“L’Estat sols ofereix un projecte de dominació”

El president Puigdemont és la persona que m’inspira més confiança, crec que és el polític més coherent de tot l’espectre parlamentari. Per algú com jo que té una llarga trajectòria en l’independentisme, els actes que ha fet en els darrers mesos no poden fer res més que despertar admiració. I quan des de l’exili a Brussel·les es va plantejar que formés part de la llista, la veritat és que em vaig sentir extremadament honorat.

El projecte del president Puigdemont és un front patriòtic. És un projecte transversal, d’ideologies molt diverses, amb un objectiu comú. Em semblava que aquesta opció era més àmplia que qualsevol altra.

És difícil de dir des d’una perspectiva tècnica i política si hagués convingut una llista unitària o si ja està bé tres llistes. Crec que s’hauria d’haver dibuixat un front patriòtic amb les altres opcions que es presentaven, però aquesta pregunta caldria fer-la a les altres opcions, que han estat les menys disposades.

És excepcional veure el suport aclaparador que està suscitant el projecte de creació d’una República Catalana entre els ciutadans i no pot fer res més que provocar entusiasme. Tampoc m’ha sorprès la visceralitat amb la qual ha reaccionat l’Estat espanyol.

Des de la sentència de l’Estatut, la interpretació que s’està fent em sembla una aberració. La Constitució ofereix moltes opcions, i el Tribunal Constitucional ha acabat blindant-se en l’opció més integrista del nacionalisme espanyol. Podria haver hagut espai per altres visions que podrien haver aconseguit almenys un diàleg polític. I arriba fins al punt de l’article 155, que al meu parer és inconstitucional en la seva aplicació.

Això no és veritat si parlem de la demarcació de Tarragona. En el seu conjunt, la resistència al procés que es pugui produir es troba molt localitzada en territoris més aviat concrets, però el conjunt es troba en primera línia. És veritat, però, que segurament Salou i alguns altres territoris de la costa tenen un comportament més similar al de l’àrea metropolitana de Barcelona.

De fet, el 12 de desembre he d’anar a declarar. Tenia la citació a l’octubre i la van suspendre i em pensava que potser ho deixarien en latència, però sembla que ha estat integrar-me a la llista del president, que ha reviscolat. Això em sembla una monstruositat com a ciutadà i jurista. Estem arribant a uns límits que ens fan qüestionar que estiguem en un estat democràtic. Ni les meves piulades són constitutives de cap mena de delicte, ni cap de les expressions que s’estan prohibint. Totes aquestes actuacions repressives no passarien un estàndard europeu, i evidencien la deriva autoritària que estan patint les institucions centrals de l’Estat.

No crec que es cometessin errors, al contrari, es van adquirir compromisos que es van complir. El que crec és que tenint presents les amenaces per part de l’Estat i el fet que estiguin tractant un procés pacífic i democràtic com un acte criminal, ens obliga a adoptar una altra estratègia. No pot ser altra que treballar per construir un altre estat, fer efectiva la República, però sense expressar-ho de manera tan reiterada com es va fer l’anterior legislatura. És a dir, si hem parlat contínuament de fulls de ruta, és evident que en una situació d’intensificació del conflicte no pots anar avançant quins seran els teus propers passos. Més treball i menys declaracions.

No, perquè tots els temes estan vinculats al procés. Si tenim un dèficit d’infraestructures és perquè som un realitat nacional que l’Estat espanyol no vol que es desenvolupi. Si no tenim prou recursos és perquè estem patint un dèficit fiscal aclaparador. És un projecte de benestar i ara ja diria de llibertat al voltant de la idea de República contra un projecte de dominació, que és l’únic que ofereix ara l’Estat espanyol.