El Front d’Esquerres (1936)
i demà: La Coordinadora de Forces Polítiques (1967)
Recuperar la República
El 16 de febrer del 1936 se celebren les darreres eleccions republicanes, a les quals es presenten dues grans coalicions, el Front d’Esquerres i el Front Català d’Ordre
El Front d’Esquerres neix amb la vocació de recuperar l’esperit del 14 d’abril i alliberar els presos polítics, entre els quals hi ha el president i el govern de la Generalitat
El panoramapolític va forçar els partits a trobar un marc d’entesa i a convertir les eleccions en un plebiscit
El 7 d’octubre del 1934, l’endemà de la revolta fallida encapçalada per Lluís Companys, el capità general de Catalunya, Domènec Batet, designa el coronel d’Intendència Francisco Jiménez Arenas nou president de la Generalitat. Malgrat que la rebel·lió s’ha seguit en altres territoris de l’Estat i s’ha iniciat amb una vaga general convocada per la UGT i amb el suport del PSOE, el govern espanyol ha concentrat bona part de la seva ira al nostre país. L’executiu, format per la CEDA antiautonomista i autoritària i pel Partit Republicà Radical, ha desfermat una onada repressiva sense precedents, un autèntic avançament d’allò que es produirà a partir del 1939. Centenars d’ajuntaments són destituïts i milers d’entitats són suspeses, amb independència de si s’han afegit o no a la revolta. En total, 145 ajuntaments són suspesos i 496 es veuen afectats sobre les disposicions de suspensió, separació i substitució dels consellers municipals. El govern espanyol també declara nul·la la llei de contractes de conreu, la principal norma social que ha aprovat el Parlament. I, de manera simultània, desnona milers d’arrendataris i rabassaires. El desballestament de l’obra de govern republicana i catalanista no queda només circumscrita a aquelles àrees suposadament més conflictives, sinó que abasta la pràctica totalitat de l’obra governamental autònoma. De fet, el govern espanyol aprofita la situació política per liquidar l’autonomia; primerament, a través de la suspensió de facto; poc després, a través d’una llei feta a mida. De fet, es tracta d’una argúcia maldestra i, alguns mesos després, el text serà declarat inconstitucional pel Tribunal de Garanties, l’antecedent del Tribunal Constitucional, una lliçó, val a dir, que els polítics espanyols demostraran que han après el 1978, quan redactaran el famós article 155. La repressió també té un component personal, amb la detenció i l’empresonament de milers de persones. En una tesi doctoral recent, l’historiador Manel López identifica 5.200 persones afectades directament per la repressió, si bé situa el registre total en les 8.000 si tenim en compte els presos no identificats amb nom i cognoms.
La follia repressiva, que no obeeix a una lògica comprensible, generarà una reacció perfectament comparable amb la situació actual. Tal com explica l’historiador Ricard Vinyes, la repressió genera “un estat d’opinió cada cop més contrari a l’estat de coses existent”, i s’advertia “una espontània resistència en la població, un sentiment de revolta que es palesa en el suport [...] a totes les iniciatives d’ajut als empresonats, que per primera vegada depassava el nucli estricte i restringit dels militants, dels directament interessats; s’anava congriant una consciència popular que es definia per tot allò que era antiespanyol i republicà”.
El panorama polític força els partits a trobar un marc d’entesa i a convertir les eleccions del 16 de febrer en un plebiscit sobre la forma de govern i l’alliberament dels presos. L’escenari és dramàtic, però la unió de tots els partits que s’oposen a la repressió i que reclamen recuperar l’esperit de la República no és gens senzilla, sobretot per l’elevada fragmentació del sistema de partits i les tibantors existents entre algunes formacions d’extrema esquerra. El tret de sortida es produeix a mitjan agost del 1935, quan els quatre partits que integraven el govern destituït (Esquerra Republicana de Catalunya, Acció Catalana, la Unió Socialista i el Partit Socialista Republicà d’Esquerres) publiquen una nota en què reclamen la convocatòria d’eleccions i s’oposen a l’exclusió de les candidatures dels empresonats. Algunes setmanes després, el diari La Humanitat es fa ressò de les declaracions de Lluís Companys des de la presó, a través de les quals ratifica l’existència d’un comitè d’enllaç format pels màxims responsables dels partits de govern. Quan el govern presidit per Niceto Alcalá-Zamora convoca les eleccions per al 16 de febrer, les negociacions entre els partits s’intensifiquen. I, ben aviat, es decideix integrar els partits obrers per tal de teixir una aliança el màxim d’àmplia possible. La Unió Socialista és el partit encarregat de fer d’enllaç. En el moment de designar els candidats, sorgeixen nous obstacles. D’una banda, Acció Catalana no vol vincular la campanya electoral a la revolta del 6 d’octubre i, per tant, no es mostra favorable a admetre com a candidats els polítics que estan a la presó; de l’altra, Esquerra Republicana i la resta de formacions consideren que aquesta és una qüestió fonamental i s’acaba imposant el seu criteri. Finalment, la candidatura definitiva inclou, per a tot Catalunya, 5 candidats d’Acció Catalana, 22 d’ERC, 3 d’independents i 11 dels partits marxistes. A poc a poc, les diverses formacions polítiques anuncien la seva predisposició a donar suport a aquella candidatura; al mateix temps, es constitueix el Front d’Ordre, igualment dificultós. De fet, la nota que dona compte d’aquella coalició adverteix explícitament que ha estat feta “malgrat les divergències”, en bona part centrades en el tema autonòmic.
