CRÒNICA
procés sobiranista
Contra el foc amic
Hi tornaven a ser tots, els que es lleven ben d’hora ben d’hora, prenen l’estelada, el pin a favor dels presos polítics i la bufanda groga i se’n van cap a les convocatòries, en metro o en autocar des dels indrets més remots de fora de la capital. Les banderes, però, ahir no onejaven com en altres manifestacions més festives, i aquesta vegada duien més decepció que joia, més neguit que esperança. La gernació que ahir omplia tot l’ample de les vies que van de Colom a la Ciutadella –alguns fins i tot s’hi jugaven la pell enfilats en una cúpula dalt dels Porxos d’en Xifré, al pla de Palau– no tan sols protestava contra les atzagaiades del govern espanyol, ni només contra les kafkianes decisions judicials, ni únicament contra la separació de poders. Aquest cop també hi havia un clam, encarnat en crits reiterats com els d’“Unitat” o “Som i serem, Catalunya independent”, que picava el crostó als polítics, i més concretament als parlamentaris catalans, perquè tirin endavant la República que ha estat votada per majoria en totes les versions possibles de consulta popular.
L’acte va ser curt, concís i contundent. Hi va haver paraules per als presos, uns Jordis que d’aquí a quatre dies ja farà cinc mesos que són en presó preventiva, gairebé el mateix temps que el vicepresident Junqueras i el conseller Forn, i a favor dels que encara són a l’exili: “És Puigdemont el nostre president” i “No hi som tots, hi falten els presos.”
No hi va haver intervencions llargues, ni èpiques arengues de polítics amb dolces promeses de futur. De caire, diguem-ne, oficial, només es van produir les intervencions dels representants de l’Assemblea Nacional Catalana, la del secretari general, Jordi Peiró, i la del vicepresident, Agustí Alcoberro, com a portaveus de l’entitat convocant.
Cert que hi havia polítics en les primeres línies de la concentració, però ahir el protagonisme era per als ciutadans de nom desconegut que “se la van jugar” en diferents moments de la història recent del país. Aclamats amb devoció pels assistents, hi van desfilar, col·locant a l’empostissat que feia d’escenari, una a una, grans lletres blanques per formar la paraula “república”. Eren majoritàriament anònims. Des de defensors de col·legis electorals el dia del referèndum i joves que es van llançar al carrer el 20 de setembre per protestar contra la presència policial al Departament de Vicepresidència i Economia, fins a Jordi Perelló, el propietari del taller de Reus que es va negar a reparar un cotxe de la policia espanyola i que va ser rebut amb un eloqüent “Dos collons!” repetit amb entusiasme i admiració pels que escoltaven el seu testimoni. També va cridar a la unitat i al compromís una representant dels bombers, aclamada amb “Els bombers seran sempre nostres”, pel públic agraït pel paper jugat per aquest cos en tot el procés, i un dels “fixos” a les manifestacions, Josep Morante. “Hi vaig a totes –va exclamar, emocionat– pels meus néts.” Finalment, Jordi Pesarrodona, ara perseguit legalment per haver-se situat al costat d’un guàrdia civil amb un nas de pallasso, va tancar amb un ferm “Ni un pas enrere” intensament aplaudit.
I entre els manifestants, dubtes i neguit. L’Alexandre té uns cinquanta anys, va abillat amb tots els símbols de rigor i posa la seva veu de tenor i una gran energia als lemes de la marxa. Va estar a punt de no assistir-hi, diu, “perquè si del que es tractava era de donar suport als partits no hauria vingut”. A ell, com a molts altres, el molesta que “les accions que es duen a terme en els diversos estaments de l’independentisme es llegeixin més en clau de partit que no pas en clau de futur de país”. La tesi de l’Alexandre és que al darrere de les desavinences entre els dos principals partits sobiranistes hi ha el fet que “ERC es va creure les enquestes i estava convençuda que JxCat no obtindria tants escons”. Aquest “atac de banyes”, en definició d’aquest manifestant, és el que ens ha dut al ball de conceptes com “figures efectives”, “governs possibles”, o “eixamplament de la base”. Per l’Alexandre, “el que hem de fer és desobeir, crear el govern de la República, si no pot ser aquí, a l’exili, i tirar endavant”. Al seu costat, la Maria. Ella no té pressa i vol que les coses “es facin bé”. No sap si calen o no alguns passos enrere, però està “escandalitzada” per les propostes de pactes d’uns i altres, i el que vol és, indica, neguitosa, “més informació”. “Potser tenen grans idees i no les poden explicar, però almenys que ens diguin que hi ha alguna cosa en marxa. Ho necessitem per estar tranquils”, conclou.
I, amb la gent de retirada, com sempre cívica i molts després de fer nous amics, al pla de Palau només quedava un estel, el que subjecta l’estàtua del jove que corona la font dedicada al “geni català”. Si era una premonició, el temps ho dirà. Ahir hi eren els de sempre, els que ho volen tot, els que ho volen ara. Els que ja no tenen por.