“Des del món local volem decidir com governar-nos”

Consolidar la feina feta. Avui dia no hi ha cap regidor d’Hisenda que qüestioni la quota de l’ACM, perquè veu que és molt més útil pagar-la que no pagar-la. Els ajuntaments no hi són per una qüestió de militància o de solidaritat entre els municipis, sinó que és una eina útil per als ajuntaments que els facilita els serveis. I a sobre s’estalvien diners.

Ara falta la feina més difícil, que és consolidar i continuar fent créixer els serveis. Hi ha molt camp per córrer, perquè Catalunya té 947 municipis de dimensions molt diverses. Hi ha idees i projectes que sovint queden aturats per la feina burocràtica, sobretot en ajuntaments en què poden disposar de secretari només un cop per setmana. Aquí l’ACM és una eina de gran ajuda i d’acompanyament. Aquesta via de treball ha de créixer.

Sí, perquè també hi ha d’haver transparència i igualtat d’oportunitats, i això vol dir temps. Hi ha temes d’al·legacions de veïns, per exemple, que comporten una dicotomia en el temps. S’ha de trobar un equilibri i l’ACM ho ha de facilitar.

Al conjunt del país hi ha moltes entitats municipalistes, no només nosaltres dues. Un dels objectius no és ja la fusió, sinó dibuixar una nova arquitectura de l’associacionisme municipal català. N’hi ha dues de generalistes, però d’altres de més sectorials. Hauríem de seure i, en aquest any i mig de mandat que queda, fer aquest dibuix. L’Estatut preveu el Consell de Governs Locals, i s’ha de desenvolupar i s’ha de decidir ara.

Efectivament. Però cal donar-hi forma, contingut i estructura de país. Passa el mateix amb la llei de governs locals. Al president del Parlament li demanarem ser actors principals en aquesta llei. Els diputats tenen la seva feina, però el món local ha demostrat que és l’espina dorsal de les institucions de Catalunya. La voluntat de participar-hi i de ser-hi ha quedat palesa. Per tant, volem decidir com volem governar-nos. L’ACM va fer la convenció municipalista, que va ser una sacsejada arreu del país per veure quines idees hi havia. El document que en va sorgir està molt bé, però cal concretar-lo i executar-lo.

Hi ha una cosa que sí que es constata: la necessitat. Però també hi ha una altra realitat: que és molt difícil. El que és fàcil és seguir com estàs; la complicació és canviar. Ens hem de conjurar tots plegats per marcar les regles del joc en aquest sentit i tenir la valentia de tirar endavant. Sempre s’ha dit que el millor és fer aquestes coses al principi del mandat, però potser s’ha de fer al final. Ara és un bon moment per seure i veure què s’ha de fer amb les entitats municipalistes, amb el Consell de Governs Locals..., i fixar-nos un termini curt per escriure-ho i firmar-ho per tal que la persona que lideri el pròxim mandat ho pugui desenvolupar.

Suposa una continuïtat absoluta. El que ha fet l’entitat, com sempre, ha estat posar-se al costat dels seus associats. Per tant, quan una majoria dels ajuntaments prenen una posició determinada, l’entitat els ha de fer costat.

En soc plenament conscient, de la mateixa manera que hi estic determinat. Jo, igual que Miquel Buch i la gent que és a la presó o a l’exili o que ha hagut de prendre moltes decisions en l’àmbit polític en aquests temps, estem convençuts que estem fent el que toca fer. I ho fem acompanyats pels ciutadans, pels vots i, per tant, per l’esperit democràtic.

No. És el mateix que va passar amb l’Ajuntament de Sallent quan vam prendre posició en aquest assumpte. Soc l’alcalde i n’assumeixo la responsabilitat. I amb la mateixa responsabilitat assumeixo aquest repte.

El que mai em pensava que l’Estat arribaria a fer són les agressions que va perpetrar l’1 d’octubre. Que a l’Estat no li fes vergonya que tot el món veiés com atonyinava la ciutadania pel fet de voler posar un vot en una urna. Havent vist això, ja no hi ha res que et pugui sorprendre. Sí que esperava una posició internacional –sobretot europea– d’una manera més diligent quan es van produir aquests episodis de violència.