Matinar amb olor de xocolata

Trenta litres de xocolata desfeta. La Montse i la Rosa hi tenen la mida presa i les estimen tant els més petits com els que ja no ho són tant. Totes dues hi són sempre, amb olles i cullerots, quan la gent de Llers (Alt Empordà) celebra alguna cosa. Quan es fa cagar el tió per Nadal, quan l’associació de joves Brullersenca fa el concurs de coques a Mas Pi, per la Xeringada de la festa major del setembre, abans de la sortida dels autocars els últims Onze de Setembre... I també ahir, l’1-O. La Montse i la Rosa van formar part dels voluntaris que, com en molts municipis, van donar vida al referèndum. Cadascú val per al que val i tot suma. Dissabte a la matinada ja era impossible que cap vehicle entrés a Can Casagran, el casalot on hi ha l’ajuntament. Algun vehicle molt potent –el tractor d’algun pagès?– va col·locar al portal una pilona de formigó de dos metres per evitar, segurament, que hi pogués accedir cap vehicle policial. Ja al vespre, unes 150 persones es van instal·lar al jardí de Can Casagran. Per no fer salat, van començar a preparar el pessebre vivent. I, quan arriba el vespre, la cosa s’ha de fer amb un bon sopar, que va coincidir –coses del destí– amb el sopar de l’Associació Fira Bruixa.

Sopar, ressopó i, per a uns quants, festa a la vora del foc de camp fins ben entrada la matinada. D’altres, moltes famílies amb nens, van tenir més pressa per instal·lar tendes i anar a dormir. El jardí de Can Casagran va ser per una nit un càmping improvisat. Ocupat pels veïns. Curiosament, el casalot també va ser ocupat acabada la Guerra Civil, quan el poble havia quedat pràcticament destruït i a Can Casagran es van instal·lar algunes famílies que ho havien perdut tot. Tornant al referèndum, poc es va dormir, tot i que alguns hi anaven tan carregats que semblaven preparats per passar-hi dies i dies. A les cinc de la matinada ja arribaven els reforços i l’Oriol es va encarregar de fer el crit de guerra citant les forces de seguretat de l’Estat.

Els reforços van arribar acompanyats d’uns desitjables termos de cafè i coques casolanes. I la Montse i la Rosa, amb els trastos de la xocolata. Ben aviat es va sentir aquella olor: havia valgut la pena matinar. Enmig de lleganyes i melindros, hi van comparèixer dos mossos d’esquadra. Tranquil·litat incòmoda. Van obrir acta. I mentre es desmuntaven les tendes, ja havia aparegut l’urna i les paperetes... Persones petites en un lloc petit estaven a punt de fer una cosa molt gran. Matí d’activitats. Cua immensa per votar. Els GraLlers van fer ballar. Escacs, jocs de criatures i converses de grans. El sistema informàtic no rutllava i ni així dequeien els ànims. Crits de “Votarem”, fotos i vídeos. Els ciutadans, conscients que estaven fent història. I els voluntaris, sempre allà. Molta calma perquè tothom entengués que calia paciència: en tres hores, havien pogut votar catorze persones. I es va girar la truita: quan la Brullersenca va començar a posar botifarres i costelles al foc, el sistema informàtic es va recuperar. I llavors ja va ser un no parar de vots. Algun espant quan un missatge de WhatsApp avisava que s’havien vist vehicles policials. Nens i nenes tenien instruccions clares: anar a la zona d’arbres. I ells que preguntaven: “Dispararan?”, “Us pegaran amb les porres?”, “I si us moriu?” I els adults se’n sortien com podien. Ensenyar-los com es vota en un poble organitzat va ser la lliçó.