“No seria cap tragèdia que hi hagués eleccions”

Ostres, moltes coses. Tothom que, per raons de feina, d’estudis, personals o, en el cas nostre, d’exili forçós, s’ha d’allunyar del país, és normal que tingui enyorança de coses molt quotidianes. Però això també ajuda a vèncer precisament aquesta melangia d’estar lluny i de destacar el valor dels tresors que té el país.

Una cosa és el debat polític, i aquí val la pena que tots els actors polítics, sense excepció, també la CUP, facin la feina que els ciutadans ens han encarregat, que no és que posem barreres d’ortodòxies partidistes allà on la gent hi ha posat transversalitat i unitat. Això és molt important que ho retinguem, no només per la investidura: per la legislatura, pel desplegament de la República... L’altre és el pla democràtic. I un consell que podríem aplicar-nos és no caure en el marc mental del nostre opressor. No és un debat de codi penal. Un jutge no pot decidir qui és el president de la Generalitat. Ho decideix el Parlament de Catalunya, en una democràcia ho decideix el Parlament. Què s’ha cregut el senyor Llarena!? Condicionar la decisió d’un òrgan sobirà! No perquè ho diguem els catalans, que ho diem. És que ho diu la Constitució Espanyola! Què s’ha cregut, aquest senyor, de dir quin dels diputats que té els drets intactes pot ser o no ser el president?

Doncs passa que està prevaricant. I davant d’un prevaricador no podem doblegar-nos. Està violant els drets civils i polítics d’un poble que es va expressar, i de quina manera, el 21-D. Exactament com queden la democràcia i l’estat de dret a Espanya si un jutge decideix, arbitràriament, quin dels diputats que té intactes els seus drets pot ser o no investit president? En quina mena de democràcia pensen que hem de viure?

A veure, el que el jutge pot decidir, i en això no estarà prevaricant, és si surt o no surt de la presó, està dins l’àmbit de les seves competències. El que no pot decidir és retirar els drets d’un diputat que ha adquirit aquesta condició segons la pròpia Constitució, i entre els drets que té un diputat és ser elegit president, i això sí que no ho pot decidir un jutge. Per tant, que vagi molt amb compte qui doni suport a una decisió que és clarament prevaricadora.

També hi podria haver hagut el ple per a la meva pròpia investidura perquè el Parlament no ho prohibeix, no hi ha cap llei que ho prohibeixi.

Bé, això ho han de respondre els grups parlamentaris, i especialment qui va decidir ajornar un ple que estava convocat. Però en tot cas la meva decisió és proposar a Junts per Catalunya que Jordi Sànchez pugui ser investit president, és una decisió que vaig fer pública fa uns dies i que mantinc.

No em toca a mi parlar-ne amb ell, jo li vaig comunicar la decisió que no proposés la meva candidatura, almenys de manera provisional, i que el candidat de JxCat era Jordi Sànchez, perquè crec que això és molt bo pel moment processal i polític que viu el nostre país. I aquí s’acaba el meu rol. La relació l’ha de tenir el president del Parlament amb els presidents dels grups parlamentaris.

No ho sé, l’anecdòtica procedimental sobre com hem d’arribar a la investidura jo almenys l’he de deixar de banda. És la feina dels grups parlamentaris, de la mesa del Parlament, que té la majoria suficient per acordar aquestes decisions i la legitimitat per fer-ho, té la llei al seu costat, i jo espero que ningú ho entorpeixi, ni grups parlamentaris ni lletrats ni pressions exteriors d’un jutge que no té cap autoritat sobre el que ha de decidir el Parlament.

Això ho hauria de preguntar a la CUP, jo he confiat sempre en la responsabilitat de tots els actors polítics, i tothom té les seves idees, els seus ritmes i processos de decisió, però fins ara i en general la política a Catalunya ha donat sempre la millor cara i ha estat acompanyant les decisions de la ciutadania. Estic absolutament convençut que no serà diferent aquesta vegada que ens hi juguem tant.

Em nego a entrar en el marc mental del repressor i estic convençut que la CUP tampoc no ho farà ni s’aprofitarà d’això ni acceptarà actuar amb aquesta lògica. Em sembla aberrant que des del rebuig al 155 ara haguem de gestionar la nova legislatura donant per bona tota la política que ha emanat del 155; això no és coherent, com a mínim. Tots hem de fer el que és a la nostra mà per continuar defensant amb els nostres fets allò que diem quan ens hi oposem.

És veritat que això ens genera problemes, però jo no ho analitzaria en clau negativa de país, tot el contrari. De què els ha servit la unitat, als monàrquics espanyols? Per tapar la corrupció d’un dels règims  més corruptes que hi ha hagut en els darrers 40 anys. Del partit possiblement  més corrupte que hi deu haver a Europa, no se’n recorden. Francament, si la unitat ha de ser això, prefereixo que no n’hi hagi. Per a mi no és el model. La unitat hi ha de ser en les qüestions veritablement estratègiques, i fins ara hi ha estat. Hem de gestionar la complexitat de les tàctiques diferents, perquè som organitzacions polítiques diferents, és clar que sí... Però el país del futur serà així. Que ningú pensi que estem treballant per una Catalunya que sigui un oasi ideològic on no pugui haver-hi discrepàncies serioses sobre què ha de passar al nostre país. Jo no ho viuria amb tant dramatisme.  A mi m’agradaria unitat? Tota! Crec que la gent ha votat això a les urnes, i com més ens apropem a aquest mandat, més la servirem.

