La penúltima bala de Merkel

Per a qualsevol altre líder, una reunió com la d’ahir hauria estat etiquetada com la de “l’última bala” en la batalla per formar govern. Quan es tracta d’Angela Merkel, es pot suposar que era la penúltima, ja que sol portar amagat dins la seva gran –i ja emblemàtica– bossa un pla B. En qualsevol cas, la d’ahir era una reunió considerada clau per al seu futur polític, deu setmanes després de les eleccions generals i sense haver aconseguit encara un soci o socis que li permetin continuar al govern, malgrat haver guanyat clarament les eleccions del 24 de setembre.

La reunió era al Palau de Belleveu, seu del president Frank Walter Steinmeier, i es produïa en un moment incòmode per a tots els convocats, menys per al cap d’estat. De la pràctica irrellevància política que té a Alemanya el càrrec presidencial, Steinmeier ha passat a ocupar un paper fonamental en la salvació de l’estabilitat alemanya i, per extensió, de l’europea. Després de setmanes de no rotund a tot, el socialdemòcrata Martin Schulz havia cedit a les pressions de totes bandes per accedir a reunir-se amb Merkel i l’aliat bavarès de la cancellera, el molt més conservador Horst Seehofer, cap de la Unió Socialcristiana de Baviera (CSU).

El càrrec de Steinmeier no és només, segons la Constitució, merament representatiu i de poc perfil polític, sinó que al damunt se suposa que es de caire imparcial, ja que qui l’ocupa deixa “en suspens” la militància d’origen. Tothom a Alemanya, però, sap de quin partit prové cada president. I, en el cas de Steinmeier, es tracta d’un home del Partit Socialdemòcrata (SPD), la seva formació de tota la vida i per la qual va ser candidat a la cancelleria, el 2009. Aleshores li va tocar lluitar –i perdre– contra Merkel. Ahir era, si més no, la penúltima bala de la cancellera davant Schulz.

Steinmeier ha estat ministre d’Afers Estrangers durant dues legislatures amb Merkel –la primera i la tercera– i sempre ha presumit d’entendre’s-hi bé. La seva aposta és evitar tornar a les urnes, perquè considera que l’elector ja va donar el seu mandat enles generals del setembre. Per tant, no té sentit “demanar” que torni a parlar, com si hagués comès un error. Un altre tret a favor de Merkel, que ha convertit Steinmeier en el millor aliat de la líder alemanya, interessada a moure Schulz cap a una nova gran coalició, ni que sigui a contracor. Ja va ser a contracor que va acceptar la “invitació” a asseure’s amb ella i Seehofer, en una trobada en què tots tenien el compromís de no fer declaracions al final. L’argument era que hauran d’avaluar-ne els continguts dins dels respectius partits abans de decidir.

Per Merkel, una gran coalició és l’única oportunitat de governar com sempre ho ha fet: amb una clara majoria parlamentària. Schulz s’hi juga la credibilitat, ja que va negar-se en campanya i amb els resultats a la mà a reeditar aquesta forma de govern. I el bavarès Seehofer està a punt de ser defenestrat dins la CSU pel seu rival intern, Markus Söder. A Baviera hi ha eleccions l’any vinent i el partit vol reforçar-se per l’ala dreta, pressionat pels radicals d’Alternativa per Alemanya, que tenen perspectives d’esdevenir la segona força del més pròsper i tradicionalista land del país.

Són tres polítics en crisi–Merkel, Schulz i Seehofer–, cadascú a la seva manera. Però Merkel té, de moment, Steinmeier. Probablement, la penúltima bala.