“El que ha passat fa vessar el got”

Sona pels altaveus el Light my fire (Encén el meu foc) de The Doors, i un bomber –un de la cinquantena que han vingut a refermar el suport a l’1-O, perquè les seves eines, diuen, són “les mànegues i les urnes”– s’enfila a un dels elements decoratius del passeig Lluís Companys de Barcelona mentre és aclamat per la multitud amb el crit de “Més bombers i menys policies!”. El foc, desencadenat fa temps, és avui més viu que mai, però no es pot acusar pas els congregats d’atiar-lo, perquè qui ho fa és el govern espanyol, i perquè ells el que exigeixen és la llibertat immediata dels alts càrrecs del govern detinguts per la Guàrdia Civil acusats de participar en els preparatius del referèndum. I no es mouran d’aquí, de davant la seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, fins que no siguin a casa.

Responent a la crida d’última hora de l’ANC i Òmnium, almenys avui la mobilització està una mica més organitzada que la de la vigília, quan la irrupció de la Guàrdia Civil a les seus del govern va provocar una resposta més improvisada. L’ambient ara és més festiu d’entrada; l’escenari ja està muntat, molta gent ha dut begudes i entrepans i els mitjans de comunicació han pogut prendre millors posicions, tot i que això fa que alguns siguin escridassats amb el crit de “premsa espanyola manipuladora!”, un dels cants preferits de la jornada. Ha vingut molta gent de certa edat, la clàssica que no ha fallat mai en cap de les petites i grans mobilitzacions dels últims cinc anys, però també molta gent nova. Sobretot jovent, riuades que han dut estelades, molts lemes escrits en petits trossos de cartró i unes ganes immenses de fer sentir la seva veu. “No està bé que ens neguin els drets, s’ha de votar”, resumeix el Biel Fernàndez, estudiant d’enginyeria que du la samarreta del seu equip, el Betis. Ell ha vingut sol, però molts universitaris –els que no s’han quedat manifestant-se vora els seus centres– ho han fet en grup. Universitaris i fins i tot gent més jove, com ara els alumnes d’un institut del Poblenou als quals el director i el cap d’estudis han donat permís, tot i que la majoria no podran votar encara l’1-O. “Tot batxillerat és aquí”, comenten emocionades la Laia, la Mar i la Júlia.

En general, el jovent ocupa les primeres files i la gent gran s’ho mira des d’un segon pla, tot i que hi ha barreja intergeneracional arreu. Just al costat de les noies, als seus 85 anys hi ha la Maria Rosa Ramoneda. Té dues hèrnies discals, es queixa, fa un any i mig que és vídua i no ha pogut anar a totes les Diades, però ja era la vigília davant de la seu d’Economia. I ara ha tornat en una cadira de rodes que ha trobat la seva filla. “El franquisme l’hem patit tots, però això és pitjor perquè llavors ens tenien menjat el coco i no ens n’adonàvem prou; ara tothom es va destapant”, exposa. Tothom menys Europa, lamenta, per la qual cosa fins i tot ha portat una pancarta, una de les diverses que es poden llegir apel·lant a l’ajut europeu. “Brussel·les, espavila’t, perquè això és un afer intern... de tota la UE!”, refermarà l’eurodiputat Jordi Solé des de l’escenari.

El seu, de fet, és un de tants parlaments que se succeiran entre matí i tarda de tots els sectors polítics i civils que donen suport al referèndum, en el que de facto constitueix l’acte central real de la campanya unitària. De fet, més unitària i inaudita que mai, perquè ha incorporat definitivament els comuns i Podem, que també fan parlaments, per separat, amb Xavier Domènech –a qui la gent crida “vota sí!”– i Albano Dante Fachin, per expressar la seva indignació per l’atac a l’autogovern.

En tot cas, ells no són els únics nouvinguts a la causa que són davant del TSJC. La irrupció policial la vigília en seus del govern i la intervenció efectiva de l’autonomia han indignat molta gent que fins ara s’ho mirava de lluny, o simplement no ho veia clar. És el cas de la Isabel, que ha vingut expressament des de Vallirana amb la seva filla Mariona. El seu testimoni és molt revelador. “Fins ara la meva bandera era la senyera; mai ho va ser l’estelada, però el que va passar ahir va fer vessar el got..., s’han trepitjat tots els drets”, exposa. De fet, els seus pares, andalusos, l’havien dut de petita a les grans mobilitzacions per l’Estatut, però no havia anat a cap de les Diades sobiranistes dels últims anys. “Ells em van ensenyar a estimar Catalunya; l’Estat no es pot ficar amb les nostres institucions, fer venir la Guàrdia Civil és el súmmum!”, lamenta, abans de resumir: “No em movia la independència, però no vull estar més en un estat com el que m’ha demostrat que és Espanya.” Volia votar l’1-O, i ara ja sap per quina opció. És clar que la seva filla també demana la paraula, per parlar amb la clarividència d’una nena de vuit anys: “No haurien d’haver posat ningú a la presó, la gent hauria de ser lliure per votar el que vol”, vol dir la Mariona. I ho diu, ras i curt.

L’aturada del migdia suposa una treva enmig d’un sol de justícia, i molts ho aprofiten per seure a la gespa i menjar alguna cosa. Alguns fins i tot s’han endut ja la tenda, sacs de dormir, taula i cadires de càmping, com el Néstor i la Laia, que han pres posicions en un dels parterres del passeig. Porten aigua, dos quilos de macarrons, un matalàs inflable i tot el que cal per passar una o diverses nits acampats. “Esperem inspirar molta altra gent, tot és començar”, reivindiquen. “Si s’ha de passar la nit es passa”, confirma la Carme, una castellera dels Arreplegats de la Zona Universitària. De fet, després d’aixecar un pilar de quatre, molts no han esperat que s’acabessin els parlaments del matí i han devorat el menjar. El Marçal, per exemple, es menja un plat de llenties, tot i que és evident que ni ell ni el poble català ja no es conformaran amb això...

Lluny de defallir, la gent no es mou a la tarda, quan s’incorporen actuacions musicals a la festa, i fins i tot arriben reforços. Segueixen allà ja fosc, quan es confirma que no deixaran anar tots els detinguts. La nit serà llarga, i els dies que venen. La mobilització permanent és un fet. Ja ho va dir un pagès de Bellcaire d’Urgell a l’exvicepresidenta Joana Ortega: “No conec ningú que pugui enterrar la primavera amb les mans.”