I tant! I sobretot tenint un resultat tan bo com el del 21-D, que no s’esperaven a l’altre costat i probablement tampoc algú des de casa. La gent no ha fallat, i aquí hem de respondre a moltes inquietuds dels interrogants de la ciutadania. Nosaltres hem fet la feina, la gent ho pot dir, vosaltres l’hauríeu de fer també.

No és una sensació personal, és el nostre deure assenyalar un dels culpables de la situació, que ha agreujat una confrontació com a única recepta per resoldre el problema. Aquest A por ellos monàrquic que va dirigir a una part del país va ser un frau constitucional, va ultrapassar els límits constitucionals. Va abdicar de ser el rei dels catalans. No es va dirigir al conjunt dels espanyols, només a una part. Va fer política, i això és expressament contrari a la Constitució. Quan un cap d’estat incompleix, negligeix la seva funció d’àrbitre, de moderador i conciliador i pren posició amb una política d’una manera tan violenta com ho va fer, el nostre deure és assenyalar-lo. Aquell dia, el rei, la monarquia va perdre Catalunya, dubto que hi torni a ser mai més benvinguda.

No és cap tragèdia que hi hagi unes noves eleccions, tot i que no és la prioritat i no ho desitgem ningú. De fet, a l’Estat van haver de repetir eleccions, van passar tot un any amb un govern provisional. I la senyora Merkel té les seves dificultats per formar govern, i no sé què passarà a Itàlia... Tot això hauria de fer que, sense desitjar, ni voler, ni prioritzar unes noves eleccions, desdramatitzéssim una mica: no som diferents, la política catalana és molt europea en aquest sentit. Dit això, que quedi clar que si anem a eleccions serà per l’enorme irresponsabilitat de l’Estat, perquè no ha acceptat els resultats del 21-D. I mira que hauria estat fàcil, davant d’un missatge tan clar dels catalans, fer una política conseqüent, que és el que exigeix la democràcia. Però com que no els ha agradat el resultat, no volen que el Parlament esculli el seu president, no volen continuar dialogant amb una part importantíssima que vol parlar de relació entre Catalunya i Espanya... forcen les coses de tal manera que potser s’hauran de repetir les eleccions. Però no serà ni per culpa dels electors ni de les institucions o els responsables de la política catalana. En tot cas, lluitarem per evitar-les, que quedi clar.

No he sentit dir a ningú dir res diferent. No ens agradaria repetir eleccions, en això estem tots d’acord, i no estem treballant per anar a unes noves eleccions. I crec haver participat activament per evitar unes eleccions, amb la proposta que he fet d’investidura d’un diputat que té intactes els seus drets. El que passa és que a l’altre costat no sembla que tinguin interès també a prevenir eleccions.

Jo vaig dir que no renunciava, que no em retirava, que no em rendia, i estic aquí. I per mantenir aquesta posició a vegades cal prendre decisions que tàcticament són interpretades per algun sector com un pas enrere o un pas al costat. En tot cas, sempre endavant, mai enrere. Endavant cap a on? Cap a intentar defensar al màxim la legitimitat, la legalitat de les institucions i del mandat ciutadà, que és el que hem fet des del minut 1 de la nostra presència a Bèlgica. Va haver-hi una legitimitat i una legalitat avortades per un cop d’estat fet a mitges entre el govern i els poders generals de l’Estat, alguns públics i altres no. I nosaltres tenim el deure de lluitar contra això. I a vegades hem de prendre decisions que serveixin millor al propòsit de desenvolupar també la República des d’aquest espai lliure. Per poder desencallar la legislatura calia prendre decisions que ho fessin possible.

No, no. L’Estat interpreta com una provocació la nostra pròpia simple existència, ja deu considerar la condició de català com a preil·legal. Era i és un gran candidat, en Jordi Sànchez. No només perquè és el número 2, un fet que el legitima especialment, sinó per la seva biografia, trajectòria, preparació, capacitat intel·lectual i pel seu lideratge social… crec que reuneix totes les condicions. Si una persona de JxCat manté l’esperit de l’1-O, aquest és ell. És un dels més indicats, a part que hi tinc una gran confiança personal.

Jo estava i estic disposat a entrar al Palau de la Generalitat investit president de Catalunya. L’Estat no ho ha permès. Però el meu lloc, atès que hi ha una majoria parlamentària i així ha quedat acreditat amb la votació de la proposta de resolució, seria a Palau, d’on vaig ser il·legalment i il·lícitament foragitat. Això hauria estat també símptoma de la recuperació de la normalitat democràtica, i mai deixaré d’esperar que aquesta sigui la solució final per fer possible el que la gent vota.

