On és el tumult?

El passeig Lluís Companys de Barcelona, a l’altura del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), va tornar a esdevenir ahir l’epicentre de les concentracions ciutadanes que s’han organitzat les darreres hores com a protesta per la detenció de catorze alts càrrecs de la Generalitat. Moltíssimes persones, arribades des de diferents punts del país, es van comprometre a no abandonar l’espai fins que el darrer detingut fos a casa seva, i així va ser. La gran majoria anava i tornava, com els representants del cos de bombers de la Generalitat, que no deixaven de mostrar la pancarta amb el terme “Democràcia”. “Ja que ens ataquen les institucions catalanes, volem intentar que la gent se senti segura”, afirmaven mentre movien el cos al ritme de la música de les Zebrass Marching Band, una de les bandes de música que aquests dies han contribuït a donar un caire festiu a la protesta. Aquests artistes, provinents de Vilanova i la Geltrú, tenen clar que les revolucions “només es poden fer des de l’alegria”.

Poques lluites, si més no, en les darreres dècades, han fusionat una població tan heterogènia. En Josep, de 85 anys i acumulador de batalles contra el franquisme, compartia espai amb joves que les mateixes batalles les han sentit explicades pels seus avis. Probablement els únics que ahir no tenien representació a l’Arc de Triomf eren els partits que lideren o donen suport a l’ofensiva de l’Estat, ni la fiscalia de l’Audiencia Nacional, que ha presentat una denúncia per sedició per les mobilitzacions d’aquests dies i que literalment parlen de “tumult”. Perquè és impossible parlar de tumult, ni de violència, ni d’incitació a aquesta, ni de res que se li acosti, després de capbussar-se en la protesta d’ahir. I, si no, que li ho preguntin a un jove aïllat que cap al migdia mirava de cremar una urna de cartró (no es va arribar a entendre amb quina finalitat) i que va veure com una allau de persones el van obligar a fer marxa enrere en qüestió de segons.

Al matí, la concentració exigia sobretot la posada en llibertat dels detinguts. La protesta va baixar en intensitat perquè moltes persones es van desplaçar fins a la Ciutat de la Justícia, a l’Hospitalet de Llobregat. A la tarda, amb tots ells alliberats i amb les jornades laborals ja completades, el passeig es va anar omplint i la cita va derivar cap a una celebració de la fita aconseguida. Les consignes del matí, les mateixes que s’han repetit els darrers dies, van afegir a la tarda alguna canterella adaptada a les notícies de les darreres hores. “¿Dónde están los tumultos del PP?”, corejaven els assistents. Les intervencions dels presidents d’Òmnium i de l’ANC, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, respectivament, van rebre els aplaudiments més sentits i van encoratjar encara més, si és que això era possible, els milers de ciutadans que ahir van protagonitzar “el alzamiento público y tumultuoso”, com irònicament el va definir el conductor de l’acte final.

La ciutadania no va fallar ahir i va deixar molt clar que serà allà on faci falta per denunciar la repressió de l’Estat. L’Anna s’ha passat moltes hores davant del TSJC, tot i que la seva filla, l’Abril, és a només unes hores d’arribar al món. “Haig de lluitar per ella i pel meu altre fill de sis anys perquè no perdin els drets bàsics”, afirmava. Si la criatura neix l’1 d’octubre es dirà Abril Llibertat. Així ho ha pactat amb en Xavi, la seva parella, que mig seriosament mig en broma assegurava que no perd l’esperança que neixi ja en una república independent.

El que és segur és que l’Abril, o l’Abril Llibertat, arribarà a aquest món escoltant cançons que algunes generacions donaven gairebé per aniquilades. “Quaranta anys després i encara cantem aquesta cançó, hòstia”, s’indignava una senyora mentre seguia els compassos del Què volen aquesta gent, de Maria del Mar Bonet, rescatada ahir des de l’escenari per Montse Castellà. També s’han erigit com a himnes de la protesta L’estaca, de Lluís Llach, i La flama, d’Obrint Pas. I, per descomptat, els assistents van recórrer amb freqüència a Els segadors.

“Estic gratament flipada amb l’assistència i l’actitud de la gent jove”, comentava la Gemma, una de les voluntàries de l’ANC. Ella, com la majoria de voluntaris, encomanaven el seu optimisme. “Aquí la gent col·labora fins i tot per netejar”, relatava. L’impuls de persones com ara la Gemma és el que ajuda molts altres ciutadans a agafar l’embranzida que pot ser necessària els dies que ara venen.