“El PSC ha fet un gir cap a la dreta”

Va ser una decisió dolorosa, difícil, de molta reflexió. Tinc un sentiment de tristesa, però és el millor que podia fer, el més coherent amb els valors i principis que he defensat. Contribueix a dignificar la política i la democràcia. Quan sents que no ets un digne representant del teu partit, perquè creus que s’ha allunyat dels teus posicionaments ideològics, el més honest és renunciar a la militància i, en conseqüència, a l’alcaldia. Havia arribat a pensar en fer només una de les dues, però per ètica no podia continuar amb una marca que t’ha donat el càrrec. Tinc una pau interior molt gran i penso que he fet el què havia de fer. Marxo amb el cap ben alt.

Crítiques poques. És una decisió molt personal i els milers de missatges que he rebut són d’ànims, suport i comprensió. Hi ha gent que no ho ha entès, però ha respectat la decisió.

Sí. Puc arribar a entendre el que va fer, però a Castellar és molt diferent i es va presentar amb el perfil associat Som de Castellar. Jo no vaig trobar les complicitats suficients en les persones properes per fer aquesta operació de risc. Tenia sentit si tot el grup municipal ho feia, ja que sabíem que des del PSC no s’entendria, però si persones clau no ho feien no podia arriscar-me i vaig arribar a la conclusió que el millor era no fer-ho i ser conseqüent. Respecto el que ha fet l’Ignasi. He parlat molt amb ell i altres alcaldes aquests dies, i de la possiblitat de fer-ho junts, però cadascú té els seus motus i circumstàncies personals i entorns.

No sé el número exacte, però em consta que hi ha gent que s’ha donat de baixa

Estem en un període preelectoral i suposo que no volen que hi hagi gaire soroll, però sí que em consten declaracions de Miquel Iceta molt respectuoses. M’esperava més d’unes persones amb qui col·laborava, com ara alcaldes i alcaldesses, algun missatge o petit gest, però entenc que la meva sortida va ser d’un dia per l’altre i tampoc vaig poder parlar amb persones amb qui tinc afinitat en la direcció. La reacció ha estat força d’indiferència, i segurament hi haurà gent molt contenta i hauran fet una festa.

Ho vaig dir per la posició del partit, els últims mesos, en tot el procés, i hem vist regidors i càrrecs que s’han donat de baixa. I, lamentablement, si el PSC no canvia el rumb, això continuarà.

És una percepció, ja no sóc del PSC i no sé la gent que se n’anirà. No parlo amb gent de l’executiva i és bèstia el què he fet, he trencat amb el partit de tota la vida, anava de petit als mítings amb els meus pares i tenia un vincle emocional amb moltes persones. Per això la dificultat de la meva decisió... però també vaig agafar una distància amb les dinàmiques de partit i no tinc massa informació del què està passant.

Vaig dir que soc i seré l’alcalde de tothom, és clar... fins al dia que marxés. La idea inicial era deixar-ho tot, però persones del meu entorn també volien fer-ho a mitges i pas a pas fins al 2019, però vaig trobar falta de complicitat per anar tots a l’una.

És una persona molt intel·ligent que té capacitat de sumar complicitats internes, però és un polític d’una altra generació. Porta des de l’inci de la democràcia amb Felipe González a la Moncloa. A les últimes primàries tenia l’oportunitat d’arribar a un acord per fer un pas enrere i facilitar un relleu amb Núria Parlon, i no ho va fer. És veritat que va fer un esforç per evitar el xoc de trens, però després de validar les mesures del Consell de Ministres del 155, que va ser un error brutal. Va tenir a veure amb el fet que Puigdemont fes un intent de convocar eleccions. Prèviament va haver-hi una estratègia de submissió total al PSOE en l’aliança de Pedro Sánchez amb el PP i Cs per aplicar el 155. Un altre motiu per plegar és perquè fa mig any vaig fer una aposta clara per a Pedro Sánchez, que només vam fer quatre alcaldes del PSC, en proposar quatre coses que no ha complert: l’Espanya plurinacional i nació de nacions; buscar aliances amb l’esquerra; fer fora Rajoy amb una moció de censura i que les decisions importants les havia de prendre la militància.

