Lliçons de futur

Sentir-se de Ripoll amb origen marroquí o marroquí que viu a Ripoll. En el debat d’urgència que s’ha obert aquests dies per mirar d’esclarir com és que vuit joves que vivien a la capital del Ripollès van acabar perpetrant atemptats amb setze morts, diversos experts remarquen la importància de “sentir-se part de”. “Haver anat a l’escola i tenir una feina no ho és tot. És molt important que tothom faci un esforç perquè nanos com aquests se sentin part del territori”, indica Enric Canet, des del Casal dels Infants, una entitat nascuda fa més de 30 anys al Raval de Barcelona i que s’ha estès a Salt, Santa Coloma i Sant Adrià de Besòs. Canet és curós i no es refereix concretament al cas de Ripoll, perquè admet que no en té els detalls, però explica que al Casal dels Infants fa més d’una dècada que s’aposta pel treball comunitari: “Intentem que infants i joves se sentin una eina de transformació del barri i que, de retruc, se l’estimin.”

El treball comunitari requereix el moviment de molts actors de manera coordinada, des de les escoles fins als centres oberts i tot tipus d’associacions. I, en el cas del Raval –amb gairebé un 50% de població d’origen immigrant, sobretot del Pakistan, les Filipines, Bangladesh i el Marroc–, es concreta tant amb la participació en les festes del barri com en l’elaboració i la col·locació dels llums de Nadal als carrers i actuacions més del dia a dia. Es tracta, per tant, de fer que els fills de famílies d’origen pakistanès “no visquin només en un món pakistanès”, resumeix Canet.

En la mateixa línia, l’educador, pedagog i conflictòleg David Román considera imprescindible que aquests nanos de famílies d’origen immigrant tinguin “un bon acompanyament” i, en aquest punt, hi inclou el sistema educatiu, la xarxa de lleure i els serveis socials si són necessaris. Adverteix, però, que, “tot i que s’hi dediquin molts recursos, sempre hi ha elements imprevisibles en l’ésser humà”. També és prudent en aquest sentit i no jutja el cas dels joves de Ripoll, sinó que parla en general, des de l’experiència en diversos àmbits de la infància i la joventut: “No ets mai les 24 hores del dia amb el nano i, per tant, no ho pots tenir tot controlat. Pots anar llegint els inputs que et fa arribar i mirar com els rep ell.”

En el cas de la radicalització religiosa dels joves, a França és on ho tenen més estudiat, però tampoc controlat. “Aquí i allà, ni l’educació ni l’acompanyament són infal·libles”, recorda Román. Aquest educador també es refereix, com Canet, a la importància de “sentir-se part de”. La gestió de les emocions, coincideixen tots dos, és bàsica durant l’adolescència, quan la persona s’està construint i busca el seu lloc al món. “O algú els ajuda a construir la seva xarxa –planteja Román–, o es poden deixar endur cegament per un adult que els manipula.” Semblaria que en el cas dels autors dels atemptats de la Rambla de Barcelona i de Cambrils podria haver estat l’imam el que va aconseguir radicalitzar-los al marge de les famílies i l’entorn.

El director de la Fundació Jaume Bofill, Ismael Palacín, que també demana agafar-s’ho tot encara amb cautela, no veu gaire diferència entre aquesta radicalització o fanatisme religiós i l’adhesió a un grup neofeixista o a una banda llatinoamericana: “Un adult menja el cap a uns joves precisament en un moment en què no saben ben bé qui són i busquen una identitat refugi, i els integra en un grup radical.” Precisa que, tot i aquest cas, a Catalunya no existeixen barris amb joves radicalitzats, mentre que a França sí que n’hi ha. Dit això, Palacín llança un senyal d’alerta contundent: “Si ho fem malament i no millorem la socialització dels joves d’origen immigrant, pot arribar a passar.”

I, per fer-ho bé, proposa una escola amb més recursos i, és clar, evitar la pobresa a casa. Catalunya tenia un 2,5% d’alumnes d’origen immigrant l’any 2000 i l’any 2010 es va arribar fins al 15%. Palacín assegura que, malgrat aquest creixement sense precedents enlloc, l’acollida s’ha fet amb èxit “gràcies a l’esforç dels mestres, no pas a uns bons recursos de l’administració”. I també alerta que l’èxit d’acollida no es tradueix en un èxit de resultats, perquè és un col·lectiu amb alts índexs d’abandonament i fracàs escolar.

“Hi ha països que ho fan bé –exemplifica Palacín en positiu–. Al Canadà, l’anomenada segona generació d’immigrants supera en mitjana de resultats escolars els autòctons.”