No ho descarto. Ara hem de prendre una decisió que permeti que el govern comenci a funcionar, perquè fa setmanes que treballem per això, tot i que no sembla que hi hagi interès per aixecar el 155. Ho dic per tota la gent que fa pressing perquè hi hagi “govern ara mateix”. A La Moncloa també. Nosaltres tenim mecanismes i vies identificades per fer la investidura que el Constitucional no ha deixat fer per ordre de l’Estat. No ens rendirem.

Sé que ha circulat fins i tot la composició del Consell Executiu. Això és lliure, però al meu parer és caure en el mateix error de creure que l’Estat no ens deixarà fer això un altre cop. En Jordi Sànchez té tot el dret del món a ser investit president si hi ha una majoria parlamentària que ho avala. I no podem acceptar que hi hagi un jutge que a un diputat escollit pel poble, i té els drets intactes, se li retallin. Això és el que hauran de decidir també instàncies internacionals davant d’aquesta violació flagrant de drets civils i polítics que està cometent l’Estat.

Efectivament. No té cap dubte això, ni ha deixat de ser per a mi el vicepresident d’un govern legítim injustament destituït.

Molt complicada. A més, he d’anar molt amb compte perquè qualsevol comunicació meva directa amb algú que és a la presó o està sent investigat podria provocar-los algun perjudici. Sí que, a través d’advocats, vaig rebent informació, sobretot de la part de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, l’advocat i la família de Quim Forn, però òbviament tinc totes les dificultats per parlar directament amb els companys que són a la presó i tenir el debat que hauríem d’estar tenint.

Ho desconec. En tot cas, el que vull és expressar el màxim respecte per la decisió que prengui. A mi m’agradaria tenir amb el vicepresident un debat polític de com des de lideratges diferents podem contribuir a superar la situació, que és el que justament l’Estat no vol que fem.

Aquest és el principi que hem pactat, entre altres: el de la restitució. És simbòlicament i políticament important entendre que continuem, és a dir, que a la primera roda de premsa del govern recuperat agafem el fil d’on ho vam deixar. I si pot ser el mateix portaveu o el mateix conseller de la Presidència qui la faci, encara millor.

Efectivament.

Aquí som conscients que hi ha una part de la població expectant. Rebo moltíssima gent, de molts sectors. A part dels contactes amb el meu grup parlamentari, en tinc amb un ampli espectre de la societat civil catalana. També és veritat que noto, a diferència d’altres èpoques, un grau de resiliència davant de les dificultats major. Una altra cosa és que percebi que les coses no van al ritme o amb el llenguatge que la gent voldria, però la majoria de nosaltres ha après a imprimir uns ritmes propis a un conflicte que és llarg.

No m’he mogut d’aquella idea. Quan els partits no fan bé la feina que el poble ha encarregat, hem d’estar sempre en estat de petició de disculpes. Jo, el primer. Ja ho vaig dir, som fal·libles. I quan un fa la política després que la gent ha respost tan bé dol més. Però la gent també ha d’entendre que els partits i els seus lideratges estan sotmesos a una persecució molt cruel, molt injusta. Són els que reben els primers cops, i d’una duresa tremenda. Estar a la presó o a l’exili no és gens fàcil per a ningú. Les famílies dels investigats, dels alcaldes, dels treballadors públics, dels professionals que saben que el seu nom està en un dossier o en un informe mal fet de la Guàrdia Civil per comprometre’ls la vida, aquest patiment també s’ha d’entendre.

És normal que sigui així, és que ha de ser així. No ho critico, les circumstàncies condicionen la realitat. Seríem uns irresponsables si no entenguéssim el context en què hem de prendre decisions, i el context d’ara és de persecució, atemoriment, de fer el màxim mal possible a persones per veure si així decapiten un moviment polític democràtic. I això té conseqüències. Al costat nostre també hi ha molta gent que ens veu patir i que empatitza. L’únic que ens demana és que no ens rendim i totes les formes de no rendició són acceptables, no només n’hi ha una, n’hi ha moltes.

És un bon acord, molt sòlid, llargament treballat en els termes profunds sobre què anem a fer en aquesta legislatura.No ha estat fàcil ni curt, però ha estat.

Tot el que es va dir va ser veritat. En tot cas, qui ho hagi desmentit haurà d’explicar per què va desmentir una cosa que era certa. En unes circumstàncies tan extraordinàries, tan difícils, no podem pensar que un acord serà fàcil i curt. Ha estat difícil i llarg, però tot ens hi hem posat amb ganes, i això és el que compta. A la vida no hi ha res definitiu i tots els acords, i segurament aquest més que cap altre, s’han de cuidar i anar regant basant-los en confiances renovades i fets.

