“Mai hem de tenir por de la democràcia”

Molt honorables presidents del Parlament, Rigol, Benach, presidenta De Gispert i presidenta Forcadell, diputats, diputades, autoritats, senyores i senyors. En primer lloc, vull expressar el meu agraïment a les diputades i diputats que m’han votat i, per tant, que m’han fet confiança. I als que no ho han fet, dir-los que intentaré guanyar-me aquesta confiança durant el meu mandat. Tinc el ferm compromís de treballar per a totes i tots els diputats de la cambra, com correspon al meu càrrec. Alguns avui han fet notar la meva joventut –ja saben que això és una qüestió circumstancial–, diuen que soc el president més jove. Si m’ho permeten, de l’anècdota en voldria fer una categoria. No m’agradaria que el fet que jo fos jove fos atzarós; voldria pensar, en canvi, que es tracta d’un símptoma; un símptoma d’un relleu natural i necessari en els espais de decisió i responsabilitat política. El país avança també en aquest sentit, ho ha de fer.

Accedir a la presidència del Parlament de Catalunya és un honor immens i alhora és també, evidentment, una gran responsabilitat. Per les funcions, perquè és la segona autoritat del país, i perquè aquesta institució representa políticament el poble de Catalunya. Però segurament, en aquesta legislatura, en aquests moments, la responsabilitat és encara més gran, pel context complex i anòmal al qual hem de fer front.

Vull recordar els escons buits. Vull recordar que tres diputats d’aquesta cambra estan en aquests moments en presó preventiva. Oriol Junqueras i Joaquim Forn ho estan des de fa setanta-sis dies; Jordi Sànchez en suma noranta-tres, conjuntament amb el president d’Òmnium, Jordi Cuixart. Una presó preventiva que, en opinió d’un gran nombre de juristes i experts en dret, és absolutament injustificada. I que impedeix que puguin exercir plenament, i lliurement, els seus drets polítics, no només els seus, sinó també els d’aquells a qui representen; és a dir, dels seus votants. I cal recordar també que cinc diputats més, els diputats Comín, Ponsatí, Puig i Serret i el mateix president Puigdemont, són a Brussel·les, advertits de rebre el mateix tracte si tornen al país.

No seria honest per part meva, i sobretot no seria responsable amb el que procurem representar i protegir, si no denunciés contundentment aquesta situació, si no denunciés els escons buits. En aquesta cambra hi ha cent trenta-cinc veus i jo haig de defensar el dret d’expressió de totes, completament totes. Les dels que avui són aquí, però especialment les dels que no hi poden ser.

Aquest és el context en el qual afrontem aquesta legislatura, amb aquesta situació. Però alhora també l’afrontem amb el Ministeri d’Hisenda del govern espanyol intervenint les finances de la Generalitat des de fa mesos. I està en vigor, també, l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola, mitjançant el qual el govern espanyol va dissoldre aquesta cambra, va limitar-ne les funcions, va destituir el govern de la Generalitat i manté intervinguda l’administració. Davant aquest escenari sense precedents, sense precedents democràtics, el primer pas és posar fi, immediatament, a la intervenció de les nostres institucions. Cal recuperar la normalitat institucional necessària per estar al servei del país, per atendre amb eficàcia les demandes i la voluntat de la ciutadania. Correspon als grups, correspon a vostès, fixar l’agenda i el rumb polític dels propers anys, però en el que depèn de mi, en el que depèn d’aquesta presidència, treballaré incansablement perquè aquesta legislatura la política torni a situar-se al centre de tot.

Conjurem-nos tots, conjurem-nos per recuperar les institucions del país i tornar-les a posar al servei de la ciutadania com més aviat millor. Conjurem-nos per recuperar les institucions i posar-les en mans de la ciutadania. De fet, amb aquest ple constitutiu de la legislatura, amb la votació que acabem de realitzar, recuperem la institució política essencial del país, dipositària de la nostra sobirania, l’encarregada de fer realitat els mandats democràtics del nostre poble. Hem de tenir sempre present que les urnes són el nostre origen. Són la màxima expressió del que representem. I res que no impliqui respectar-ne la seva veu, respectar-ne el seu resultat, és assumible en termes d’integritat democràtica.

