De la propaganda en temps de guerra

No es tracta de fer por a ningú, però cal tocar de peus a terra: estem en guerra.

La de la independència de Catalunya és, fins avui, una guerra diferent de les guerres que hem conegut fins ara, però guerra al cap i a la fi, i en tenim un munt d’evidències. La mostra més clara d’aquesta realitat és la deriva que ha pres el món de la informació, en què la realitat ha deixat de ser explicada d’una manera neta i objectiva i ha estat suplantada per la propaganda. Espanya necessita bastir un discurs per justificar la brutal envestida contra Catalunya. Pretén aconseguir complicitats a dins i, sobretot, fora del país, i a això es dedica la maquinària mediàtica dels que diuen que defensen l’estat de dret, amb el suport entusiasta dels altaveus en forma de paper, ràdio, televisió i mitjans digitals de tot tipus. Es tracta de tergiversar els fets, difondre mitges veritats o una mentida rere una altra fins a crear un estat d’opinió favorable a la seva estratègia.

La primera batalla a camp obert d’aquesta guerra ja s’ha produït. Va tenir lloc l’1 d’octubre passat, als carrers i places de moltes ciutats i pobles de Catalunya. Va ser un combat desigual: homes i dones desarmats, amb els braços alçats en senyal de pau, contra un exèrcit de 10.000 agents de la policia militar i la Policía Nacional espanyola.

El que s’ha llegit, s’ha vist i s’ha sentit després d’aquell dia en els mitjans de comunicació espanyols i en els sistemes d’informació de l’administració de l’Estat és una vergonya i un escàndol en un país que es considera democràtic. És un comportament que només es comprèn si es té en compte aquest estat de guerra en què ens trobem. En el procés català, la paraula pau no havia aparegut fins després de la salvatge actuació de policies i guàrdies civils contra els votants i les urnes. És evident, doncs, qui fa ús de la violència; és evident qui vol i alimenta la guerra.

El govern espanyol és conscient que va perdre la batalla del dia 1, entre altres coses, perquè no va trobar entre els catalans la resposta violenta que buscava. Els únics que obertament s’han posat al costat d’una utilització tan desmesurada, desproporcionada i salvatge de la força són democràcies de tan dubtosa reputació com la turca. I, conscient d’aquesta derrota davant l’opinió pública internacional, el govern de Madrid ara vol recuperar terreny tergiversant els fets i deformant la realitat.

D’entrada, es nega l’existència de ferits, se’n minimitza el nombre i es diu, fins i tot, que ja se sap que si algú s’interposa entre la policia i la seva obligació de fer complir la llei doncs s’acaba rebent. Diaris que presumeixen de ser referència mundial en el món de la informació s’han comportat com bastards convertint ciutadans que són víctimes en botxins. La noia que havia denunciat que tenia una lesió a la mà ha estat linxada públicament als mitjans i tractada de manera ignominiosa perquè, en comptes dels dits trencats, tenia, “només”, una capsulitis. Sigui quin sigui l’abast de la lesió, aquesta noia, quan es va aixecar el dia 1 per anar a votar, no en tenia cap i, quan se’n va anar a dormir, ja de matinada, tenia el braç en cabestrell per la violència i les vexacions de la policia.

El govern espanyol ha construït un discurs per explicar els fets de l’1 d’octubre a partir d’una suposada brutalitat dels ciutadans contra els policies. Ha difós una imatge en què es veu un home tombant un guàrdia civil d’un cop de cadira, com si fos una bitlla, i ha elevat als altars un altre agent que va enretirar un nen abans d’una càrrega policial. Es vol presentar la policia com la víctima d’uns vàndals o uns dements que van al xoc amb els agents amb els seus fills, i alhora s’amaguen, per exemple, imatges com la d’un gegant uniformat que, d’una manotada a la cara, tomba un home que té al davant amb els braços enlaire. El policia el colpeja sense motiu, perquè sí, en una agressió tan gratuïta com salvatge, i després encara té temps per encarar-se amb els ciutadans que li recriminen aquella acció violenta i amenaçar-los.

Se silencia també la irracional acció de tres agents de la policia que claven puntades de peu al cap i cops de porra, també al cap, a un home que està estès a terra, indefens, i tapant-se amb els braços. L’acció d’aquests servidors de l’ordre públic és la mateixa que la dels feixistes que el dia 9 d’octubre van apallissar impunement manifestants independentistes als carrers de la ciutat de València.