Cada partit pot fer la reflexió que li sembli i, sobretot, esforçar-se a explicar-la bé als seus electors. Però amb perspectiva històrica és obvi que hi ha moltes coses a comentar sobre aquest canvi d’estratègia, si bé no crec que sigui el moment de fer-ho ni que contribuís a res de positiu que ho fes ara. En tot cas penso que el moment per fer-ho és quan hi ha eleccions i la gent ha de decidir el seu vot, per saber exactament si anirà a fer república, autonomia, front d’esquerres o país nou amb noves bases més transversals i políticament renovades.

Mai, sempre he estat molt ben acompanyat.

Per molta gent. D’entrada, els que ens estan ajudant al govern de la supervivència a continuar plantant batalla. Gent que no m’ha abandonat ni un minut per garantir-me la seguretat, els desplaçaments, la feina que he de fer, en unes condicions tremendament difícils i hostils. O gent que en altres vessants, amb cartes, dibuixos, visites... no ha parat de fer per expressar aquesta proximitat que ens és molt necessària i útil a tots els consellers i a mi.

Però no me la feia jo sol, l’estava compartint amb el conseller Toni Comín, amb qui tenim una bona relació i prou confiança. Tots tenim moments en què ens pot la situació que estem vivint. No és fàcil per a ningú, però ens toca haver-hi de posar bona cara i aguantar per mantenir la dignitat de la institució, del missatge que representem. No em represento a mi mateix, així que malgrat les enormes dificultats personals hem d’estar en forma. Ara, hi ha moments –som humans– que tenim una baixada: lògic. Sobretot quan aquell dia tens clar que hi haurà un ple d’investidura i no acaba sent-hi de manera gairebé inexplicable. El rellevant i greu d’allò és la violació de la nostra intimitat i que continuem agafant el marc mental del colonitzador. I el que trobo fastigós és que un president espanyol a sobre ho celebri, i un sistema mediàtic que ho empari. Allò va ser un crim, qui va captar aquelles imatges és un presumpte delinqüent i no podem blanquejar aquest tipus d’actituds.

Ens reunim cada dimarts, amb els consellers que hi ha aquí. Es fa seguiment dels acords, s’aixeca acta... per mantenir la continuïtat històrica de la Generalitat. Ens toca, en les condicions que siguin, mantenir-la.

No hi ha cap ordre d’arrest internacional i per tant tenim els mateixos drets que qualsevol ciutadà, així que segur que em veuran en altres capitals.

No. Jo no he pactat res amb Gabriel. Celebro la seva decisió, que és intel·ligent i ajudarà a internacionalitzar.

És que hem de ser exigents amb Europa. Hi ha un malestar i farien bé les institucions europees a parar atenció a aquest tsunami que està venint, perquè no és anecdòtic.Em sento decebut de les institucions europees, que no dels europeus ni d’Europa, no per la seva posició sobre la demanda d’independència de Catalunya, que trobo lògica i esperable, sinó per la seva covardia, la renúncia a defensar la carta de drets fonamentals. I ho dic com a ciutadà europeu, i no com a dirigent polític, que he confiat, he treballat i he somiat que Europa sigui l’espai de llibertat i democràcia més gran del món. Em decep enormement que dins tingui un estat que viola flagrantment la seva carta dels drets fonamentals i hi hagi la total incapacitat, per culpa del control del PP europeu de les institucions, de dir res en favor de dos milions de ciutadans europeus que esperaven veure d’ells un gest de defensa dels seus drets. Les renúncies a defensar els drets democràtics de la ciutadania són les que expliquen probablement aquesta desafecció que recorre Europa. Si no és política la UE, si només ha de ser econòmica i comercial, si només serveix per això, llavors molts ciutadans se sentiran enganyats i expressaran la seva decepció i malestar de manera que les institucions europees encara redueixen de manera massa simple al populisme i l’euroescepticisme.

Que tingui clar tothom que no ens ho paga ningú dels que va pagar la campanya de Ciutadans, que això sí que hauria de preocupar als espanyols perquè ha costat molts diners que potser algun dia ens costaran molt car. No ens ho paga ningú a qui l’Estat hagi perdonat més de mil milions d’euros com a Florentino Pérez, no ens ho paga ningú dels que durant la campanya electoral van treballar des dels mitjans perquè el resultat de les eleccions fos un altre, ni els de la Gürtel. Cap d’aquests no ens ho paga. Ens ho paguem nosaltres, la gent: no hi ha un sol euro públic destinat a això.

No ho sé, en tot cas qui la va pagar tenia molts diners i no sé d’on han sortit. Nosaltres, que total tenim dos diputats menys que ells, vam fer una campanya que devia costar una desena part, i m’agradaria saber a quin preu tarifa els van fer els anuncis, les tanques de publicitat, l’ocupació de l’espai públic... Si realment hi va haver un finançament legal o no dels costos d’una campanya que mirant pel que s’ha vist té unes xifres que s’escapen de tota lògica de la despesa que ha de ser una campanya electoral.

