Adéu, Espanya!

I Espanya, què era?

I què era, Espanya, en tot aquest compendi de territoris jurídicament independents que només tenien com a nexe d’unió la coincidència d’un mateix sobirà? Espanya no era altra cosa que un concepte geopolític sense existència política ni encara menys jurídica, per bé que el concepte rei d’Espanya, o rei de les Espanyes, es comença a popularitzar per sintetitzar l’amalgama de territoris i nacions que operaven en aquest règim conegut com a monarquia polisinodial, perquè la relació del rei era diferent amb cadascun dels seus territoris, que de vegades fins i tot es consideraven estrangers els uns respecte dels altres tot i compartir monarca.

Per a Maquiavel, contemporani dels Reis Catòlics, dir Espanya era el mateix que dir Itàlia, que no va existir mai com a entitat política fins al segle XIX. Per a Francisco de Quevedo, que va viure a cavall dels segles XVI i XVII, “pròpiament Espanya es compon de tres corones: de Castella, Aragó i Portugal”. L’historiador espanyol Manuel Tuñón de Lara sintetitza perfectament aquesta percepció canviant quan escriu: “El poder de Carles V i, molt més, el de Felip II és impressionant i, no obstant això, crida l’atenció la manca de coherència d’aquell cos immens, format per diverses nacions que no tenen la impressió de pertànyer a una mateixa comunitat.”

D’altra banda, la complexitat pròpia de l’evolució històrica fa difícil donar una definició fixa de conceptes com nació, estat o pàtria, vocables que van canviant de significat amb el pas del temps. Així, l’escriptor Juan Valera escrivia, el 1887, que “donant al concepte de nació el valor que avui té, no es pot dir que hi hagi nació espanyola fins a finals del segle XV, i encara és més, si per nació cal entendre un sol estat amb un sol organisme polític, encara no hem arribat a ser nació i potser mai no ho siguem”.

Una opinió més precisa, ja entrat al segle XX, és la de José Álvarez Junco, quan escriu: “A partir de 1808 pot parlar-se a Espanya de nacionalisme: el patriotisme ètnic va passar a ser plenament nacional, almenys entre les elits.” El prestigiós historiador Henry Kamen, per la seva banda, conclou que “els historiadors que s’ocupen d’Espanya estan d’acord que el mite d’Espanya com a nació es va originar a l’entorn de 1808 o 1812”.

Contràriament, el nacionalisme espanyol més ortodox no avala aquestes tesis, i el mateix Kamen, al seu llibre Del imperio a la decadencia, subratlla contundent: “Aquells que critiquen el paper que va tenir Castella en la història de la Península sempre han sostingut que Castella va segrestar la identitat d’Espanya. Aquesta afirmació no és pas totalment errònia.”

La confusió entre Castella i Espanya té exemples ben matiners, de manera que els historiadors de la corona hispànica que escriuen al mateix segle XVI són els primers d’emprar els conceptes Castella i Espanya com a sinònims. Així, el cronista de l’època Antonio de Herrera fa passar per castellà l’explorador portuguès Fernão de Magalhaes i el seu contemporani Prudencio de Sandoval, en un relat sobre la vida de Carles V, declara, parla d’“aquesta història espanyola”.

La tendència a castellanitzar la construcció de la nació és una constant que s’intensifica especialment a l’entrada del segle XX, arran del regeneracionisme posterior a la pèrdua de les últimes escorrialles de l’imperi americà. Així, Ortega y Gasset, considerat un dels intel·lectuals més prestigiosos de l’Espanya contemporània, i pare de la cèlebre sentència nacionalista “unidad de destino en lo universal”, atribuïda erròniament al feixisme (que la va promocionar, això sí), no tenia cap mania quan escrivia atrocitats com la següent, que val la pena mantenir en l’original castellà: “La genial vulpeja aragonesa comprendió que Castilla tenía razón, que era preciso domeñar la hosquedad de sus paisanos e incorporarse a una España mayor. Sus pensamientos de alto vuelo sólo podían ser ejecutados desde Castilla. Entonces se logra la unidad española.”

