Xavier Godàs
Alcalde de Vilassar de Dalt i sociòleg
21-D, reorientant l’estratègia
Els independentistes hem de tornar a prendre de referència l’amplíssima base social favorable al dret a decidir, que és el mateix que dir favorable a l’exercici del dret d’autodeterminació
Les eleccions del 21 D marquen un punt d’inflexió per a l’estratègia independentista, que culminà l’1 d’octubre amb una implicació èpica de la ciutadania catalana en l’exercici de votar i s’esgotà el 27 d’octubre amb la proclamació simbòlica de la República. No és objecte d’aquest article valorar aquesta conjuntura. Ja ho fan sobradament hores d’ara els partits independentistes. Vull centrar-me en les eleccions de desembre i en l’estratègia immediata d’alliberament nacional.
Sento una profunda inquietud en percebre un excés de zel en l’autocrítica desfermada en els partits independentistes vers els esdeveniments ocorreguts des del 3 d’octubre passat. És evident que cal dir les veritats i una és no haver calculat de manera racional (política) quina era la correlació de forces després de l’1 d’octubre. Però és una temeritat insistir en l’autocrítica sense vincular la situació viscuda a l’agressió sistemàtica de l’Estat contra les forces republicanes catalanes. Com si assumíssim la responsabilitat exclusiva dels esdeveniments generats. La força de l’Estat varen ser i son els 1.000 ferits per la violència policial, les agressions contra els drets fonamentals, la culminació de la intervenció de l’autonomia amb un 155 descomunal, i l’empresonament incondicional dels 8 consellers i els dos Jordis. L’Estat no fa autocrítica: actua mitjançant la força. És l’únic responsable de tancar totes les portes a la negociació política d’un conflicte legítim en democràcia.
Un avís als partits del 155 que tanta gràcia els fan ara aquestes autocrítiques del camp independentista: com que no teniu res a oferir a aquest país que no sigui repressió, quedeu desautoritzats per a qualsevol crítica o conya respecte d’allò que els independentistes diguem o deixem de dir. I això val especialment pel PSC, partit col·laborador necessari de la dreta espanyolista a Catalunya, és a dir, el minoritari PP i el partit perdedor de les properes eleccions, Ciutadans.
En qualsevol cas, el punt és: arribem a unes eleccions imposades que hem de guanyar perdent el temps en lamentacions quan l’operació Copérnico es manté fins després del 21 de desembre, l’atac contra l’autonomia ha estat fulminant i es mantenen els presos polítics? Revertir aquesta situació reclama invertir el temps de què disposem en rearticular l’estratègia republicana i oferir a la ciutadania un programa plausible de realitzar. Refarem la confiança popular en una política d’alliberament si aquesta és pragmàtica, compresa públicament i ajustada a les condicions del context que ens toca viure. Jo no tinc cap fórmula màgica per a aquesta necessària rearticulació estratègica, no soc més que un alcalde centrat en ser-ho en moments difícils, però precisament per això m’atreveixo a aventurar els següents punts que em semblen imprescindibles per a una nova política d’alliberament:
1. La política de “front patriòtic” s’ha d’acabar. En clau de país, unitat per a l’exercici del dret d’autodeterminació, però la diversitat de veus de l’independentisme s’han de poder expressar sense condicions. El camp republicà i independentista és plural. Cap nova estratègia serà útil si desconsidera aquesta característica essencial. Un exemple: jo soc d’esquerres i el fet de ser-ho determina categòricament l’orientació del meu vot. Estic segur que com jo n’hi ha d’altres. Els vots favorables a la independència creixeran per l’esquerra. És important que votants d’esquerra incòmodes amb una política electoral de front tinguin opcions independentistes d’esquerres a les quals votar. En les eleccions de desembre i per sempre més. És la millor fórmula per reduir la bossa de l’equidistància i la desconfiança vers l’independentisme polític.
2. Deixem de dir o insinuar que les eleccions de desembre són plebiscitàries o una mena de confirmació del referèndum perquè no son ni una cosa ni l’altra. Això sí: és imprescindible que plegats sumem per derrotar l’espai del 155 el 21. Ens hi va tot. Però si resulta evident que el dia 22 no tindrem la República en marxa, hem de prendre consciència ja del fet que a curt termini reprendrem el govern d’una autonomia mutilada. És a dir, que començarem havent de recuperar allò que ja teníem. El camí serà llarg i caldrà que disposem de gent capacitada per transitar-lo. Capacitada en governar i gestionar les institucions en situacions molt delicades. No és moment d’encaterinar-se amb patums ni amb patriotes essencialistes de predra picada. És hora d’una política republicana realista i determinada no reclosa en la retòrica ni en escenaris simulats. Sense calendaris ni brindis al sol. Objectius immediats: acumular forces per ampliar la majoria favorable a la República i alhora governar l’autonomia; generar les condicions per aturar la previsible segona onada (lenta) de repressió contra els municipis independentistes, activistes i personal tècnic de les institucions públiques (fixeu-vos en el setge als mestres); procurar una amnistia generalitzada dels represaliats.
3. Els independentistes hem de tornar a prendre de referència l’amplíssima base social favorable al dret a decidir, que és el mateix que dir favorable a l’exercici del dret d’autodeterminació. Aquesta ampla base conflueix en sentir-se còmode en un escenari acordat per al desenvolupament de l’autodeterminació. El famós referèndum que mai ha existit ni en somnis per negativa radical i reiterada de l’Estat. Però no podem donar l’esquena a aquesta dificilíssima possibilitat només amb l’argument que ja n’hem fet un, de referèndum. És una alternativa que cal explorar si persistim en l’objectiu de la independència. L’escenari del referèndum comporta continguts sobre per què sí o per què no hem de ser independents. Idealment comportaria per banda de l’Estat alguna oferta concreta que proporcionés als partidaris d’alguna fórmula d’unió un motiu de campanya. I als independentistes això ens obligaria a afinar molt més els nostres propòsits. Amb la boca petita dic que potser per a un referèndum sí podríem comptar amb aliats internacionals (mitjans de comunicació, agències supraestatals, grups de pressió i, per què no, alguns dels estats que més comprensibles s’han mostrat amb la causa catalana). És un camp de hem de continuar treballant.
4. En endavant, no pot tornar a passar que els municipis continuïn sent convidats de pedra o servidors acrítics d’estratègies opaques. Els municipis són gestió, primera trinxera; expressió natural del poder popular. Els municipis controlen el territori. Són estructura d’Estat. L’única dempeus. Ho varen demostrar sobradament l’1 d’octubre. El 2019 (sí, el 2019), les forces republicanes i independentistes han de confirmar i ampliar el control territorial a les eleccions municipals. Condició indispensable per desencadenar la República. Per aquest motiu, el poder municipal ha de passar d’anar amunt i avall donant suport al govern nacional vara en mà, a ser una veu política explícita en la construcció de l’estratègia republicana d’alliberament nacional. Les associacions municipalistes ACM i AMI s’han de transformar en actors de coordinació política municipal en clau nacional. Fins ara només han estat agents de mobilització. Correcte però insuficient.