Té molts fronts. D’entrada, podrà treballar amb llibertat de moviments i d’opinió, i podrà expressar la lleialtat a la decisió del Parlament de Catalunya de proclamar la República sense temor a formar part de cap sumari de sedició o rebel·lió. Des de les regles de joc de l’estat de dret i de la UE podrem continuar defensant una legitimitat que ve del poble. Segon: aquí podrem exercir una defensa desacomplexada dels nostres drets a escala internacional, i passar a l’atac davant dels que abusen del seu poder i que extralimitant-se, fins i tot, violen l’estat de dret amb total impunitat perquè es pensen que sota la catifa d’Espanya hi cap tot, i no és veritat. I ens encarregarem, i ja ho hem començat a fer, d’atacar aquí per aconseguir que l’Estat hagi de rendir comptes.

Una part, sí. Poder anar a les Nacions Unides, als tribunals europeus... A part, un altre front és la defensa juridicopolítica del dret a l’autodeterminació: en som ja un cas clar a nivell mundial a protegir. Naturalment, ha de ser un espai de comunicació, de difusió, d’activisme, amb relacions amb l’entorn acadèmic d’arreu d’Europa interessat en el dret d’autodeterminació i el cas de Catalunya. Ha de ser també un espai per poder fer promoció del que és Catalunya. El govern tindrà moltes limitacions a nivell pressupostari i, sobretot, competencial per poder obrir delegacions a l’exterior i tenir relacions diplomàtiques com li correspondria. I des d’aquí ho podrem fer sense haver-ne d’estar donant compte.

Aquí hem de fer estratègia de diplomàcia civil. Explicació de tot el que Catalunya vol fer, el que té dret a fer com a país. Nosaltres presentarem comptes a l’assemblea de càrrecs electes de la nostra activitat. I també hem de fer de lobby polític, fomentar el màxim coneixement del que està passant a Catalunya, de la cultura catalana. Hem d’anar de manera desacomplexada a fer el que ens ajudarà a desplegar la República. Quin és l’àmbit que pot ser troncal en tot això? Ens hem de posar d’acord en quina mena de país volem. Tot el que en diem el procés constituent, i també la utilització de les noves tecnologies en la governança. Tot això és el que ens interessarà molt fomentar. I si cal, aplicar.

Tècnicament és independent, però la lògica diria que primer hi ha d’haver govern. Perquè la lògica ens diu que no podem renunciar a governar cap dels espais de l’interior de Catalunya.

No, no. Des de Catalunya es governarà i es governarà bé. El que dic és que l’Estat no deixarà d’aplicar el 155 d’una manera o d’una altra. Que no ens recordem de la intervenció econòmica de Montoro? No va venir amb el 155, va venir molt abans. Tenim alguna garantia que l’aixecaran? Que no haurem d’estar passant cada setmana, o cada mes, la llista de les despeses, de les factures i de les decisions perquè ens les autoritzin? Tenim alguna garantia que quan vegin que tornem a obrir les delegacions a l’exterior ens ho deixaran fer tranquil·lament encara que sigui en el marc de les nostres competències? El que dic és això. També ens hem de posar en la hipòtesi que malgrat que l’Estat aixequi el 155 es reservi l’acció d’or de poder exercir el dret de veto davant de qualsevol decisió, sota l’amenaça de continuar intervenint. Si Montoro continua controlant les finances de Catalunya, quina mena d’autonomia és aquesta?

En les condicions en què vaig decidir no convocar-les, no me n’he penedit. Ho faria si hi haguessin hagut les condicions que vaig demanar, em sap greu que no hi fossin. Crec que això jo no ho hauria perdonat, i per això vaig intentar convocar-les. Em semblava que vist el detall del 155 que anaven a aprovar i que per mi era i és un cop d’estat, calia una estratègia diferent. Si en aquell moment s’haguessin donat les garanties de retirar el 155 i d’eleccions en condicions de normalitat, jo hauria convocat eleccions.

Si ara li dic una cosa o una altra puc posar en un compromís algú que està intentant defensar-se, i no ho faré. Estàvem en condicions de proclamar i aguantar la independència aquell dia? Sí. I per què no ho vaig fer? Era la meva responsabilitat donar una oportunitat a la finestra de diàleg que se’m va dir que s’obriria si no fèiem efectiva la declaració d’independència. Per això la vaig deixar en suspens, perquè calia donar aquella oportunitat. Al final va ser un gran engany a diverses mans. Amb una mica de memòria i temps ja ho explicarem, però allò va ser un gran engany, i no va ser el primer, però si de mi depèn serà l’últim.

A mi, és clar, però també al país. Jo vaig donar la cara per aquella gent que em va donar la garantia, i cregui’m que va ser molta, quan deien que havien entès el missatge de l’1-O i que les coses havien canviat, que entenien que allò no podia continuar i que algun diàleg s’havia d’establir. Jo, per responsabilitat, havia d’obrir aquella finestra al cost que fos. I va ser alt, perquè molta gent no ho va entendre. Pensava que si a l’altra part eren lleials, demòcrates i honestos, amb el resultats del diàleg i la negociació podríem explicar que la millor decisió era aquella.

