PERE CROSAS , 'Pere Paleta'
SINDICALISTA I ACTIVISTA POLÍTIC EN LA CLANDESTINITAT I durant LA TRANSICIÓ
“Va ser un error pactar amb l’antic règim”
En aquesta ciutat mitjançant el PCF contacta amb exiliats catalans i entra a militar al PSUC
A Figueres es va fer la primera manifestació política després de la Guerra Civil Espanyola
“PERE PALETA”
Pere Crosas Prat (Amer, 1947). De molt jove al seu poble natal d’Amer es va moure en ambients catalanistes, va ingressar al seminari escola dels Salesians de Girona fins als 14 anys. Va ser un dels impulsors del PSUC i de CCOO a l’Alt Empordà, conegut en tots els àmbits polítics i sindicals com a “Pere paleta”, perquè s’ha guanyat la vida treballant en el món de la construcció. Va ser cap de llista a Girona del Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN) el 1979.
Durant tres dies a Via Laietana vam suportar violència, interrogatoris, maltractaments i humiliacions
Ens van detenir en una reunió de l'Assemblea a punta de pistola quan intentàvem escapar per les teulades
Vaig deixar el PSUC perquè el meu partit donava suport a la Constitució espanyola de 1978
Ens trobem amb Pere Crosas a la terrassa Cafè de París de la Rambla de Figueres, l’antiga cafeteria Express, on sovint es trobaven els joves “revolucionaris” a finals dels anys setanta i principis del vuitanta. La política en la clandestinitat en els darrers anys del franquisme i els primers anys de la Transició a Figueres no es pot entendre sense tenir en compte determinats personatges que van ser clau en aquella i que després ja en democràcia han quedat en l’anonimat. Pere Crosas és un d’ells. La seva activitat sindical com a fundador de CCOO a l’Alt Empordà i de militància al PSUC va ser molt important, en uns anys, i en una ciutat en la qual políticament només és movien grups d’estudiants i intel·lectuals majoritàriament procedents de la burgesia, que es van trobar amb un militant comunista, que representava la classe obrera i que era capaç de capgirar-los els arguments i trencar molts esquemes preconcebuts. En totes les mogudes polítiques de l’època, hi havia un gran respecte i sempre es tenia en compte l’opinió d’en “Pere paleta”, tal com se’l coneixia popularment.
Com va entrar en contacte amb la política?
Jo soc fill d’Amer, on de petit havia estat molt catalanista. Fins als 14 anys, vaig estar al seminari dels salesians a Girona, en vaig marxar perquè em van expulsar, encara no sé ben bé per què. Quan vaig tornar a Amer, vaig anar fent la viu-viu, però per ajudar la família me’n vaig anar amb el meu pare a la verema en diferents pobles de la Catalunya del Nord. Va ser allà a les vinyes on vaig conèixer alguns exiliats republicans i comunistes. Cada any anàvem a Tuïr i allà va començar la meva relació amb gent del PSUC i del PCE. Vaig començar a fullejar les revistes Treball (PSUC) i Mundo Obrero (PCE), que em passava aquella gent.
No era molt jove per treballar?
Era l’època en què ens havien traslladat des d’Amer a viure a Figueres, tenia 17 anys, s’havia d’ajudar la família i vaig començar a treballar de paleta. Vam anar a viure al barri del Colobret, on encara resideixo. Un barri que abans era molt més habitable que actualment, avui a moltes cases hi ha tràfic de droga i delinqüència amb uns carrers que estan bruts i deixats, tot gràcies a un Ajuntament que és incapaç de resoldre-ho. No saben què han de fer amb aquest barri.
És a Figueres on van començar els seus contactes i la militància política?
A Figueres vaig mirar de contactar amb algú que compartís les mateixes inquietuds, però no trobava ningú. Però sí que mantenia moltes converses amb Ramon Canet, de la llibreria de la Rambla, amb qui mantenia llargues converses a la rebotiga i em passava revistes de la democràcia cristiana, com ara Cuadernos para el Diálogo. També tenia contactes amb Josep Santaló de la CNT. Després vaig fer la mili a Sant Climent i en sortir vaig decidir marxar a París, per veure com anaven les coses a Europa, va ser allà on em vaig fer militant del PSUC.
Què hi va fer a París?
La meva afiliació al PSUC data de l’octubre de 1971 a París, on vaig anar a passar una temporada. Va ser a la seu del Partit Comunista Francès on casualment vaig conèixer uns catalans exiliats del PSUC, allà tenien assignat un petit despatx. Em van donar una consigna d’un contacte per a quan tornés a Figueres. Per sorpresa meva, el contacte era Carles Caussa, de la botiga de música del carrer Girona, i allí vaig conèixer també la seva dona, Teresa Bofill, i el líder estudiantil Jordi Degà, que havia estat empresonat.
