la crònica
Negres i blancs
«Mentrestant, superat el primer any de mandat, desitgem a Obama tot l'encert i l'ajuda que es mereix en el present i en el futur. Ell lluita contra les desigualtats, en favor dels oprimits»
Ara que d'aquí a dos mesos hauré reunit en el meu comptador de temps la suma –indicada– de 80 anyades més set anys de propina –bastant durs de rosegar, per cert– crec que puc permetre'm el luxe de dir –me'n fa l'efecte– que el 2009 acabat de liquidar s'ha produït en el nostre món dissortat la notícia més esperançadora de tots els últims temps. És un esdeveniment que, pel que se'n deriva, hauria de significar un decidit avenç –decidit però no immediat– de la persona humana en contra de l'egoisme que ens deteriora i ho deteriora quasi tot.
Aquesta gran notícia ha estat el fet que assolís la presidència del país més poderós de l'Occident –i, possiblement, del planeta sencer– un individu de pell negra, circumstància increïble només tres dècades enrere. Vull dir el triomf del candidat demòcrata a les eleccions presidencials als Estats Units. Però jo el que interpreto com un gran símptoma enormement positiu no és el triomf de l'individu concret, malgrat les seves virtuts, sinó el fet que tants milions de ciutadans dels Estats Units estiguessin disposats a votar un candidat de color, superant els enormes prejudicis que enverinaven de sempre les seves multituds. Els que hem viscut el segle XX ho hem sentit a dir tot dels negres i contra els negres. Al principi del meu ús de raó, allà a l'inici dels anys trenta, el millor tracte que se'ls donava era el de considerar-los com un bibelot perquè hi poguessin joguinejar els blancs i les blanques. I així arribaven volant –volant?– dotzenes d'aquelles cançons com ara: «Mama, cómprame un negro, cómprame un negro en el bazar, [...] que baile el charlestón y que toque el jazzband.»
Van passar molts anys. I quan els auguris semblaven més foscos ha vingut la notícia esperançadora. Un negre –repetim-ho, tot i sabent que ja no té cap mena de gràcia– va conquerir la Casa Blanca. El món es va estremir en arribar la notícia i molts països endarrerits i moltes persones arraconades es van sentir refrescats per l'esperança. I altra gent més vulgar, més tipa que farta, es va notar vivament satisfeta pel que aquell canvi podia significar.
Tothom sabia que les coses no eren fàcils. Mentre celebraven per tot el món la victòria del negre Obama i el brogit entusiasta ressonava arreu, molta gent va callar. Els conservadors de tota mena van callar. I també van callar aquells ciutadans que volen estar al dia però que no poden i es passegen explicant que són políticament de centre i, si se senten d'humor, de centre-esquerra. Aquesta gent no vol saber que en la peça geomètrica de la política i la societat el centre no existeix en absolut. La peça política acaba en un angle agut. I això vol dir que o s'està pel progrés global i continuat de tota la humanitat, o nodreixes les files dels conservadors a ultrança. Els matisos són pura frivolitat. Tot aquest personal només vol el progrés de la tècnica perquè els afavoreixi la butxaca. No són progressistes autèntics, són simples negociants, especuladors, jugadors a la morra. Quan ha fet l'any del triomf d'Obama, han sortit moltes veus de les que havien callat. Ja s'ho pensaven ells –diuen–, que l'Obama no se'n sortiria. Ho proclamen als diaris i a les tertúlies de la tele. L'Obama no aconseguirà res, repeteixen. L'Afganistan, Guantánamo, seguretat social, explicar el seu pacifisme: massa difícil. Aquestes veus ara asseguren que durant la campanya Obama va ser un mentider, un demagog que insuflava il·lusions impossibles. Aquestes hipòcrites de centre-esquerra (!) –i els altres, no cal dir– el que tenen és por del camí que pot marcar Obama. Saben que Obama havia de parlar amb tota la fe del món i desafiant amb el desig totes les descomunals dificultats que trobarien, ell i els seus. Als displicents moderats, només els agrada que manin els rics. Els rics són els seus models, els seus paradigmes. Mentrestant, superat el primer any de mandat, desitgem a Obama tot l'encert i l'ajuda que es mereix en el present i en el futur. Ell lluita contra les desigualtats, en favor dels oprimits. Els camins són arriscats, envitricollats, plens de trampes letals. N'hi ha molts que estem segurs que Obama farà feina capital, tot i que, d'entrada, ja podríem haver estat contents amb el gran canvi que significa que als Estats Units d'Amèrica hi hagi un president amb la pell negra, d'una negror sòlida, de les que no es descoloreixen.