No l’he llegit, però ho faré perquè m’interessarà. Ell, però, només coneix una part de la història, i és lògic perquè no era en el nucli dur del debat polític al govern sobre què havíem de fer. Per tant, algunes coses que explica m’agradarà contrastar-les amb el meu coneixement directe. A banda, qüestiono l’oportunisme de les versions en calent d’un procés històric que si alguna cosa demana és distància temporal i emocional. La gent va veure fets i decisions i alguns s’hauran d’anar explicant.

En Santi Vila no ha estat incoherent. He estat molt decebut personalment per coses que ha dit posteriorment a deixar el govern i per algunes decisions que no acabo d’entendre, però sé respectar les persones. I l’amistat per damunt d’aquestes discrepàncies. A en Santi sempre se li ha penjat una llufa que a altres que potser han tingut un comportament molt més contradictori potser se li han perdonat. Què m’interessa d’en Santi? El seu nivell intel·lectual. I si m’he de barallar amb algú, amablement i des de l’amistat, prefereixo que tingui solvència intel·lectual, i ell en té. Altra cosa és que jo em senti dolgut per algunes decisions i declaracions que ha fet. I també que discrepi de l’oportunitat. Que tothom té dret a la defensa pròpia, no ho negaré, però per responsabilitat del que hem tingut entre mans, els últims que hauríem de sortir a explicar interioritats del procés és els que érem membres del govern.

Tinc dret a presentar-la, arguments molt sòlids per defensar-la i bons experts en la defensa dels drets humans disposats a impulsar-la. Tenim molt bons arguments per sortir-nos-en.

No, no seria vinculant. Ara bé, que un membre de la UE sigui condemnat per violació de drets civils i polítics no sé si és el tipus de soci que la resta de països voldria tenir. No tinc ni idea de quina resolució hi haurà respecte a l’Estat espanyol però tinc dret a defensar-me i en tot cas és un procés políticament molt potent perquè ens pot donar autoritat per aixecar el to.

Sí, les comunicarem quan les haguem presentat. Però no en deixarem passar ni una. Tenim drets personals i col·lectius que han estat trepitjats i violats impunement, i en una democràcia això no es pot acceptar. L’onada de catalanofòbia que s’ha desencadenat, sense cap limitació, no la podem deixar passar. Som un poble que mereix respecte.

Això és un fet. I no és d’ara. El que passa que han restat sempre impunes. Denúncies una persona que puja dalt d’un tanc per amenaçar-te i resulta que el culpable ets tu. Com és possible que es tanqui tres anys a la presó un cantant de rap i en canvi aquesta persona del tanc quedi impune? Tot això s’ha de poder posar negre sobre blanc.Qualsevol acció que calgui per defensar la nostra posició la farem. Però això d’esperar o ser comprensius no ho farem. Són delictes molt greus contra la humanitat. Atacar algú per la seva condició de català o boicotejar un producte pel sol fet de ser català, menysprear una llengua que és cooficial per part d’un jutge o un treballador públic de l’Estat, no ho podem deixar passar.

Si ho varen fer en territori espanyol, tenen una excusa perquè hi ha un mandat d’arrest a Espanya. Una altra cosa és que políticament hagin de destinar els milions i milions d’euros a un deliri com el de pensar que jo podia viatjar en el maleter d’un cotxe, en l’avió privat d’en Pep Guardiola o que pogués arribar en paracaigudes. Si han reconegut que es van gastar 90 milions d’euros per intentar evitar un referèndum que es va fer, i que no va costar ni un euro a l’erari públic, insisteixo al Tribunal de Cuentas que seria el moment que comenci a pensar en els pensionistes espanyols, que no tenen pensions dignes per culpa que els seus governants se’ls gasten o amb corrupció o amb usos absolutament inútils. No seria moment que el Tribunal de Cuentas comencés a pensar que el problema d’Espanya no són els quatre milions d’euros que van costar els ordinadors del 9-N, que encara funcionen a les escoles, sinó els 90 milions que es va gastar el senyor Zoido per intentar impedir un referèndum que no va poder impedir?

Per a mi són una altra fita republicana. Cada elecció que tinguem fins a la consecució efectiva de la república és una fita. Si el mapa municipal continua en mans de les forces republicanes és evident: Catalunya s’està convertint en república de facto. La monarquia no serà mai més una institució que pugui ser acceptada pels catalans. I si això s’expressa a les urnes, des del punt de vista democràtic, és el que té validesa.

En aquest moment històric del país, la màxima unitat possible crec que és el que la gent tindria ganes de votar a tot arreu. Però efectivament això s’escapa de les meves mans.

No m’ha passat pel cap, però és que fa temps que no passen hipòtesis pel cap, perquè si m’hagués hagut… tindria un encert de zero perquè hauria fet càlculs sobre el que hauria de passar en la meva vida que no se n’hauria complert cap.