Ens correspon restituir, enfortir també i preservar la sobirania del Parlament. No només per una obligació històrica, de continuïtat i de voluntat de ser com a poble, sinó per garantir i enfortir els drets civils i els drets socials del nostre país. En un moment en què en molts països del nostre entorn s’està produint una regressió en drets socials, nosaltres aquí tenim l’obligació de defensar els que més pateixen. Aquells a qui les crisis sempre exclouen una mica més, als que més pateixen les conseqüències d’un sistema econòmic que genera desigualtats. Aquest també és el meu desig: fem que aquesta cambra sigui una aliada de totes aquestes persones, fem que la nostra feina els sigui útil en aquest sentit. Fem que el progrés social sigui, també, un objectiu irrenunciable d’aquest Parlament.

Per això, em proposo treballar sense descans per ajudar a restituir plenament el conjunt de les nostres institucions. Ho faré, humilment, des de la meva experiència prèvia com a diputat en aquesta cambra, i com a alcalde. I aprofito aquest fet per reivindicar la tasca que es fa al món municipal, el compromís de centenars i centenars d’alcaldes i milers de regidors que, amb honestedat, amb esforç, el dia a dia, des del seu poble, des de la seva ciutat, ajuden a construir, també, un país millor. Perquè treballar al món municipal significa gestionar conflictes, treballar al costat de la ciutadania, teixir acords amb aquells que no sempre pensen com tu, però amb els quals ens hem d’entendre.

I és amb aquest esperit, amb aquest mateix esperit, que em plantejo exercir la responsabilitat que ara m’ha estat atorgada. És amb aquest esperit que vull contribuir a cercar l’entesa i el diàleg en la vida política catalana que té, evidentment, en aquesta cambra, i ha de tenir, un espai central. En la meva trajectòria personal i política sempre he procurat allargar la mà a tothom, sense excepció. Em comprometo ara a continuar en aquesta línia, a continuar fent-ho. Els demano, això sí, col·laboració, col·laboració a tots vostès i voluntat franca d’ajudar en el bon govern d’aquesta institució.

Però alhora em permeto exigir-los una cosa: exigir-los respecte. Respecte a la institució, respecte a tots i cadascun dels diputats i diputades i respecte, en definitiva, pels vots de la gent. Respecte per la voluntat popular. Molts de vostès m’han conegut com a diputat i saben com penso. Aquest és el meu patrimoni personal i polític, al qual no penso renunciar mai. En cap cas. Però, més enllà de les conviccions polítiques, personals, hi ha els principis. I, en aquest sentit, jo personalment vull fer de la democràcia i la convivència els pilars fonamentals del meu mandat, aquests principis bàsics. Vull contribuir a cosir, a cosir també la societat catalana a través d’aquests dos principis, d’aquests dos fonaments.

De fet, som una societat d’identitats encreuades: d’identitats d’origen, de gènere, de classe, d’ideologia, de creences i de conviccions, identitats múltiples. Davant d’aquesta pluralitat, que és una riquesa en si mateixa, la cohesió s’ha de fonamentar en els elements comuns que garanteixen la convivència: els principis democràtics, respecte absolut pels drets i les llibertats fonamentals, la justícia social i, en definitiva, l’essència del que entenem com a republicanisme.

Les successives presidències del Parlament de Catalunya, tot i els diferents i lògics accents ideològics, sempre han mantingut una clara línia de continuïtat institucional entorn del compromís i la determinació en la defensa de la institució, i també dels drets i les llibertats públiques. I, en aquest sentit, vull agrair i fer-me deutor d’aquesta línia de continuïtat, però sobretot vull agrair en particular la tasca de la presidenta Forcadell. Com ha defensat ella, reiteradament, des d’aquí, on jo avui m’assec, però també arreu, al Parlament s’ha de poder parlar de tot. Al Parlament s’ha de poder parlar del que vulguin els diputats i les diputades. Perquè, si no, per què serveix un Parlament, si no és precisament per donar veu a totes els diputats i les diputades i, per tant, a tots aquells a qui representen? De fet, quan un debat és viu a la societat, quan és present entre els seus ciutadans, quan forma part dels anhels i dels desitjos d’una majoria, és imprescindible que aquest debat pugui tenir cabuda en aquesta cambra.

