“Un referèndum acordat és possible”

Ho veig difícil, però també està passant el que s’havia dit que passaria. Aquí no hi havia marxa enrere prevista per cap dels dos interlocutors, ni pel govern de la nació ni pel govern de la Generalitat, ni per la majoria parlamentària que li dona suport a Catalunya, i, en conseqüència, està passant el que havia de passar. Si cap dels dos feia marxa enrere s’aprovaria la llei del referèndum, després la llei de transitorietat, que no era necessària, però bé, s’ha aprovat, i el decret de convocatòria, i en el moment en què això es produís, hi hauria la reacció del govern de la nació i el xoc s’hauria produït. Ara s’ha de veure fins on arriba tot plegat. Previsiblement, si no canvia res, la justícia actuarà i la Guàrdia Civil també, buscant paperetes, fent tot el que ha estat fent aquests últims dies.

És cert que no tots els membres del tribunal estan d’acord amb la reforma i amb el nou paper que se’ls assigna. Dos segur. Així em consta a mi personalment. Els altres no ho sé. Una majoria, en cas d’una votació, crec que sí que hi serà per aplicar la llei i adoptar les mesures que calguin. El TC preferiria no haver de prendre-les, i el fet que hagin sorgit aquestes discrepàncies fan més difícil al govern haver de dirigir-s’hi, però al final el tribunal acceptarà prendre les mesures que li siguin demanades.

Crec que de referèndum no n’hi haurà. Ara bé, que hi hagi una mena de 9-N més ampli o menys ampli, alguna cosa així sí que és possible. Però un referèndum de veritat no el veig possible. Sense pacte un referèndum no és possible. Es podrà fer una participació ciutadana amb urnes, però un referèndum com cal, no. Això exigeix una normalitat que deixa d’existir en el moment que el govern de la nació l’impugna activament. En aquestes circumstàncies estem davant d’una situació de molta tensió, anòmala, tot el contrari del que ha de ser una votació com cal, en què els ciutadans van a votar lliurement. El referèndum o és pactat o no és referèndum. Pot haver-hi una participació ciutadana que pot desbordar les institucions de l’Estat i que pot tenir una importància política gran, però que jurídicament no significa res.

La meva opinió és que la convocatòria d’un referèndum és molt fàcil de fer o impossible. Si hi ha acord entre el govern de la nació, la majoria parlamentària i la comunitat autònoma de Catalunya, el referèndum s’organitza sense cap problema. Entre altres coses perquè qui volgués i tingués la capacitat per fer-ho el podria recórrer. Després ja veuríem si se’n sortiria. Ara bé, si el govern de la nació es tanca en banda, és impossible, com he comentat abans. Estem davant d’un duel polític, per tant.

La clau és que ni tan sols és possible preguntar sobre això. És un tema que es considera resolt i sobre el qual no es pot preguntar. Així ho considera el govern de la nació. La Constitució no permet preguntar sobre això. Si es volgués fer-ho s’hauria de revisar la Constitució. Canviar-la. No simplement reformar-la, sinó revisar-la per la via de l’article 168, que significaria un canvi de constitució.

Perquè ho és. Jurídicament és possible, però políticament no. I això no ho pensen només a Catalunya, també en molts altres llocs.

No té cobertura jurídica i els arguments que s’hi donen és com fer de la necessitat virtut. Alguna cosa havien de dir-hi, però jurídicament no hi ha cap solució. En el sentit que ni el dret constitucional ni el dret internacional protegeixen aquest dret d’autodeterminació ni a Catalunya ni al Quebec ni a Escòcia, ni a cap territori d’un estat democràticament organitzat. Una altra cosa diferent és que un determinat territori vulgui ser independent. Políticament, això és perfectament legítim. En aquest cas, si la demanda ciutadana té prou pes i consistència, teòricament s’haurà d’atendre i s’haurà de negociar. Però una cosa és que políticament hi pugui haver el dret a defensar que volem ser independents i l’altra que tinguem dret a ser independents. En el cas de Catalunya, ja s’ha manifestat la voluntat de ser-ho i s’ha volgut negociar-ho amb l’Estat espanyol. La qüestió és com es vehicula això. Ara mateix no hi és aquest vehicle.

Evidentment. Si a Catalunya hi hagués clarament una majoria del 55 o el 60% això no ho aturava ningú. El que passa és que no hi és. No hi ha majoria. Hi ha una majoria parlamentària com a conseqüència de la llei electoral, però el plebiscit es va perdre. El 27-S hi va haver fins i tot més vots a favor dels partits que no defensaven explícitament la independència.

La independència no ha passat del 47% en cap moment. Això suposa un 33% del cens electoral. I els sondejos electorals també van en aquest sentit. Si no recordo malament, la mateixa nit de les eleccions el cap de llista de la CUP, Antonio Baños, va dir que s’havia perdut el plebiscit. Després, al cap de pocs dies, va haver de plegar. Els altres van dir que s’havia guanyat i que hi havia base jurídica suficient per anar cap a la independència. I van tirar endavant. Però, materialment, no és veritat que es guanyés el plebiscit.

De moment cap. Cal veure què acaba passant aquestes setmanes que venen, però ara mateix no hi ha sortida perquè cadascú es reafirma en la seva posició. Mentre això es mantingui així, només hi ha la radicalització de la situació i del xoc.

No ho crec. De moment no.

No es pot saber. També pot ser que diguin al govern de Rajoy que mantinguin la posició i que no cedeixin en absolut. A Europa tampoc li interessa un procés de fragmentació. Però estem especulant. Hem jugat a aprenent de bruixot, s’ha obert la caixa de Pandora i ara mateix no sabem cap on tirarà tot.