la resposta de Madrid a l'1-O
L’Estat envia el diàleg a la presó
La jutgessa empresona Cuixart i Sànchez mentre Rajoy obvia la petició de negociació de Puigdemont i segueix els passos cap al 155 per “restaurar la legalitat”
El Parlament espera
Contra una nova oferta de diàleg “honest i sincer”, la presó i la submissió incondicional a “l’imperi de la llei” com a resposta. El que havia de ser un dia clau per al futur del procés polític català va començar ahir amb un encreuament de cartes entre governs, sense grans novetats en la posició de fons, i va acabar amb un nou atac judicial en forma de presó incondicional –la que poc abans havia esquivat el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, tot i la petició de la fiscalia– per als líders de l’ANC i Òmnium, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, acusats d’un delicte de sedició per haver animat les protestes del 20 de setembre davant la seu d’Economia i haver obstaculitzat així, segons la interlocutòria, la feina de la Guàrdia Civil que l’estava escorcollant.
L’empresonament dels líders civils del procés evidencia no tan sols l’enrocament governamental, sinó el menyspreu i l’hostilitat absoluts de la judicatura i l’aparell de l’Estat davant del clam majoritari a Catalunya. I aquest “clima de creixent repressió i amenaça” és “lògicament incompatible” amb el diàleg proposat, com ja feia constar Carles Puigdemont en la seva carta del matí, que exigia, en va, que “es reverteixi la repressió”. A la nit, el president qualificava la decisió judicial de “molt mala notícia”, i insistia en un tuit en l’avís a navegants que ja havia enviat: “Pretenen empresonar idees, però ens fan més forta la necessitat de llibertat.” “Tornem a tenir presos polítics”, reblava després en anglès. El vicepresident Oriol Junqueras també denunciava la resposta a l’oferiment: “Demanem parlar, seure i dialogar, i el PP, via fiscalia, respon amb presó incondicional per a Sànchez i Cuixart.” En tancar aquesta edició, hi havia reunions d’urgència a Palau amb la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, consellers i dirigents de partits.
És una incògnita encara l’abast de la reacció política a la nova ingerència de l’Audiencia Nacional, però també la de la ciutadania al carrer. De moment, anit ja van tornar amb força les cassolades arreu i es van fer empaperades als ajuntaments. Avui s’ha convocat una aturada de protesta davant dels centres de treball a les dotze, i concentracions a les set del vespre davant les delegacions provincials del govern espanyol. També els comitès en defensa del referèndum, que diumenge van anunciar mobilitzacions si s’aplicava el 155, es començaven a activar.
Invocació als mediadors
Abans de la bomba, que es va saber poc després de les nou de la nit, la posició del tauler polític no s’havia mogut significativament ahir, ja que tot el que es va fer és seguir xutant la pilota endavant: en concret, tres dies més, fins dijous a les 10 del matí, quan expira el segon ultimàtum que ha donat el govern espanyol perquè el president retiri la declaració d’independència que dimarts va posar sobre la taula al Parlament. Això sí, el termini de dos mesos que ha donat Puigdemont a la instauració d’un diàleg amb l’Estat també va començar a córrer, si bé ja s’intueix que es podria escurçar, i molt, perquè en paral·lel corre un altre rellotge amb un termini molt més curt, el d’aplicació de l’article 155 que el Senat podria aprovar la setmana vinent i que suposaria la intervenció explícita de l’autogovern. En aquest cas, els grups independentistes –i en especial una ERC que fins ara ja ha hagut de contenir moltes veus internes– ja han dit que no es quedaran quiets, i és evident que aixecar la suspensió de la declaració d’independència serà una opció ben real.
De moment, fonts properes al govern indicaven que no hi ha res decidit sobre si es contestarà la nova carta que Rajoy va enviar ahir al migdia o es deixarà passar el termini de dijous sense fer res més –se’n podria parlar avui al consell executiu–, després que Puigdemont deixés clara un cop més l’aposta inequívoca pel diàleg, que va invocar fins a sis vegades en el burofax tramès a les vuit del matí a Rajoy en resposta al seu requeriment que iniciava el tràmit per aplicar el 155. Això sí, si una cosa és segura és que aquests dies no hi haurà la marxa enrere que exigeix el govern de l’Estat com a única alternativa.