No hi ha dubte que al govern del PP li convé sembrar la violència al carrer per atemorir la població i frenar el procés independentista. Algú ha calculat que el fi justifica els mitjans i ha donat l’ordre de pegar i elevar la tensió al carrer. Cal preguntar-se si també s’ha donat l’ordre de deixar pegar als que es passegin amb una estelada.

El govern espanyol està dedicant moltes energies a convertir en víctimes els agents de la policia i la Guàrdia Civil. El tracte que se’ls ha donat és el d’herois de guerra que s’han comportat com valents de veritat en terra enemiga. S’han ficat a la gola del llop i n’han sortit indemnes: quins valents, quin orgull patri! Les arengues a la tropa a les xarxes oficials del Ministeri de l’Interior i la Policía Nacional, així com del mateix ministre Zoido i d’altres líders polítics del PP, han marcat clarament una línia divisòria entre ells (els bons) i els altres (els dolents). I el crit de guerra que resulta d’aquesta perversa estratègia ja és conegut: “¡A por ellos!” Deu ser inaudit en la història de les democràcies occidentals que un govern alimenti l’odi entre els seus agents de policia per projectar-los amb més contundència que mai contra la població civil que han de servir i protegir. No només és inaudit, sinó que és indigne.

El discurs que elabora l’Estat espanyol per reconstruir els fets del dia 1 d’octubre a la seva conveniència consisteix també a presentar els organitzadors del referèndum com una banda de delinqüents que van blindar expressament els col·legis electorals amb nens i ancians com a escut protector davant la policia. El que va ser una xarxa de complicitat entre ciutadans que van treballar voluntàriament per garantir i assegurar el dret a vot, un exercici únic de civisme i una demostració clara de la força i el poder de la lluita a través de la no-violència, es presenta com un entramat mafiós que cal combatre. D’aquesta manera, han donat arguments a fiscals i jutges per actuar contra els que han estat assenyalats com a responsables del moviment independentista.

En temps de guerra, els tribunals també es posen vergonyosament al servei de la causa pervertint jutges i sentències, manant i fent executar, si cal. Potser és per això que els dirigents del PP comencen a recordar, sense rubor, que Companys va ser afusellat.

I, finalment, hi ha la gran mentida de l’adoctrinament dels infants, argument utilitzat pel mateix Mariano Rajoy per justificar l’atac policial de l’1-O sobre Catalunya. Els polítics espanyols i els mitjans de comunicació afins només veuen nens en les manifestacions independentistes. Entre els 300.000 que van anar a escoltar l’escriptor peruà que va exaltar les masses espanyolistes, sembla que no n’hi havia cap de menor, només eren adults conscients i responsables. Tampoc hi havia dues nenes a la tarima presidencial davant la qual desfilaven el dia de la Hispanitat a Madrid militars, guàrdies civils i agents de la Policía Nacional. La cosa és seriosa i no va de broma, perquè, en aquest terreny, la propaganda del govern espanyol pretén ser l’ariet que permeti ficar les seves urpes a les escoles de Catalunya, que es presenten com si fossin madrasses on s’han format els terroristes islàmics més sanguinaris. Es genera el caldo de cultiu que ha d’aconseguir sentències que demostrin la seva perversa tesi i justificar així una intervenció i una espanyolització del sistema educatiu català.

La propaganda espanyola no té aturador, i arriba fins al punt que tot un ministre d’Afers Estrangers ha declarat en una televisió francesa que a les escoles catalanes no s’ensenya el castellà i que els ciutadans que volen viure en aquesta llengua a Catalunya ho tenen molt difícil. És la claveguera de l’Estat discorrent a cel obert.

L’objectiu d’Espanya en aquesta guerra és clar: derrotar l’enemic, humiliar un país, desmembrar l’independentisme, i empresonar Sànchez, Cuixart, Puigdemont i qui faci falta. No saben, perquè viuen immersos en la seva pròpia mentida, borratxos del relat ple de falsedats que alimenta la seva propaganda, que després d’un Puigdemont i d’un Sànchez i d’un Cuixart, en vindran uns altres. I darrere d’aquests, si també cauen, uns altres més.