diada de l'11 de setembre
La revolta dels cotxets de nen
civisme · L’ambient festiu i pacífic de la manifestació independentista desmenteix la imatge de tensió i crispació a les portes del referèndum
El moment més emocionant va ser el minut de silenci d’un milió de persones per les víctimes dels atemptats
En la Diada del 2012, un grup de joves enfundats en samarretes negres amb eslògans antifeixistes baixaven pel carrer Bruc cap a la plaça Urquinaona esquivant el munt de famílies amb nens, avis, tietes i estelades blaves al coll que omplien la calçada. “Fins i tot amb crios en cotxets!”, va exclamar un d’ells, en un to de sorpresa que certificava la nova etapa en què havia entrat l’independentisme: de la resistència tenaç però minoritària dels grups de l’esquerra independentista als vuitanta i noranta, amb manifestacions de tarda que acabaven amb furgonetes antidisturbis i corredisses per la Rambla i la ronda de Sant Pere, s’entrava en un cicle de macromanifestacions intergeneracionals, familiars i amb concerts de Txarango al final. La sisena consecutiva. I, aquest cop, amb els cotxets de nens envaint també la plaça d’Urquinaona, on l’esquerra independentista es concentrava per fer la seva pròpia demostració després d’haver participat en la Diada del Sí. Llei de vida.
Els anys passen per a tothom i l’experiència és un grau. No existeix l’ofici de manifestant, però els que ja porten diverses Diades a l’esquena han adquirit una admirable professionalitat: ampolles d’aigua de litre i mig, carmanyoles i entrepans per no trobar-se després amb l’estómac buit i els restaurants plens, samarretes de l’ANC i una arribada esglaonada a la ciutat que va fer que des de bon matí es respirés ambient de Diada a Barcelona. Al barri del Bogatell, per exemple: unes turistes d’aspecte nòrdic i en biquini compartien la terrassa d’un bar de menjar peruà amb dues famílies arribades de Girona i que feien temps abans d’anar al tram 208. Cervesa per als grans, gelats per als petits, i el plat típic del local, un arròs amb espècies, talls de vedella i blat de moro, per agafar forces per a una nova jornada històrica. La definitiva? “Hem volgut venir aviat, per evitar les cues, i marxarem amb calma”, van explicar. Ja ningú s’atreveix a dir que aquesta sí que sí. L’amo del local, un peruà amb una semblança sospitosa a l’humorista Jordi LP però sense la seva loquacitat, comenta breument que tot això de la independència li sembla molt bé, que ja està bé que es demani. No li traiem gran cosa més, excepte el cafè i el compte.
La gran diferència amb les Diades anteriors és que aquesta arriba a les portes del referèndum d’independència i amb el Parlament i el govern de la Generalitat conjurats en la seva celebració. Al parc de la Ciutadella hi havia al migdia una llarga cua de ciutadans, molts d’ells amb les samarretes de l’ANC i les estelades al coll, que esperaven disciplinadament el seu torn per travessar les portes del Parlament, obert a les visites del públic. No havia passat ni una setmana que en aquell edifici es va aprovar la llei que dona una cobertura legal especial per poder celebrar el referèndum, i la llei que regularà el pas cap a la futura legalitat republicana si guanya el sí i es proclama la independència. La imatge crispada i plena d’entrebancs reglamentaris per part de l’oposició que va oferir el debat parlamentari sembla que no ha distret els independentistes de la transcendència del que s’hi va aprovar: mantenen la fila amb una paciència tranquil·la, que podria semblar gairebé reverencial. Si van ser aquestes grans manifestacions multitudinàries les que es van posar al davant i van fer moure finalment la política catalana cap al dret a decidir, ahir entre els independentistes hi havia la sensació que els polítics havien complert. “Han fet el que tocava, ara som nosaltres els que hem de rematar-ho, amb la demostració d’avui i anant a votar l’1 d’octubre”, explicava un home que feia mitja hora que esperava entrar al Parlament, barceloní que fins ahir encara no havia tingut l’oportunitat de visitar la cambra catalana.
La política catalana, doncs, del carrer al Parlament, i del Parlament al carrer. Un camí que ahir estava ple d’estelades a poques hores de la manifestació. Els jardins del parc de la Ciutadella s’havien convertit al migdia en una mena de woodstock independentista, amb colles escampades sobre la gespa i el so de fons dels tambors d’un grup de batucada. Un home no se’n pot estar, de cantar entre els riures dels seus amics un jota ebrenca: “De Roquetes vinc, de Roquetes vinc, de Roquetes baixo...” L’independentisme va de les corbates (o samarretes antifes) dels diputats del Parlament, fins als pícnics familiars improvisats de manifestants arribats de comarques.