La carta de Puigdemont, que inclou diversos documents i pronunciaments com a annex, però no la declaració d’independència que van signar els 72 diputats acabat el ple, insta Rajoy que accepti la realitat i s’avingui a parlar de la demanda majoritària a Catalunya, abans de fer dues apel·lacions més concretes. Una, a les “institucions i personalitats” que amb les seves invocacions a la mediació van aturar in extremis la declaració d’independència prevista al Parlament, però que de moment no han aconseguit fer seure el govern espanyol a la taula. “Comprovarem d’aquesta manera el compromís de cadascuna de les parts per trobar una solució acordada”, constata Puigdemont, després de posar-se un termini de dos mesos. De fet, va semblar fins i tot que el ministre d’Afers Estrangers alemany, Sigmar Gabriel, s’havia sentit al·ludit, i va dir que veia “marge de maniobra” per resoldre el conflicte i donava suport “a tothom que volgués venir a la taula de negociació”. El seu homòleg espanyol, Alfonso Dastis, de seguida el va fer matisar que volia dir dins la legalitat.
L’altra petició de Puigdemont és al govern espanyol, perquè es concreti “al més aviat possible una reunió que permeti explorar els primers acords”. No esmenta quins, tot i que en dies anteriors ja va proposar que fossin quins mediadors accepten les dues parts. La resposta de Madrid va arribar en tot just tres hores, les que va necessitar la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría per sortir a lamentar que el president no havia respost el que preguntaven i que la seva crida al diàleg “no resulta creïble”, segons ella perquè s’ha negat la veu als grups unionistes al Parlament i s’ha seguit una “política de fets consumats”. Santamaría rebutjava, doncs, cap mediació i cap reunió bilateral, i recuperava, venuda com a concessió, una proposta que ja va fer fa uns mesos: que Puigdemont plantegi les seves demandes al Congrés, l’únic dipositari de la sobirania i, per tant, l’únic mediador possible. Que hi repeteixi, vaja, l’escenificació que als representants del Parlament ja els van tombar l’abril del 2014. Els arguments de la vicepresidenta, de fet, serien els mateixos que els de Rajoy en la carta que es feia pública tot seguit, en què insistia en un altre punt per exigir la rendició sobiranista: la UE i els seus governs ja s’han pronunciat “de manera rotunda” contra la independència. La posició de l’Estat, doncs, segueix impertèrrita: o el govern torna al camí de la legalitat abans de dijous, o faran que hi torni per força amb el 155, que a sobre diuen que no és cap “suspensió de l’autogovern”, i assenyalen que Puigdemont en seria l’“únic” responsable. La mateixa posició, per cert, tenen els socialistes.
No es convoca ple
De la mateixa manera que l’acció política, ahir també es va ajornar el debat al Parlament: la junta de portaveus, ja duta del matí a la tarda, va decidir ajornar el ple que estava previst convocar aquesta setmana en espera de com evolucionin els esdeveniments, és a dir, dels acords que hi pugui haver entre grups sobiranistes, que al seu torn dependran de l’aplicació pràctica del 155 que el Consell de Ministres proposi fer quan es reuneixi dijous o divendres. El que és clar és que una sessió ordinària al Parlament no es convocarà, i el màxim que es pot arribar a fer la setmana vinent, si no és el ple de la declaració d’independència que segueix reclamant insistentment la CUP, és el de política general que ahir plantejaven altres grups. Junts pel Sí de moment es resisteix a tot per donar marge al diàleg que reclama Puigdemont, però és evident el debat intern als partits. L’empresonament d’anit, a més, podria precipitar coses. La secretària general d’ERC, Marta Rovira, ja obria la porta al matí a TV3 a parlar d’un ple en què es declari la independència, fins i tot si cal amb una votació explícita. A la nit, després de les detencions, deia en un comunicat que “s’ha traspassat una línia absolutament vermella”, i feia una crida a “fer un pas més” perquè estan en risc els drets fonamentals. “A partir d’ara, amb la resta de partits i entitats sobiranistes es decidiran els passos a seguir, sempre respectant el mandat de la ciutadania”, indicava també el PDeCAT en una nota.
Entretant, el PSC exigia dimissions –la de Junqueras per la fuga de seus socials d’empreses– i eleccions, com també vol Cs a través del 155. Això sí, el líder del PP català, Xavier García Albiol, ja indicava cap a on pot anar la cosa en aquest cas, i proposava la il·legalització dels programes independentistes. L’estratègia de l’unionisme sembla marcada, i no es decanta precisament per escoltar la voluntat de la majoria a Catalunya.
