Quin futur té la Catalunya autonòmica?

No em costa gaire d’imaginar quin serà el futur de Catalunya si segueix sent una comunitat autònoma dins de l’Estat espanyol. La relació que caracteritza Catalunya i Espanya és que Catalunya té l’Estat en contra. És un concepte que alguns poden considerar simplista però descriu amb precisió la realitat actual.

La primera obsessió de l’Estat en contra és centralitzar. Centralitzar competències, que vol dir poder, capacitat de distribuir recursos, contractació de personal qualificat, reforçament de la capitalitat a Madrid, i reducció de poder, recursos, treball i potencial de les comunitats autònomes. La pulsió centralitzadora de l’Estat espanyol és molt forta. En part, perquè sempre ha estat així –l’excepció ha estat la devolució de poders i la descentralització amb el desplegament de la nova constitució el 1978–. En part, perquè Madrid no té sentit si no és com a capital; dit d’una altra manera, com a centre de l’Estat. No és un centre nascut de la lògica econòmica ni de la lògica social. Neix de la voluntat política, centralitzadora.

La centralització fa mal a Catalunya, sempre. És una afirmació forta, però és dolorosament certa. No hi ha cap decisió que l’Estat prengui que no es pugui prendre millor a Catalunya. Recordem les grans polítiques estatals: defensa, afers exteriors, afers europeus, seguretat, immigració, pensions, treball, solidaritat territorial, infraestructures... per mencionar les més importants. Totes es podrien fer millor des de Catalunya per a Catalunya. No n’hi ha cap en què puguem dir: “Sort que això ho fan a Madrid.” El drama que estem vivint, i que s’ha accentuat aquests darrers anys (els del govern del PP), és que a l’afany centralitzador s’hi ha afegit el recentralitzador que ha portat l’Estat a arrabassar-nos competències que estaven ben delimitades constitucionalment com autonòmiques. La Constitució, que autoritza l’Estat a definir la legislació bàsica per sobre de l’autonòmica, és ara interpretada de manera abusiva en aquesta direcció: el govern central recorre contínuament i massivament a legislar amb caràcter bàsic anorreant les competències autonòmiques. El resultat és que tenim molt poc marge de gestió autonòmica, i que cada petit marge que tenim, l’Estat estudia com arrabassar-nos-el. La crisi econòmica ha estat una excel·lent excusa per accelerar la recuperació i recentralització de competències. L’autonomia de Catalunya és cada cop més petita.

La segona obsessió és uniformitzar. La uniformització sembla que no preocupa la majoria dels ciutadans de l’Estat espanyol. Preocupa, i molt, als que se senten diferents, per un motiu o altre. Pot ser la seva cultura o la seva identitat, la seva economia o, de manera més genèrica, les seves aspiracions com a comunitat. La pulsió uniformitzadora és essencialment anticatalana. Unes quantes comunitats autònomes que volen ser diferents ho poden ser en una mesura molt més gran que Catalunya. I aquelles que no ho volen ser, ho poden ser sense problemes. Recordem contra quanta legislació catalana s’ha presentat recurs al Tribunal Constitucional –i els recursos els ha guanyat l’Estat– mentre que moltes altres comunitats disposen d’idèntica legislació i ningú no hi recorre en contra.

Centralització, recentralització i uniformització es combinen per fer que el model de finançament autonòmic català sigui lamentable. Mana la voluntat de l’Estat, sigui quina sigui la prerrogativa constitucional autonòmica. L’Estat fa i desfà com vol. Centrifuga el dèficit a les comunitats autònomes, les culpabilitza davant d’Europa, les hi treu competències, les hi treu recursos de tota mena, les amenaça i les castiga. La pulsió uniformitzadora elimina la possibilitat de fer polítiques diferenciades, i obliga a polítiques que no tenen en compte les diferències objectives, com ara, per exemple, les diferències en poder adquisitiu. La igualtat no compta quan es parla de desigualtat en el cost de la vida. Més encara, els que tenen la vida cara no tenen cap rebaixa fiscal per aquest concepte. No només tot els costa més, sinó que han de pagar més impostos a igualtat de poder adquisitiu. Quan es tracta de serveis, es vol assegurar que tothom els rebi, però no s’asseguren igualment a tot arreu. Uns disposen d’accés a una salut pública que ho cobreix tot ràpidament, i altres han de patir cues i dèficits per a gairebé tot.

El més ofensiu és que la pretesa igualtat –uniformització– i la centralització de decisions que justificarien un tracte igual per a tots els ciutadans i tots els territoris, exigirien donar lloc a un millor tracte per a Catalunya dins dels marges de discrecionalitat i competències que té l’Estat. Per exemple, hauria de construir l’eix mediterrani, hauria d’arreglar les rodalies ferroviàries de Barcelona, hauria de posar fi a la vergonya de l’N-II en tants trams, o desdoblar la línia ferroviària des de Tortosa fins a Tarragona, i tantes altres inversions que els ciutadans i l’economia tant necessiten. O hauria de finançar millor els serveis públics ajustant el seu cost al cost de la vida. Serien senyals de voluntat de tracte equitatiu per als ciutadans de Catalunya. Però les decisions discrecionals van en la mateixa direcció que els grans principis inspiradors: en contra de Catalunya.

El futur d’una Catalunya autonòmica és esdevenir una autonomia amb menys poder que totes les altres, però contribuint més a l’Estat i rebent menys serveis públics a canvi. I sense dret a queixar-se. Un mal futur, ja ho veuen...