I entre el parc, aquesta zona zero de la política catalana dels darrers dies, i la manifestació a les dues artèries principals de l’Eixample, un Barri Gòtic que a mesura que s’aproximava l’inici de la manifestació s’omplia més i més d’estelades en convivència amb turistes i ciutadans sense samarreta sobiranista, acostumats ja a les macromanifestacions anuals dels seus conciutadans sobiranistes. Alguns miraven de fer-hi negoci: venedors ambulants pakistanesos van canviar ahir les llaunes de cervesa per estelades: cinc euros el preu de sortida, negociable a la baixa si el comprador ho trobava car. La majoria d’estelades, però, venien de casa. Sense que hagin caigut en el cansament: “Fa tres anys que en cada Diada dic que aquesta serà l’última, ara ja no m’atreveixo a dir-ho però...”, diu l’Oriol, deixant la frase a mitges amb un somriure que vol dir que aquest cop és ben especial, amb el referèndum convocat i el govern disposat a desobeir els tribunals espanyols si entren en contradicció amb la legalitat catalana. Hi ha anat amb a la dona i la colla d’amics, i quan s’aproximen a la cruïlla de Bruc amb Aragó, on s’han inscrit, s’adonen de la dimensió de la manifestació: falta mitja hora per a l’inici de l’acte i és gairebé impossible passar per la gran gentada que s’hi ha acumulat. El van criticar per exagerat, però Ildefons Cerdà va fer curt: quan va dissenyar l’Eixample, no va preveure les manifestacions de les Diades com la d’ahir, en què el carrer Aragó no va poder encabir la multitud que s’hi va aplegar. Molts va preferir mirar-s’ho des dels carrers que hi creuaven. El passeig de Gràcia va aguantar millor la pressió dels centenars de milers d’independentistes, però creuar-ho era tota una odissea. Barcelona va haver d’aixecar fa 150 anys l’Eixample perquè les muralles de la Ciutat Vella ja no podien contenir el desenvolupament industrial i demogràfic de la capital del país. La política catalana fa sis anys que es veu desbordada amb mobilitzacions com la d’ahir, fent trontollar les muralles de l’autonomia i la legalitat estatal.
Minut de silenci pels atemptats
L’inici de l’acte va ser el moment més emocionant: un milió de persones (segons la xifra dels organitzadors) va restar en absolut silenci en record de les víctimes dels atemptats de les Rambles i de Cambrils. Després, la gentada va esclatar en aplaudiments i es van reiniciar els càntics. “Votarem” era el crit nou, en substitució del “volem votar” d’altres anys. De la petició, a la determinació de fer-ho. El record dels atemptats també es va deixar sentir amb els policies que protegien la manifestació. El desplegament cobria cadascuna de les cruïlles i les dels carrers propers, amb agents dels Mossos d’Esquadra i de la Guàrdia Urbana armats fins a les dents i les furgonetes impedint el pas d’altres vehicles. Els agents es van endur més d’un somriure còmplice dels manifestants, afegint un nou ingredient al “desviament del camí”, en paraules de Mariano Rajoy, dels catalans: una revolta d’urnes, cotxes de nens i de somriures als policies.
Els manifestants es van mantenir a Aragó i passeig de Gràcia formant la creu humana gegantina tot esperant el moment d’acomplir amb la performance que havien organitzat per a aquest any l’ANC i Òmnium: un canvi de samarreta quan passés una gran pancarta sobre els seus caps, per produir l’efecte visual d’un canvi de color de la massa de manifestants. La cosa no va sortir gaire bé: molts no van voler canviar-se la samarreta, i d’altres ja la portaven posada de casa. És possible que l’ANC hagi forçat massa l’esperit individualista català, però ningú va protestar per això. “El que importa és que hem tornat a demostrar al món que som molts”, deia amb entusiasme una voluntària de l’ANC, arribada de Badalona i que repartia botelles d’aigua des d’una paradeta on també recollien diners per a la “caixa de solidaritat” dels imputats pel procés.
Acabada la demostració multitudinària, la festa va continuar a la plaça Catalunya. S’hi va corejar la cançó de moda dels darrers dies (“passi-ho bé, passi-ho bé, i moltes gràcies!”) amb què un grup de manifestants de Valls acomiadaven els agents de la Guàrdia Civil que havien escorcollat el setmanari El vallenc a la recerca de material del referèndum. La posada en marxa de la política repressiva de l’Estat va estar present en aquests càntics i en diverses pancartes. I amb el miler de càrrecs que el TC ha amenaçat, era difícil no trobar-ne ahir algun. Saül Gordillo, director de Catalunya Ràdio, estava ahir al set de l’emissora a la plaça Catalunya, des d’on Mònica Terribas retransmetia la manifestació. Ell és un dels assenyalats pel TC. “Amenaçant els mitjans públics és una manera també d’advertir els particulars”, va explicar durant una pausa. Però era allà, amb la resta de periodistes (més de 800 mitjans acreditats). Fent la feina.
A poc a poc, els manifestants van anar abandonat els carrers. Alguns milers es van quedar al concert. Molts altres, cap a casa: demà els fills tornen a escola. La revolta dels cotxets.