I es va integrar a la cèl·lula del PSUC a l’Empordà?
Ja pots comptar. Tots ells estudiaven fora i jo em vaig trobar el 1971 que tot sol havia de muntar el PSUC a Figures, sort que tenia contactes amb la gent de Girona, recordo Serradell i Montalban, entre d’altres. I així va ser com de mica en mica vaig anar formant la primera cèl·lula del PSUC a l’Empordà. El primer que es va apuntar al PSUC va ser el pintor Evarist Vallés i les reunions semblaven una mica surrealistes, després s’hi va anar incorporant altra gent, com ara Josep Urbano, treballador de la Rieju, amb el qual vam començar a organitzar Comissions Obreres, i Glòria Compte.
I també va ser membre actiu de l’Assemblea de Catalunya?
No vaig pas ésser a la reunió fundacional de l’Assemblea de Catalunya. El dia que hi havíem d’assistir resulta que vam trobar molta boira a la carretera quan anàvem cap a Barcelona i vaig arribar tard a la reunió. Era la dels 113 detinguts, el 25 d’octubre de 1973, a l’església de Santa Maria Mitjancera. Els que hi van assistir van acabar tots a la presó.
Però a vostè no el van detenir a Barcelona?
Sí, però això va ser en altres reunions que es van celebrar, com ara la del 8 de setembre de 1974, al col·legi de les Escolàpies de Sabadell. Quan estava a punt d’obrir-se la sessió, Carles Caussa ens va avisar que estàvem envoltats per la policia, i es va produir una desbandada general, jo anava amb el llibreter figuerenc Carles Vallès, vam fugir per una escala on ens vam trobar l’historiador Fèlix Cucurull, un dels fundadors de l’Assembla, tots plegats vam pujar en un terrat per intentar escapar a través de les teulades, però ens va aturar un policia apuntant-nos amb una pistola. Estàvem atrapats.
I els van detenir?
Els detinguts vam ser unes 67 persones i vam ser conduïts als calabossos de Via Laietana. Durant tres dies vam suportar interrogatoris amb maltractaments, humiliacions i violència.
Després els van deixar anar en llibertat?
D’ençà d’aleshores, la policia de Figueres ens tenia fitxats. Jo mateix vaig haver de presentar-me a la comissaria de policia del carrer Pep Ventura per ser interrogat, sense patir, aquest cop, cap tipus de vexació. A Carles Vallès, li van retirar el passaport. Després dels esdeveniments de les Escolàpies de Sabadell i de les detencions a Via Laietana, conjuntament amb altra gent ens vam integrar a la Taula Democràtica de l’Empordà, de la qual formaven part, entre d’altres, Esteve Ripoll, que després seria alcalde de Castelló d’Empúries; l’arquitecte Benet Cervera; Josep Maria Joan, director del Museu del Joguet, etc.
Què era la Taula Democràtica?
El juliol de 1973 es va constituir provisionalment la Taula Democràtica de l’Alt Empordà a la casa del pintor Prim Fullà, a Sant Pere Pescador, amb gent de partits, organitzacions i independents, hi vam ver una crida als ciutadans per col·laborar en la lluita per la llibertat, després ens integraríem a l’Assemblea de Catalunya.
Vol dir que es va crear l’Assemblea territorial de l’Alt Empordà?
Prèviament cal citar les reunions clandestines que van tenir lloc, l’any 1972, a Vilamacolum, a can Jordi Geli i la seva dona, l’escriptora M. Àngels Anglada. En aquelles trobades secretes, en les quals jo assistia, hi havia, entre d’altres, Eduard Puig Vayreda, l’enòleg, que més tard va ser alcalde de Figueres; el socialista Albert Carreras; l’advocat Narcís Oliveres, que va ser conseller de Turisme; Ernest Fortiana i la seva muller, Maria Verdaguer, professors de català; el pintor Evarist Vallès; Eduard Fèlix; Antoni Viscasilles; el pintor Josep Maria Casablancas de Cadaqués, i Carles Sánchez Costa, periodista del Diari de Barcelona. En alguna reunió, hi van assistir també Carles Caussa, que anava acompanyat del dirigent del PSUC, Antoni Gutiérrez Díaz, que aleshores estava buscat per la policia.
Aquella gent va ser el nucli de l’Assemblea a l’Alt Empordà?
