Odi: sentiment o delicte?

La persecució del dissident, especialment en el cas de persones que han expressat, sempre de manera pacífica, el seu rebuig a l’actuació de les institucions espanyoles envers Catalunya, així com a les desproporcionades càrregues policials durant el referèndum de l’1-O, continua ben viva a la fiscalia i als jutjats catalans en aquest inici del 2018. El professor Manel Riu ha estat citat el 18 de gener al jutjat de Tremp per les seves piulades contra la Guàrdia Civil i el PP. Aquesta acció i d’altres, com ara el manifest de l’alcalde i els regidors de Reus, són un delicte d’odi o s’emparen en el marc de la llibertat d’expressió?

Actualment, a Catalunya, hi ha una desena de casos investigats amb l’etiqueta d’“incitació a l’odi” per les crítiques contra el govern espanyol i contra els cossos de seguretat estatals. La majoria de denúncies les presenta la mateixa Guàrdia Civil i la policia espanyola, que demanen castigar penalment opinions, sense que s’hagin produït accions violentes ni cap incitació concreta a perpetrar-ne. Per ara, cap jutjat n’ha definit els límits. La magistrada del jutjat d’instrucció 1 de Girona, Maria Vila Casas, ha estat la primera a desestimar i arxivar una denúncia de la Guàrdia Civil que acusava dos joves d’haver comès un delicte d’odi per unes pintades “contra les forces d’ocupació”. No en motiva l’arxivament, però especifica que no constitueixen cap infracció penal i les emmarca en una infracció de la llei mordassa. És a dir, se’ls podria castigar amb una multa, però no amb penes de presó.

El conegut com a delicte d’odi va ser inclòs en el Codi Penal del 1995, en el capítol dels delictes relatius a l’exercici dels drets fonamentals i les llibertats públiques garantits per la Constitució, amb l’agreujant de l’article 22.4 i l’article 510, que castiga amb un màxim de quatre anys de presó “els que incitin a la discriminació, a l’odi o a la violència contra grups i associacions per motius de raça, ideologia, religió o situació familiar, o bé pel fet de pertànyer a una ètnia, pel seu origen nacional, pel seu sexe o orientació sexual, per malaltia o disminució, o per gènere”.

Diversos penalistes van posar el crit al cel quan el ministre de l’Interior va impulsar la delació de catalans que, segons ell, havien incitat a l’odi amb piulades contra els cossos policials espanyols, quan en realitat aquest delicte està pensat per protegir minories i llibertats públiques. “Els cossos policials no són víctimes de delictes d’odi. Existeixen altres figures jurídiques per protegir-los com ara l’atemptat a l’autoritat, les amenaces i les injúries”, afirma l’advocada Laia Serra, que sosté que “cap tribunal europeu admetrà aquesta interpretació” que fa el govern del PP.

Precisament, el Grup d’Estudis de Política Criminal (GEPC), format per uns 150 professors universitaris, magistrats, jutges i fiscals de l’Estat espanyol, ha acordat presentar als polítics, el març vinent, una proposta legislativa de “profunda reforma del Codi Penal per tal de despenalitzar tots aquells delictes d’expressió que no superin quatre principis”, que són: intervenció mínima del dret penal, quan es pot resoldre amb el dret privat o mesures de prevenció; legalitat; taxativitat, evitant preceptes no clars i omnicomprensius, com passa amb l’article 510, i proporcionalitat, és a dir, evitar les penes de presó per aquestes conductes.

Per a aquest grup de juristes, odi és un concepte “metajurídic”, com hostilitat, i la definició d’aquest delicte és tan àmplia que se’n poden fer moltes interpretacions, i “no s’exigeix que hi hagi un perill directe”. Destaquen que tota manifestació s’ha de contextualitzar –un principi que el Suprem i el Constitucional han oblidat últimament– per no caure en l’absurd –com quan es van incloure Els segadors en l’atestat que va fer la Guàrdia Civil en el cas del mestre Riu–, perquè fins i tot dins la Bíblia es poden veure passatges d’odi cap a altres religions.

El magistrat José Luis Ramírez Ortiz, de la secció sisena de l’Audiència de Barcelona i membre del GEPC, indica que “la preocupació principal és l’ús expansiu del dret penal per criminalitzar la llibertat d’expressió”. Ramírez, juntament amb els magistrats Eduardo Navarro i María Dolores Balibrea, van fer una detallada exposició jurídica de les interpretacions del delicte d’incitació a l’odi, el novembre del 2016, en un recurs presentat per un líder de la Falange, en què van indicar que se l’havia jutjat per aquest delicte quan va amenaçar grups anarquistes, ja que hi ha capacitat per fer-los mal. Però no van considerar delictives les seves expressions contra la classe política independentista catalana, perquè “no són cap grup o associació” com recull el text penal, i s’emmarquen “en la retòrica violenta, pròpia del discurs feixista, i en un dia assenyalat com el de la Hispanitat”.

En la resolució, els tres magistrats precisen que els delictes d’expressió “s’han de resoldre cas per cas”, que “la llibertat d’expressió és un dret universal bàsic lligat a la dignitat humana” i que “la llibertat ideològica no acompanyada de llibertat d’expressió queda severament amputada”. Detallen que, perquè existeixi delicte d’odi, “s’ha d’acreditar l’existència d’una instigació directa i pública a dur a terme accions il·legals” i, si no hi ha un il·lícit, la incitació “ha de generar un risc real i efectiu”.

Els experts del GEPC ens fan reflexionar amb una pregunta: “És legítima la protecció de sentiments i la criminalització d’emocions com l’odi?”