El programa electoral del Front d’Esquerres remarca que “l’esperit renovador de la República” ha estat “desnaturalitzat o anul·lat” per la infiltració de les forces reaccionàries en el govern de l’Estat durant els darrers dos anys. Aquesta desnaturalització s’ha traduït en la conculcació de la Constitució, la suspensió de l’Estatut, la destitució dels ajuntaments electes, el segrest de les llibertats públiques i els drets polítics i socials, els acomiadaments arbitraris i “una repressió cruel que ha portat el dol, la misèria o l’angoixa a totes les llars on flameja honradament un ideal de dignificació humana”. Ha arribat el moment, doncs, de “sentir novament la veu del poble a través de les urnes, com el 1931. I si llavors el poble va redreçar-se virilment i serenament a l’impuls del record de totes les misèries i vexacions de la dictadura, ara hi ha viva la imatge, i oberta i sagnant la ferida de l’escarni a les lleis, de l’espoliació i de la tragèdia, que provocaran un alçament encara més compacte i abrandat”. I, finalment, sentenciava que havia arribat l’hora d’escollir “entre la tirania o la llibertat, entre la justícia o el privilegi, entre la pau o la guerra”. Es tracta, doncs, d’intentar retrocedir en el calendari i situar-se en el 14 d’abril del 1931. O, dit en unes altres paraules, de recuperar l’esperit de la República.
A banda d’això, un dels missatges principals que utilitzen els mitjans afins al Front d’Esquerres els dies previs a les eleccions és la identificació entre la candidatura i el Front d’Esquerres. En un editorial publicat pocs dies abans de la jornada electoral, el portaveu d’ERC, La Humanitat, es fa ressò de “la magnífica impressió produïda a tot Catalunya per les candidatures” del Front d’Esquerres i es remarca que “les encapçalen el president i els consellers de la Generalitat de Catalunya, avui a presidi. És a dir: el 6 d’octubre. Tota la digna altivesa del gest d’aquella hora de dolor, s’encarna ara, reivindicada pels partits republicans, nacionalistes i proletaris, i se sotmet a referèndum popular”. Resulten sorprenents els paral·lelismes i les coincidències que es poden establir amb la situació actual, sobretot amb les propostes que surten des de la societat civil.
La campanya electoral és especialment intensa i innovadora. Per primera vegada, es recorre a les col·lectes populars per finançar els actes i s’aconsegueixen més de 20.000 donatius. Els actes electorals se succeeixen de manera frenètica. En un sol dia, se n’organitzen més de 70 arreu del país i també en una única jornada s’enganxen més de 100.000 cartells, una xifra inèdita fins aleshores. A més a més, la premsa escrita, tant la dels òrgans oficials com la dels afins, s’inunda d’articles i flaixos en què s’intenta resumir el missatge a una ciutadania poc polititzada: “Per la llibertat dels presos, per la democràcia amenaçada, per la salvació de la República”; “Catalunya, per la República”; “Perquè no ens robin la República”...
La participació superarà la de les eleccions del 1933 i se situarà gairebé al mateix nivell que el 1931. Un 67,8% dels electors participen en una jornada carregada de tensions i nervis en molts col·legis electorals. La victòria del Front d’Esquerres és inapel·lable, així com la del Front Popular en el conjunt de l’Estat. Aconseguirà imposar-se en les cinc circumscripcions catalanes i obtenir el 58,9% dels vots. O, dit en unes altres paraules, s’enduen 41 escons dels 51 en joc a Catalunya. El president Lluís Companys i els seus consellers, Joan Lluhí, Martí Esteve, Ventura Gassol, Martí Barrera i Pere Mestres, sortiran escollits, però no sempre amb el màxim nombre de vots a les seves circumscripcions.
L’1 de març, el govern de la Generalitat surt de la presó i arriba a Barcelona. És en aquesta jornada emotiva quan Lluís Companys pronunciarà aquella coneguda frase en què proclama que “tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i tornarem a guanyar”. Més enllà d’aquest vaticini, que resultarà totalment erroni, la victòria de les esquerres permetrà decretar l’amnistia, restablir els alcaldes i regidors destituïts, readmetre els funcionaris i obrers acomiadats per motius polítics, reposar els pagesos desnonats i aplicar la llei de contractes de conreu. En unes altres paraules, situar el calendari en el 14 d’abril del 1931. Malgrat tot, ben aviat els sectors conservadors, amb el suport d’alguns militars, començaran a ordir un cop d’estat que es farà efectiu el 18 de juliol del 1936 i que canviarà per sempre més la vida dels nostres avantpassats.
4
“Tant avui com el 1936, hi ha part del govern empresonat”
Manel López (Lleida, 1981) és doctor en història per l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives de la Universitat Pompeu Fabra i professor de la Universitat de Lleida. Ha centrat les seves investigacions en la història social i política de Catalunya i va dedicar la tesi doctoral a la revolta del 6 d’octubre.