La majoria sí, d’altres, com ara Narcís Oliveras, no vindrien a cap altra reunió. Després, a finals de 1975 es va fer la reunió més important al santuari de la Salut de Terrades, gràcies al capellà Manel Pont i Bosch, que ho va organitzar. Podríem dir que en aquella tronada es va constituir pròpiament l’Assemblea de l’Alt Empordà, que ja funcionava abans com la Taula Democràtica empordanesa.
Hi havia molta gent en aquella reunió constituent?
Es va celebrar el mes de desembre amb l’assistència d’una quarantena de persones. La majoria eren societat civil i persones independents. Recordo Carles Vallès, Jordi Geli, Benet Cervera, Toni Viscasilles i, junt amb mossèn Manel Pont i Bosch, hi havia el filòleg i professor de català, Jordi Pla. També hi eren Joan Armangué, Joan Francesc Burgas i Constantino Díaz. Pels partits polítics, que en aquells dies s’estaven formant, hi havia el Reagrupament Socialista i Democràtic de Josep Pallach, representat per Manel Marín i Pep Salleras; per Convergència Socialista de Catalunya, que més endavant esdevindria el PSC, hi havia Esteve Ripoll; pel PSUC, érem Evarist Vallès i jo, i pel PSAN, Jaume Gifre; també hi figurava la Unió de Pagesos, representada per Lluís Gasull, de Castelló d’Empúries.
Des dels seus inicis van ser molt actius?
Sí, no vam pas estar aturats. El dia 24 de gener de 1976, i si no vaig errat, es va fer a Figueres la primera manifestació política al carrer des de 1936 i m’atreviria a dir, fins i tot, la primera de Catalunya, després vindrien les manifestacions de Barcelona. Hi va haver un gran desplegament de policies antiavalots que van venir de fora. Érem unes tres-centes persones que vam anar pacíficament des de la Rambla fins a l’ajuntament, on ens va rebre l’alcalde franquista de l’època, Pere Giró. Els que vam entrar a l’ajuntament com a representants de l’Assemblea érem Carles Vallès, Pep Salleras, Antoni Viscasilles, Just Manuel Casero, Jaume Gifre, Pitu Lloveras i jo mateix, vam lliurar un escrit amb 1.200 signatures recollides en el qual es demanava l’amnistia general.
També van ser pioners a organitzar mítings polítics?
L’estiu de 1976, per iniciativa de l’enginyer i empresari Víctor Ferreras, es va decidir de celebrar un míting a la plaça de Toros de Figueres, en el qual havien d’intervenir Carles Caussa, Víctor Farreras i Josep Benet. A darrera hora, el míting no es va poder celebrar perquè el propietari de la plaça, Mario Gelart, no va deixar l’espai amb l’excusa que l’endemà, diumenge, s’havia de celebrar una cursa de braus i l’enrenou i els aplaudiments que es preveien en el míting podrien provocar l’esverament i l’agressivitat dels animals, i posarien perill la vida dels toreros. Un argument curiós. Tot i que es va suspendre, després en petit comitè Josep Benet va fer una xerrada a l’hotel President que van presentar Víctor Farreras i Carles Caussa.
No es va tornar intentar de celebrar aquell míting?
El 4 de setembre de 1976, podem dir que es va fer el primer míting democràtic a Figueres després de la Guerra Civil, al Teatre del la Catequística, i hi van participar el cineasta i polític figuerenc Pere Portabella; Francesc Vidal pel PSAN; Josep Maria Casablancas pel FNC; Víctor Farreras i jo mateix pel PSUC. La sala es va omplir de gom a gom. Durant aquell any 1976, es van fer diferents trobades a la Cate, a Avinyonet de Puigventós, al mas d’en Dorrà a Fortià i a can Geli de Vilamacolum.
Com va ser el pas a la normalitat democràtica?
Jo vaig deixar el PSUC, perquè no estava d’acord que el meu partit donés suport a aquella Constitució espanyola, que ja hem vist on ens ha portat. Carrillo havia acceptat la bandera espanyola i l’himne nacional.
No es van fer bé les coses?
No vaig acceptar la Constitució, perquè s’havia d’apostar per la ruptura amb l’anterior règim i no pactar, com es va fer. Vaig fer campanya en contra de la Constitució i molts socialistes em deien que jo, per la meva actitud, anava a favor dels feixistes i contra la democràcia. Però jo n’estic més orgullós. El temps m’ha donat la raó.
Va deixar la política?
No. Després del PSUC vaig entrar al Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN) i vaig anar de cap de llista al Parlament per Girona; per Barcelona hi anava Xirinacs; a Tarragona, Carod-Rovira, i a Lleida, Maria Mercè Marçal. Després he anat seguint sempre la política encara que actualment no estigui vinculat a cap partit i soc independentista.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.