més greu és que, quan passa, el sistema no sigui capaç de fer saltar les alarmes. No hi ha hagut responsabilitats polítiques ni jurídiques per a ningú. I que l’únic element de força sigui l’opinió pública que ha propiciat els canvis en el ministeri, és gravíssim. Fernández Díaz hauria de donar explicacions davant d’un jutge de per què va fer el que va fer, amb quin objectiu i sobretot qui li ho va ordenar, si és que ho va fer algú.

Per algun motiu no hi ha hagut una alarma social del nivell que hi hauria d’haver hagut, malgrat que a Catalunya sí perquè s’ha volgut dinamitar tot un moviment majoritari que és el de l’alliberament nacional. La gent no és conscient del que s’està posant en risc, del que podem perdre si aquestes pràctiques continuen.

Es va presentar com una víctima . En part ho és, quan el graven i el difonen, perquè al capdavall és una guerra entre comissaris d’èpoques franquistes que dura 40 anys i explota ara. És veritat que l’actitud xulesca de part dels compareixents requereix una til·la abans. Aquests senyors haurien d’estar davant d’un jutge i assumir les responsabilitats jurídiques i penals que els pertoquin. Estem tan lluny d’això que permetem que algú es presenti al Congrés i et retregui que repartissis uns pamflets en un hospital.

No crec que els hagi sortit malament. Mai sabrem els resultats de l’Ajuntament de Barcelona si ningú hagués filtrat que Xavier Trias tenia comptes a Suïssa i hagués publicat en portada un número de compte fals o que la que avui és alcaldessa en campanya electoral ho hagués aprofitat per atacar Trias. A les eleccions del 2012, es filtra que Artur Mas tenia comptes a Suïssa; les enquestes donaven 70 diputats a CiU i de sobte en van treure 50 en els deu dies que van de la filtració a les eleccions. És evident que l’impacte pel procés hi és a l’hora de tenir un alcalde a la capital com Xavier Trias o Ada Colau i rau en el fet que els barcelonins l’1 d’octubre puguin votar o no.

El meu partit ha estat una de les principals víctimes d’aquesta trama orquestrada i m’obligava a un plus de responsabilitat. En les preguntes hi havia la voluntat que passés la responsabilitat a algú altre per poder ampliar al màxim els compareixents. No ens ha funcionat sempre perquè el partit socialista no ha aguantat les pressions mediàtiques a l’hora de vetar compareixents. Crec que l’estratègia ha estat bona, també per la pressió que ha fet Podemos o el PNB.

Quan el ministre es pensa que ningú l’escolta diu “el presidente lo sabe” i en comissió diu que no, que era mentida. Estic segur que ho sabia. No sé si donava les ordres o només coneixia els resultats però coneixia la situació.

Segur. Amb la diferència que ara estem alertats. Si surt una publicació similar a la de Trias o Mas sabent tot el que sabem, ara es posarà com a mínim en quarantena i s’aplicarà la presumpció d’innocència. Ha canviat que han esgotat les estratègies que tenien. I hi ha elements que treballaven a les clavegueres que ara no hi són. És evident, però, que hi continua havent gent que treballa per dinamitar el procés basant-se en mentides i difamacions.

Tot el procés l’he fet acompanyat d’ells. Em sentia la veu que ells no podien tenir allà. Trias li hagués agradat poder interpel·lar directament a qui el va difamar. I també dels periodistes de Público que en gran part se l’han jugat de veritat

Ràbia i impotència davant un Estat pervertit que és incapaç de corregir una situació com aquesta. I també esperança per construir una cosa diferent molt allunyada d’aquestes maneres de fer.

Sobretot el PSOE, que tenia la clau de triar quins compareixents venien i quins no, que ha jugat a protegir-se. Perquè hi ha determinades pràctiques que no comencen el 2011 sinó d’abans, del ministre Rubalcaba. C’s ha jugat a protegir el PP perquè electoralment els convenia. El seu paper és el que acaba donant la sensació de frustració: si fos un sol partit que està contaminat, pots pensar que hi ha solució. Dels quatre grans partits al Congrés, els dos primers van a la una i el quart juga el mateix joc que els altres, el que pot donar la volta és Podemos, que no arriba a cent diputats de tres-cents.