Me l’imagino molt més internacionalitzada, encara amb més fites republicanes consolidades, havent desplegat tot el que poguéssim des d’aquest espai lliure per fer evident què vol dir país nou,  imagino també un context en què amb l’aposta per la negociació política per la sortida del conflicte quedi encara molt més acreditada la seva necessitat.. Per tant, que generacionalment, políticament, processalment... ens vagi ajudant.

És evident que qualsevol negociació amb l’Estat espanyol hi ha d’haver un tercer convidat que ha de ser el verificador del que es parla i del que es fa.

Un dels objectius. Si això ha d’acabar com volem els catalans, ha de ser en una taula de negociació. Aquí estem d’acord, diria, els d’un costat i l’altre, a Catalunya. I a la taula ha d’haver-hi,  imprescindible i perquè no es torni a produir l’engany sistemàtic de l’Estat, un tercer actor que verifiqui el que parlem i com s’implementen els resultats si s’arriba a un acord.

No, no. Formalment, cap dels líders polítics, tampoc dels catalans del PSC, de Ciutadans, del PP, no han tingut ni tan sols el detall personal-humà de saber com estàs, com et trobes... Deuen tenir la consciència molt bruta sobre el que han fet.

Tècnicament és independent, però la lògica diria que primer hi ha d’haver govern. Perquè la lògica ens diu que no podem renunciar a governar cap dels espais de l’interior de Catalunya.

No, no. Des de Catalunya es governarà i es governarà bé. El que dic és que l’Estat no deixarà d’aplicar el 155 d’una manera o d’una altra. Que no ens recordem de la intervenció econòmica de Montoro? No va venir amb el 155, va venir molt abans. Tenim alguna garantia que l’aixecaran? Que no haurem d’estar passant cada setmana, o cada mes, la llista de les despeses, de les factures i de les decisions perquè ens les autoritzin? Tenim alguna garantia que quan vegin que tornem a obrir les delegacions a l’exterior ens ho deixaran fer tranquil·lament encara que sigui en el marc de les nostres competències? El que dic és això. També ens hem de posar en la hipòtesi que malgrat que l’Estat aixequi el 155 es reservi l’acció d’or de poder exercir el dret de veto davant de qualsevol decisió, sota l’amenaça de continuar intervenint. Si Montoro continua controlant les finances de Catalunya, quina mena d’autonomia és aquesta?

En les condicions en què vaig decidir no convocar-les, no me n’he penedit. Ho faria si hi haguessin hagut les condicions que vaig demanar, em sap greu que no hi fossin. Crec que això jo no ho hauria perdonat, i per això vaig intentar convocar-les. Em semblava que vist el detall del 155 que anaven a aprovar i que per mi era i és un cop d’estat, calia una estratègia diferent. Si en aquell moment s’haguessin donat les garanties de retirar el 155 i d’eleccions en condicions de normalitat, jo hauria convocat eleccions.

Si ara li dic una cosa o una altra puc posar en un compromís algú que està intentant defensar-se, i no ho faré. Estàvem en condicions de proclamar i aguantar la independència aquell dia? Sí. I per què no ho vaig fer? Era la meva responsabilitat donar una oportunitat a la finestra de diàleg que se’m va dir que s’obriria si no fèiem efectiva la declaració d’independència. Per això la vaig deixar en suspens, perquè calia donar aquella oportunitat. Al final va ser un gran engany a diverses mans. Amb una mica de memòria i temps ja ho explicarem, però allò va ser un gran engany, i no va ser el primer, però si de mi depèn serà l’últim.

A mi, és clar, però també al país. Jo vaig donar la cara per aquella gent que em va donar la garantia, i cregui’m que va ser molta, quan deien que havien entès el missatge de l’1-O i que les coses havien canviat, que entenien que allò no podia continuar i que algun diàleg s’havia d’establir. Jo, per responsabilitat, havia d’obrir aquella finestra al cost que fos. I va ser alt, perquè molta gent no ho va entendre. Pensava que si a l’altra part eren lleials, demòcrates i honestos, amb el resultats del diàleg i la negociació podríem explicar que la millor decisió era aquella.

No l’he llegit, però ho faré perquè m’interessarà. Ell, però, només coneix una part de la història, i és lògic perquè no era en el nucli dur del debat polític al govern sobre què havíem de fer. Per tant, algunes coses que explica m’agradarà contrastar-les amb el meu coneixement directe. A banda, qüestiono l’oportunisme de les versions en calent d’un procés històric que si alguna cosa demana és distància temporal i emocional. La gent va veure fets i decisions i alguns s’hauran d’anar explicant.

En Santi Vila no ha estat incoherent. He estat molt decebut personalment per coses que ha dit posteriorment a deixar el govern i per algunes decisions que no acabo d’entendre, però sé respectar les persones. I l’amistat per damunt d’aquestes discrepàncies. A en Santi sempre se li ha penjat una llufa que a altres que potser han tingut un comportament molt més contradictori potser se li han perdonat. Què m’interessa d’en Santi? El seu nivell intel·lectual. I si m’he de barallar amb algú, amablement i des de l’amistat, prefereixo que tingui solvència intel·lectual, i ell en té. Altra cosa és que jo em senti dolgut per algunes decisions i declaracions que ha fet. I també que discrepi de l’oportunitat. Que tothom té dret a la defensa pròpia, no ho negaré, però per responsabilitat del que hem tingut entre mans, els últims que hauríem de sortir a explicar interioritats del procés és els que érem membres del govern.

