“El perdó i la reconciliació, l’única via per viure junts”

Molt. Ells van ser un exemple, perquè, en un moment molt difícil i en un context social molt advers, van viure la seva vocació i missió amb fidelitat i alegria de pertànyer a Jesús. Els seus valors enriqueixen les nostres vides en un context diferent i amb desafiaments i dificultats diferents. Tot i viure en un context d’odi vers ells, van mirar l’altra part com a germans i van morir sense odi i perdonant. Avui vivim en un context de tensions, i l’exemple dels màrtirs, el perdó i la reconciliació són l’única via per viure junts el futur de la humanitat. Com ells, hem d’aprendre a perdonar.

En la història de l’Església, sempre hem tingut persones que han viscut amb conviccions, i els seus valors són transcendents en qualsevol temps. És veritat que, en una societat secularitzada, en aquest moment és possible que la gent no hi vegi gaire sentit, però això no invalida el veritable valor de posar en relleu, per exemple, la fidelitat. La fidelitat al matrimoni, la fidelitat a Déu, la fidelitat a nosaltres mateixos... Són valors d’ahir, d’avui i de demà. S’ha de valorar la fe. He conegut persones que vivien sense conèixer Déu ni la fe i que, quan l’han trobat, han vist el món amb uns altres ulls: amb alegria, amb nous horitzons. A Europa a vegades veig gent que mira la religió de manera externa: que si els ritus, que si els sagraments... I la religió s’ha de mirar per dintre. La fe ens eleva a un sentiment plenament d’alegria.

Primer de tot, que van morir amb alegria. Vivim en una pell superficial, i la veritable tragèdia és viure sense conèixer per què som al món. Viure, per a l’ésser humà, és una vocació i una missió, i això és el que ells van viure, fidels fins al final. Necessitem persones d’aquest tipus, i no només en l’àmbit de la religió, també en l’àmbit social.

El pare Buxó, metge que cuidava un dels milicians que després el va matar. Però ell, tot i saber que cuidava una persona que li era hostil, no va dubtar a atendre’l; això no es pot entendre sense aquesta fidelitat a Déu de què parlo. Un altre és el germà Saperas, per exemple, conegut com “el màrtir de la castedat” perquè va ser portat a diversos bordells per intentar que trenqués el vot de castedat i finalment el van matar verge. Tenia 30 anys... I Jaume Giró, superior de Cervera, sempre al costat de la classe obrera...

No hem d’obrir ferides, no es tracta d’això. Ho hem de mirar des del punt de vista de la fe, no de la política. La imprescindible anàlisi històrica no desdibuixa, sinó que contextualitza, el testimoni inequívoc dels nostres 109 missioners. Ells van viure en una societat marcada per forts enfrontaments entre faccions, però no eren militants de cap bàndol polític, sinó persones que es van consagrar a Déu i que, arribat el moment, no van dubtar a confessar la seva fe, tot i que fos a costa de la seva vida. Tots els morts d’una guerra tenen dret a ser recordats i enterrats; la beatificació només d’uns quants no ha de suposar cap ofensa per als altres. Una beatificació significa testificar que una persona ha estat assassinada per haver confessat Jesucrist.