Aquells que creiem en la democràcia, aquells que participem de les seves institucions, mai hem de tenir-ne por, mai hem de tenir por de la democràcia. I mai hem de renunciar al debat i a la paraula. Les diputades i diputats hem de portar aquí al Parlament les veus del país, que són moltes i són diverses. I, com deia l’enyorada Muriel Casals, “la nostra tasca és compartir, contrastar visions diferents, i trobar, al final, espais de confluència”.

Aquest és un país molt plural, i així queda reflectit en aquest Parlament, un Parlament que està legitimat per una participació del 79%. Atenent a aquesta pluralitat, la presidenta Forcadell va fer un gest significatiu obrint les reunions de la mesa als representants dels partits que no en formen part. Anuncio, ja ara, que vull donar continuïtat a aquesta mesura, perquè tots representem una part del país, i vull que tots ens sentim part d’aquest Parlament, que és el de totes i és el de tots els catalans.

És un Parlament amb història. I això afegeix un altre pes a la responsabilitat del càrrec. Em precedeixen, per exemple, noms com ara el de Josep Irla, fins avui l’únic gironí president del Parlament. D’ell, em sento deutor de la seva capacitat de persistència i de la seva lleialtat al país. I, per tant, intentarem, des d’aquesta presidència, complir aquell llegat que ens deixava el president Irla.

Per altra banda, succeeixo, ja més recentment en el càrrec, dues dones: la presidenta De Gispert i la presidenta Forcadell, que han representat amb gran dignitat i compromís aquesta institució. En faig esment perquè la igualtat efectiva és encara un repte pendent de la nostra societat, també a les nostres institucions. I personalment em sento compromès amb la lluita feminista. Perquè el repte de la igualtat ens reclama la implicació de totes i de tots, també, i en especial dels homes. Un repte per als 135 diputats i diputades d’aquesta cambra. No volem iniciar cap més ple lamentant l’assassinat d’una dona, lamentant un crim de violència masclista. Com a país –i aquest és el nostre repte– no ens podem permetre ni un sol cas, ni un sola dona assassinada més.

Senyores diputades. Senyors diputats. Tenim molts reptes. Tenim molta feina i, evidentment, una gran responsabilitat. La ciutadania ha dipositat la seva confiança en tots i cadascun de nosaltres. No els podem decebre. Fem d’aquest Parlament un espai on el diàleg i l’entesa ens ajudin a construir una societat millor. Deia Stefen Zweig, de qui em declaro fervent seguidor: “El nostre món té espai per a moltes veritats i no només per a una, i simplement si els homes volguessin podrien conviure unes amb les altres.” Tots els electes tenim un propòsit comú: el de representar el millor possible els nostres votants, portar aquí al Parlament la seva veu, les seves demandes, els seus anhels, per construir un país millor, més just i més lliure. Que cadascú ho faci des de les seves posicions, que cadascú defensi els seus projectes polítics. Tots, òbviament, hi tenen cabuda, però els demano que sempre es faci mantenint el respecte.

Diputats i diputades, de tots nosaltres depèn no fallar a la confiança dels nostres conciutadans. A les nostres mans està refer i recuperar el protagonisme de les nostres institucions, un protagonisme que es basi en la capacitat de transformar i fer avançar el país. Els encoratjo a posar-nos al servei de la ciutadania, i a fer que els debats i els acords en aquest Parlament permetin conrear la llavor de l’esperança en un país que sempre, sempre, sempre, persisteix i se n’acaba sortint. Malgrat tots els obstacles, malgrat totes les dificultats, aquest país sempre persisteix i se n’acaba sortint.

Visca la democràcia i visca Catalunya!