Sí. Del PSC ja fa molts mesos que me’n vaig desconnectar, no participativa ni en els òrgans ni en l’executiva, on des de l’abril no hi vaig anar. He anat a pocs consells nacionals perquè sempre he prioritzat la ciutat al partit, i això m’ha provocat incomprensió. Des del juliol de l’any passat es va produir un fet clau que ha estat determinant en tot: la decisió de municipalitzar el servei de l’aigua. Va implicar una batalla amb amenaces, extorsions... Tot està on ha d’estar. Va ser estratègia. I va haver-hi una connivència de persones de la cúpula del partit, i vinculades a ella, amb els poders econòmics. Em vaig adonar que estava en un partit que no em representava i no em sentia còmode amb persones que eren capaces d’arribar a impedir-ho i de prioritzar el negoci privat abans que els drets de les persones. I en aquell consell nacional totes les intervencions estaven pactades, ho van fer força exprimers secretaris, i tothom va anar a aplaudir. Aquests òrgans haurien de ser més democràtics, on tothom pogués expressar-se. Per què he d’anar a defensar el no al 155 si després no hi ha votacions i està tot decidit? La qualitat democràtica de tots els partits està molt morta.

Algunes polítiques pioneres que hem fet a Terrassa, una ciutat important, i que el partit hauria pogut fer seves, no ho han fet. Penso en habitatge, les multes als bancs o l’aigua. He percebut que el partit feia un gir cap a la dreta i no cap als principis que defensàvem. Les cúpules dels partits pretenen dirigir les institucions i els governs des de les seus i això és una disfunció del sistema democràtic. No entenien que no fos l’alcalde del partit, sinó el de la ciutat. Això ha provocat malentesos i incomprensió. Sempre he posat els actes de ciutat per davant d’una reunió de partit. Em van votar e assemblea per anar a una llista que després també ha votat la gent. He intentat ser alcalde de tothom.

No tant, però al final una cosa està vinculada a l’altra. Hi ha molt bona gent que moltes vegades no saben on estan ficats, que porta el socialisme a les venes i que desconeixen molts interessos ocults que hi ha al voltant de la cúpula i que es prenen decisions que responen més a interessos econòmics.

Expressa que hi ha gent que pensa que l’alcalde ha de ser de partit, que només ha de fer polítiques per als seus votants, i que pensa que hi ha amics i enemics si parla d’adversaris. He sigut alcalde de tothom, dels que m’han votat i els que no, dels independentistes i els que no ho són, i per mi no hi ha adversaris. Respecto la seva opinió, però no la comparteixo. La piulada demostra que ell creu que jo he de ser alcalde només d’uns quants.

La política fa moltes voltes i poden passar coses inimaginables, però no seria positiu. Ja va estar deu anys al càrrec i també va tenir un recorregut a la política nacional, però serà la seva decisió quan toqui i els òrgans de partit els que hauran d’elegir candidat.

