El Suprem esbronca Alemanya
La sala subratlla que, si l’1-O hi hagués hagut una “massacre”, el resultat de l’euroordre hauria estat diferent
Defensa la rebel·lió, però recorda a Llarena que el fiscal ja havia apuntat a la sedició
Sense contemplacions. La sala d’apel·lacions del Tribunal Suprem –formada pels magistrats Miguel Colmenero, Francisco Monterde i Alberto Jorge Barreiro– aprofita la resolució d’un recurs presentant per Jordi Sànchez per esbroncar la justícia alemanya davant la seva decisió de no extradir Carles Puigdemont pel delicte de rebel·lió perquè consideren que “el grau de violència exercit durant 1-O no va ser suficient per doblegar” la voluntat de l’Estat en els termes que exigeix el Codi Penal alemany. Per l’òrgan judicial espanyol, aquest argument és inacceptable: “Si els fets que s’han anat cometent a Espanya s’haguessin perpetrat a un land amb els mateixos factors d’evolució en el temps i resultat, no sembla gaire factible que tot plegat acabés amb una sentència condemnatòria merament simbòlica com es diu a la resolució del Tribunal Regional Superior de Schleswig-Holstein.”
La duresa dels arguments del Suprem per rebatre la decisió de l’òrgan judicial alemany arriba fins al punt d’assegurar que el resultat de l’euroordre hauria estat força diferent si l’1-O hi hagués hagut un bany de sang. La tesi del tribunal espanyol és que els 6.000 policies enviats a Catalunya amb motiu de l’1-O difícilment podien “impedir la conducta” de dos milions de votants convençuts de manera “enganyosa” que hi tenien dret. “El que passa és que, si hagués intervingut un nombre força major de policies, és molt probable que tot hagués acabar en una massacre i llavors sí que seria factible que el resultat de l’euroordre hagués estat molt diferent”, conclouen. En un altre moment de la seva resolució, la sala penal arriba a menystenir la comparació que fa el tribunal de Schleswig-Holstein entre el procés i una protesta puntual afirmant que contradiu “els paràmetres propis del que és raonable”, que s’equipari la protesta de milers de ciutadans en un aeroport de Frankfurt per evitar la ampliació d’una pista amb un “procés separatista d’una comunitat de més de set milions”.
“Laminar l’ordenament”
“Ha de quedar clar que en el nostre cas no es tractava d’ampliar o no una de les pistes de l’aeroport del Prat, i que això generés una protesta de milers de manifestants per impedir-ho. El que aquí realment succeïa és que, després de dos anys dedicats a laminar l’ordenament jurídic estatal i autonòmic, es culminava el procés secessionista dins un país de la UE”. I per aconseguir-ho, s’assegura en el relat del tribunal espanyol que es van posar “les masses al carrer perquè votessin un referèndum inconstitucional oposant-se a la força legítima de l’Estat que protegia uns suposats col·legis electorals”.
La tesi del tribunal és que sí que hi va haver violència i que no ho han volgut valorar. I davant d’això emfasitzava que els arguments del tribunal alemany estan “mancats de rigor” per fonamentar la transcendència de la resolució adoptada. En un altre moment arriben a qualificar de “cridaner” que “abandonessin” el relat de què hauria passat si aquest mateix cas l’hagués protagonitzat el president d’un land per derivar-ho al cas de l’aeroport “fugint així del pantanós exemple comparatiu que tan adequat i pertinent resultava”. Pel Suprem, la hipòtesi del president del land “donava molt de si” i entén que, en cas de concloure’l, el resultat –per una qüestió de “racionalitat”– hauria estat acceptar l’euroordre.
Segons la tesi del tribunal, pels caps visibles del procés “la violència física passava a un segon lloc, ja que només era necessari fer-la servir en algun encreuament o trànsit puntual de la línia de ruta que s’havien marcat”. I aquí hi encabia l’1-O. L’operació concreta va consistir a “induir” dos milions de persones a sortir al carrer per votar “il·legalment” i “com era totalment previsible i inevitable, hi va haver violència i hi va haver enfrontaments físics” amb els agents que, segons indiquen, es va saldar amb ferits lleus “en les dues parts”.
Material probatori
El tribunal espanyol atribueix a la precipitació dels alemanys a l’hora d’analitzar les actuacions processals i a la manca d’un material probatori “adequat” la negativa a valorar la rebel·lió. I introdueix el debat de quin hauria de ser l’abast, el contingut i la interpretació de l’euroordre dins l’àmbit de la UE.
Davant l’evident revés rebut des d’Alemanya, és en aquest punt que la sala del Suprem suggereix a l’instructor, Pablo Llarena, un nou element, un canvi de criteri pel que fa a la incriminació dels fets. Així, recorda que l’octubre passat, en el moment de presentar la querella contra els artífexs del procés, el fiscal ja havia deixat la porta oberta a la possibilitat que, si no es constatava prou l’existència de violència, se’ls acusés del delicte de sedició, penat amb fins a quinze anys de presó, segons incideixen.
Tot i això, ells mateixos conclouen: “Sembla clar que en el supòsit que examinem estem davant d’un delicte que ataca el nucli del sistema polític i jurídic”, propis de l’acusació de rebel·lió, sentencien. El de sedició el circumscriuen, com ja ha fet l’Audiencia Nacional, als fets concrets del 20 de setembre davant la conselleria d’Economia i no a tota l’estratègia del procés.
Aquesta interlocutòria d’ahir, en tot cas, es va dictar per resoldre, amb una nova negativa de l’òrgan superior, al rebuig de Llarena al fet que Sànchez pogués obtenir la llibertat provisional per participar en el primer debat d’investidura que s’havia fixat per al 12 de març.