la crònica
Crisi dins la crisi
«El Fons Monetari Internacional i les anomenades agències de qualificació no donen ni un duro per l'economia espanyola, i la seva actitud contribueix a aprofundir el forat»
Si el peix que es mossega la cua hagués patentat la seva curiosa invenció, segurament avui seria milionari. Mirem, si no, el que ha passat en aquests darrers dos anys. Al principi, els tripijocs de l'anomenada economia financera ens van arrossegar a una crisi d'abast mundial de les que fan posar els cabells de punta. A conseqüència d'això, l'atur es va disparar fins a nivells inèdits. Després, el dèficit el va seguir en aquesta cursa cap al no-res. Ara, en comprovar-se que una situació així no es podrà finançar indefinidament sense que l'erari públic peti, els indicadors borsaris han caigut per terra. El Fons Monetari Internacional i les anomenades agències de qualificació no donen ni un duro per l'economia espanyola, i la seva actitud contribueix a aprofundir el forat com ningú més pot fer-ho. Dit d'una altra manera: els financers van fracassar en les seves activitats especulatives. L'Estat es va gastar els pocs diners que tenia en fons de rescat bancari, línies d'ajut directe a empreses i altres coses per l'estil. Els amos van agafar el que els donaven i ho van utilitzar per parar el cop i sobreviure, mentre seguien destruint llocs de treball. Ara, constaten que l'Estat que els ha salvat ja no és solvent (per culpa d'ells!) i li paguen el favor generant desconfiança en els mercats. Aquesta desconfiança, no cal dir-ho, significa més atur, i més dèficit públic. D'aquí ve que l'Estat ja no es vegi amb cor de garantir el pagament de les pensions i vulgui enviar els jubilats altre cop a dalt de la bastida, a enguixar parets o a cavar rases. El cinisme de tot plegat és més que evident. Què li retreu la dreta, al govern? Que no hagi fet reformes econòmiques a temps. I per a ells, «reformes econòmiques» significa simplificar i abaratir els acomiadaments, que igualment es produeixen, i retallar prestacions i serveis als ciutadans. No es van queixar, en canvi, quan les fonts del diner públic rajaven generosament per estalviar-los la fallida. L'intervencionisme, pecat mortal de la nostra època, només ho és si els diners de la intervenció no van a parar a les mans adequades, farcides d'anells d'or. Però això no significa que el govern sigui innocent. Ni l'espanyol ni els altres. On han quedat aquelles proclames solemnes del G-20, aquella presumpta refundació del capitalisme sobre la base d'un major control estatal, de lluita contra el frau, l'especulació, els paradisos fiscals i tot plegat? Foc d'encenalls, fum, res de res. Gesticulació de cara a la galeria, i quan han vist l'orella al llop han tret l'arsenal de sempre, aquell que deixarà que el llop corri lliure pels camps i enviarà els vilatans a passar gana. I com que totes aquestes coses succeeixen al principi d'un cicle electoral, el corol·lari més evident és que el partit del govern ho té magre per remuntar en les enquestes i assegurar-se la reelecció. I qui se'n beneficiarà, d'aquesta fallida política? L'altre partit, aquell que també escriu al dictat dels poderosos, però sense tantes manies i amb lletra més clara. Cap dels dos disposa d'una estratègia de sortida de la crisi que no sigui dolorosa, molt dolorosa, per a la immensa majoria dels seus electors. I malgrat això aquests electors els votaran, perquè s'han acostumat a lliurar el país ara a l'un, ara a l'altre, renegant de tots dos sense gosar acomiadar-los. A ells, que cobreixen púdicament les malifetes dels destructors del treball. Tothom ho sap, això, i només una petita minoria mira d'oposar-s'hi. Tant de bo es posés de moda votar amb els ulls oberts!