Tinc dret a presentar-la, arguments molt sòlids per defensar-la i bons experts en la defensa dels drets humans disposats a impulsar-la. Tenim molt bons arguments per sortir-nos-en.

No, no seria vinculant. Ara bé, que un membre de la UE sigui condemnat per violació de drets civils i polítics no sé si és el tipus de soci que la resta de països voldria tenir. No tinc ni idea de quina resolució hi haurà respecte a l’Estat espanyol però tinc dret a defensar-me i en tot cas és un procés políticament molt potent perquè ens pot donar autoritat per aixecar el to.

Sí, les comunicarem quan les haguem presentat. Però no en deixarem passar ni una. Tenim drets personals i col·lectius que han estat trepitjats i violats impunement, i en una democràcia això no es pot acceptar. L’onada de catalanofòbia que s’ha desencadenat, sense cap limitació, no la podem deixar passar. Som un poble que mereix respecte.

Això és un fet. I no és d’ara. El que passa que han restat sempre impunes. Denúncies una persona que puja dalt d’un tanc per amenaçar-te i resulta que el culpable ets tu. Com és possible que es tanqui tres anys a la presó un cantant de rap i en canvi aquesta persona del tanc quedi impune? Tot això s’ha de poder posar negre sobre blanc.Qualsevol acció que calgui per defensar la nostra posició la farem. Però això d’esperar o ser comprensius no ho farem. Són delictes molt greus contra la humanitat. Atacar algú per la seva condició de català o boicotejar un producte pel sol fet de ser català, menysprear una llengua que és cooficial per part d’un jutge o un treballador públic de l’Estat, no ho podem deixar passar.

Si ho varen fer en territori espanyol, tenen una excusa perquè hi ha un mandat d’arrest a Espanya. Una altra cosa és que políticament hagin de destinar els milions i milions d’euros a un deliri com el de pensar que jo podia viatjar en el maleter d’un cotxe, en l’avió privat d’en Pep Guardiola o que pogués arribar en paracaigudes. Si han reconegut que es van gastar 90 milions d’euros per intentar evitar un referèndum que es va fer, i que no va costar ni un euro a l’erari públic, insisteixo al Tribunal de Cuentas que seria el moment que comenci a pensar en els pensionistes espanyols, que no tenen pensions dignes per culpa que els seus governants se’ls gasten o amb corrupció o amb usos absolutament inútils. No seria moment que el Tribunal de Cuentas comencés a pensar que el problema d’Espanya no són els quatre milions d’euros que van costar els ordinadors del 9-N, que encara funcionen a les escoles, sinó els 90 milions que es va gastar el senyor Zoido per intentar impedir un referèndum que no va poder impedir?

Per a mi són una altra fita republicana. Cada elecció que tinguem fins a la consecució efectiva de la república és una fita. Si el mapa municipal continua en mans de les forces republicanes és evident: Catalunya s’està convertint en república de facto. La monarquia no serà mai més una institució que pugui ser acceptada pels catalans. I si això s’expressa a les urnes, des del punt de vista democràtic, és el que té validesa.

En aquest moment històric del país, la màxima unitat possible crec que és el que la gent tindria ganes de votar a tot arreu. Però efectivament això s’escapa de les meves mans.

No m’ha passat pel cap, però és que fa temps que no passen hipòtesis pel cap, perquè si m’hagués hagut… tindria un encert de zero perquè hauria fet càlculs sobre el que hauria de passar en la meva vida que no se n’hauria complert cap.

Me l’imagino molt més internacionalitzada, encara amb més fites republicanes consolidades, havent desplegat tot el que poguéssim des d’aquest espai lliure per fer evident què vol dir país nou,  imagino també un context en què amb l’aposta per la negociació política per la sortida del conflicte quedi encara molt més acreditada la seva necessitat.. Per tant, que generacionalment, políticament, processalment... ens vagi ajudant.

És evident que qualsevol negociació amb l’Estat espanyol hi ha d’haver un tercer convidat que ha de ser el verificador del que es parla i del que es fa.

Un dels objectius. Si això ha d’acabar com volem els catalans, ha de ser en una taula de negociació. Aquí estem d’acord, diria, els d’un costat i l’altre, a Catalunya. I a la taula ha d’haver-hi,  imprescindible i perquè no es torni a produir l’engany sistemàtic de l’Estat, un tercer actor que verifiqui el que parlem i com s’implementen els resultats si s’arriba a un acord.

No, no. Formalment, cap dels líders polítics, tampoc dels catalans del PSC, de Ciutadans, del PP, no han tingut ni tan sols el detall personal-humà de saber com estàs, com et trobes... Deuen tenir la consciència molt bruta sobre el que han fet.