Poc temps per negociar

“No sabem el què. Però encara hi ha temps per negociar.” Deien dos corresponsals estrangers ahir als passadissos del Parlament de Catalunya. Ambdós observadors creien que ni Rajoy és capaç de liquidar la Catalunya política amb l’article 155 de la Constitució, ni Puigdemont de declarar unilateralment la independència...

Un llarg compàs d’espera fins divendres per saber el desenllaç que contempla, entre d’altres múltiples escenaris, que Puigdemont proclami la independència votada pel Parlament i Rajoy l’article 155 votat pel Senat. Un panorama que serà difícil de gestionar. Déu-n’hi-do el paper històric que han de jugar ses senyories els senadors. La seu on continua vigent aquell acudit d’un exsenador que explicava que si Antonio Tejero hagués entrat al Senat encara hi seria i no se n’hauria assabentat ningú a causa de la poca repercussió que des de sempre ha tingut la cambra alta. Ves per on aquest divendres, en cas que continuï el calendari i l’hora de la votació per tirar endavant l’article 155, seran el focus del món. Ara mateix al Senat hi té majoria absoluta el Partit Popular. Demà els senadors per assignació autonòmica han de comparèixer al Parlament per donar la seva opinió. Lluny del discurs dels seus respectius partits, tots veuen un daltabaix en l’aplicació de l’article 155. Estic convençut que José Montilla s’oposarà al 155. Va demostrar que tenia un alt respecte a la institució. Els polítics catalans que han fet política a Madrid saben que tradicionalment a la villa y corte política no hi ha grisos. Tot és blanc o negre. A l’època de la Transició a Catalunya hi havia com a eina de negociació l’Assemblea Democràtica, que entre d’altres coses va servir per obrir molts ponts. Mentre que a Madrid hi havia la Platajunta. Una eina de tarannà democràtic sense intencions per negociar.