Qui fixa el concepte Hispanitat, amb alguns precedents entre els quals destaca Miguel de Unamuno, és Ramiro de Maeztu (1874-1936). El seu llibre Defensa de la Hispanidad reserva al lector algunes perles extraordinàries: “I així es pot dir que la missió històrica dels pobles hispànics consisteix a ensenyar a tots els homes de la terra que si volen poden salvar-se, i que la seva elevació no depèn sinó de la seva fe i la seva voluntat.” Altres figures, com Menéndez Pelayo, no es queden curtes en els seus deliris: “Espanya, evangelitzadora de la meitat de la terra; Espanya, martell d’heretges, llum de Trento, espasa de Roma, bressol de Sant Ignasi, aquesta és la nostra grandesa i la nostra unitat... No en tenim altra.”

Nacionalisme transversal

Ortega, Menéndez i una llarga companyia situen en els segles XV o XVI l’arrencada d’una unitat a la qual l’apoteosi franquista s’encarregarà de fixar i donar esplendor de croada i imperi cap a Déu. Després d’una transició fracassada a l’hora de buscar un punt de trobada plurinacional a la història d’Espanya (només cal recordar esperpents com el programa televisiu 300 millones o els fastos del Quinto centenario de l’any 1992, tots sota la democràcia) el nacionalisme castellanocèntric amb ínfules neoimperials viu actualment, si és que mai ha anat realment de baixa, una nova etapa de revifada, sota l’aparat teòric de la FAES i algunes eminències grises que, com Pio Moa, qualifiquen l’imperi espanyol com “un dels més pacífics i internament estables de la història en els seus gairebé tres segles d’existència”. No computa, o no els compta com a víctimes, els més de 60 milions d’indígenes que es calcula que hi van deixar la pell només en el primer segle i mig, per epidèmies importades o la repressió directa dels conquistadores.

Terminologia mutant

Enmig d’aquesta gran construcció romàntica nacionalista que ha estat la Hispanitat cal, a més, una gran prevenció a l’hora de determinar què és una independència, o què és un canvi de sobirania, o què és una simple amputació de territori. En els tres-cents anys que van de l’inici de la conquesta d’Amèrica fins a les Corts de Cadis de principis del vuit-cents que marquen el naixement de l’Estat espanyol actual, conceptes com estat, nació o país han variat de significat i, paral·lelament, molts territoris han entrat i sortit del paraigua que era la corona dels Àustria, i després la dels Borbons. Menorca, per exemple, va formar part al segle XVIII de la corona britànica, en dues etapes durant un centenar d’anys, i entremig va ser un domini francès. Perpinyà, per posar un altre exemple, abans del Tractat dels Pirineus de 1659 era terra tan indestriable de la corona hispànica com l’encara avui tan reivindicat penyal de Gibraltar.

Amb totes les prevencions anacròniques esmentades, doncs, les primeres independències tècnicament homologables al concepte contemporani poden ser considerades les de Portugal i els Països Baixos, però caldrà esperar fins al segle XIX per poder parlar amb propietat de moviments separatistes. Literalment separatistes i no pas descolonitzadors, ja que la Constitució de 1812 incorpora tots els territoris d’ultramar no pas com a colònies sinó com a sòl patri.

El sol no va tardar a pondre’s en aquest “territorio español”. Ho va fer a una velocitat tan vertiginosa que molts d’aquests dominis quan es va promulgar la Constitució ja havien proclamat una independència que, després d’un intent centrifugador entre 1814-1819, van anar afermant durant la dècada següent, aprofitant el rosari de crisis d’una Espanya sacsejada per les lluites intestines entre absolutistes i liberals, dinàstics a banda.

La història de la suposada Hispanitat és, en definitiva, una llarga demostració de cinc segles que confirmen allò que Espanya s’ha entestat sempre a ocultar: que la història de les nacions és un procés temporal de canvis constants, mutacions i fronteres variants, fins fa poc a sang i foc, en el futur, cal esperar, amb democràcia.