Seria molt desitjable que l’alcalde fos l’Alfredo Vega en els 18 mesos que falten perquè té experiència, és regidor de l’aigua i és molt dialogant. I per una cosa molt important: no té ambició política, almenys per ara. Marxo però no vull mal al partit. TeC, amb Xavi Matilla, intenta fer una alternativa, però és sorprenent perquè s’han passat dos anys i mig dient que havíem pactat amb la dreta [PDeCAT], per mantenir la cadira i ara proposen un pacte de ciutat on també hi puguin ser. Hi ha coses que són surrealistes. Me’n vaig amb aquest sentiment que a la política hi ha bastanta hipocresia. En privat et diuen unes coses i al cap d’un moment, en una roda de premsa, diuen el contrari. A Matilla, si és que li he de recomanar alguna cosa, és que s’esperi al 2019. Aquest intentar voler ser alcalde a qualsevol preu no em sembla correcte, posant condicions si vols un pacte de ciutat. Si t’ho creus i és una proposta sincera, sigues generós, perquè si comences a posar condicions es veu quina és la intenció. Jo apostaria per un pacte del PSC i TeC. Un govern nou vol dir un any de rodatge i canvis tècnics... I amb 18 mesos... I amb unes perspectives d’eleccions al desembre i unes de generals al març o juny, pot provocar una paràlisi. No li veig cap sentit a no ser que respongui més a interessos partidistes que, com diuen públicament, a interessos de ciutat. Diuen que jo vaig trencar el pacte amb el PDeCAT i no és així. En Miquel Sàmper explica que ho vaig fer per WhatsApp, però jo en tenia un de feia més dies en el qual un alt dirigent nacional del PDeCAT em deia que fins aquí havia arribat, i que no podia aguantar més el pacte a Terrassa. I dilluns envien una nota dient que el seu grup municipal decidia trencar el pacte i que ho portaven a assemblea dijous. Per no estar sotmesos a una humiliació tota la setmana, vam decidir deixar la parella. Fins als últims dies vaig intentar un acord amb TeC. Amb Matilla teníem unes negociacions molt avançades que passaven perquè jo deixés el carnet, cosa que ja havia decidit abans, però no vaig trobar complicitats ni tampoc hi va ajudar que Matilla fes una compareixença convertint-ho en una exigència pública. Vaig tenir la sensació que s’estava mercadejant amb el carnet i vaig veure que la millor decisió era deixar-ho tot. Durant tot el mandat vam intentar pactar amb TeC, però no vaig trobar les complicitats internes al partit i hi va haver maniobres internes per rebentar les negociacions. El partit mai va entendre el pacte amb el PDeCAT ni entenia que canviéssim de soci. Alguns em deien de pactar amb Ciutadans. Ideològicament mai ho hagués fet, però els números tampoc sortien i t’exposaves a una moció de censura.

Ho sé, és veritat. Quan m’he trobat amb joc brut i persones capaces de fer molt mal per aconseguir els seus objectius m’he decidit a fer un pas enrere. No m’identifico per res amb tot això. Es pot fer política amb un bon caràcter i un bon tarannà.

Semblava que les eleccions ho poguessin desencallar tot, però els interlocutors seran els mateixos amb llistes separades. Tot és arribar a acords polítics perquè els resultats, quatre diputats amunt o avall, seran els mateixos. I de nou, què? Una DUI i el 155? Hi ha d’haver una negociació que ha de portar a un referèndum legal i acordat. Tothom ha de ser generós. Fins i tot ho veu gent del PP, en privat. Però tothom fa massa càlculs electoralistes.

Amb la reforma de la Constitució. Hi ha d’haver gent disposada a fer-ho i, fins que no hi hagi un canvi de govern a Madrid, és molt difícil. És la única solució possible, estem en un carreró sense sortida.

Hi ha presos polítics. Persones a la presó per tenir unes idees i per unes accions que se’ls atribueixen en funció d’una ideologia i un anhel.

No es pot dir mai. No només he estat cinc anys d’alcalde sinó dotze de regidor, amb molts caps de setmana i renúncies personals. Ara toca una època breu de descans, reflexió i col·laboracions i treballs puntuals. També per definir nous projectes per a la ciutat, que poden ser des de la política o no. Es poden fer coses des de molts àmbits. Ja vaig tenir diverses propostes a poques hores de deixar-ho, però no em veuran a cap dels partits existents. L’entrevista sencera, a www.elpuntavui.cat

A la part final del mandat és quan es visualitzen els projectes, com ara la millora del transport públic, la de la recollida de residus, acabar l’esponjament de Ca n’Anglada, la plaça i l’equipament del pla de barris de La Maurina o l’acord amb l’ACA per la neteja i definció del futur de les rieres.

Tinc l’espina clavada amb el procés d’elecció del síndic. Va ser un error i hauríem d’haver fet més esforç per convèncer que la millor manera d’elegir-lo era amb consensos dels partits, sense carnet i vinculació a cap formació.