Desbordats de solidaritat

Dia de reflexió a la Universitat de Barcelona. Ni tallers ni xerrades. Comparat amb l’activitat frenètica de la setmana, el campus està tranquil. A la porta, els joves continuen responent a les preguntes de la gent, mentre a dins petits grups d’estudiants xerren. L’Omar Lluís, de Calafell, fuma estirat en una hamaca. Ha dormit poc. “Jo no soc nacionalista català. Això no pot ser un canvi de bandera. Del que es tracta és d’obrir un procés constituent per trencar el cadenat del 78. El que cal és retornar la sobirania al poble català i als altres pobles de l’Estat.”

Mentre parla se li acosta una dona d’uns cinquanta anys i li demana si ha menjat. “Ja has esmorzat bé, avui? Has pres prou proteïnes? Són importants per no tenir una baixada de sucre i aguantar bé”. Ella, la Piedad, no és la primera vegada que s’acosta a la Universitat. Ja la coneixen. Es presenta com una “activista política” i explica que ha patit persecucions. Un fotògraf argentí que ha vingut des de Madrid a intentar entendre el procés català s’acomiada d’ella amb educació. “He de marxar, ho sento, vaig a veure si faig fotos a algunes escoles...” La resta de joves fan com si l’escoltessin... Hi ha bon ambient, a la Universitat. Abraçades, somriures. I solidaritat, sobretot molta solidaritat. “La gent ens porta menjar, aigua... L’altre dia un senyor ens va portar una capça plena de pastes per esmorzar”, explica Biel Cusach, mallorquí de les JERC. Per no parlar de les aportacions econòmiques. A la taula informativa instal·lada a la porta d’entrada hi ha dos o tres caixes de resistència on pràcticament ningú diposita monedes. “Fa una estona un home hi ha posat un bitllet de 50 euros”, diu un jove.

L’emoció, un dia abans de les votacions, està en un nivell màxim. Un home de 64 anys s’acosta a la taula d’assessorament. A l’aplicació informàtica va sortir-li una adreça que no existeix i va trucar a l’ANC. “Em van dir que no pateixi, que hi haurà una persona a les set del matí i ens portarà allà on hem de votar. En aquest tema els veïns confiem més en l’ANC que en l’Ajuntament de Barcelona”, assegura. I ho diu amb pena. “Perdoni que m’emocioni, però he patit el franquisme i això em fa veure que ens n’hem d’anar. I jo estimo els espanyols, no vaig contra ningú, és qüestió de governar-nos.”

“A comeeerrr...”, criden dos estudiants. Reparteixen amanides i carmanyoles amb arròs o pasta. També conviden els visitants, entre els quals hi ha periodistes estrangers, acreditats prèviament al centre de premsa de Mediapro. Tot impecablement organitzat... I dilluns, què fareu? “Dependrà del resultat de les eleccions i del que es faci amb aquest resultat.”