Política

opinió

carta d'Oriol Junqueras

Persistiu perquè nosaltres persistirem

El més preocupant de la situació és l’evidència que s’accentua la regressió democràtica

Un dia més, a Estremera. Aquí, tots els dies s’assemblen. Aquestes quatre parets de formigó són el meu espai vital des del 2 de novembre del 2017. I el de la resta de companys empresonats. O els de Soto del Real o el de la Carme i la Dolors a Alcalá Meco. Aviat farà sis mesos d’aquest captiveri. Malversació i rebel·lió, aquests són els delictes que, a hores d’ara, insisteix a atribuir-nos el Tribunal Suprem, delictes que podrien sumar penes de presó de fins a 38 anys. La pena, però, ja ens l’estan aplicant i agreujada, privats de llibertat i a 600 quilòmetres de casa, un càstig addicional per a les nostres famílies i amics.

El govern espanyol ha reconegut repetidament que no hi ha malversació perquè no es va gastar ni un euro públic en el referèndum de l’1 d’octubre. Ho afirmen els qui autoritzaven tots i cadascun dels pagaments d’una Generalitat que, tot i exhibir una gestió econòmica i financera exemplar, va ser intervinguda. I ara hem constatat que la justícia europea no veu rebel·lió per enlloc malgrat les pressions de tota mena de l’Estat espanyol. Senzillament, entre d’altres, perquè la rebel·lió es fonamenta en l’exercici de la violència, violència que (per molts artificis que facin) mai ha existit per part dels ciutadans ni del govern de Catalunya, mai. L’única violència és la que el món va poder veure: la policial contra milers i milers de ciutadans pacífics, que fins i tot va arribar a denunciar el PSOE després del 1-O, quan volia reprovar la vicepresidenta Sáenz de Santamaría per aquest motiu. Si els delictes dels quals ens acusen no se sostenen, aleshores per què es manté una mesura tan dràstica com la presó incondicional contra tots nosaltres? Han invertit la càrrega de la prova, som culpables a menys que demostrem el contrari?

La meva presó i la de la resta de companys només es pot interpretar com una voluntat de càstig, de venjança, per part d’un Estat cada dia més autoritari, que degrada la democràcia i posa en qüestió els drets i les llibertats. El que efectivament es va fer a Catalunya va ser un referèndum d’autodeterminació que va tenir com a principal protagonista, papereta en mà, més de dos milions de ciutadans pacífics. Malgrat els condicionants per anar a votar, malgrat les impactants imatges que circulaven des de primera hora, malgrat les amenaces de multes indiscriminades, malgrat les restriccions de tota mena a la voluntat de votar, els ciutadans van votar massivament, més que en les eleccions europees per exemple. Des de quan votar és un delicte? Què està passant?

Tothom sap que els ciutadans van votar de manera exemplar, pacífica, endreçada, suportant estoicament les dificultats per exercir el seu dret a vot. No només les tècniques i logístiques, també una esgarrifosa pluja de cops com les que es van poder veure en tants i tants col·legis de Barcelona, de l’Ebre, del Vallès, de Girona o de Lleida. El que més m’enorgulleix és que la resposta ciutadana sempre va ser pacífica, sempre. Una actitud cívica que corrobora una trajectòria inequívocament pacífica i democràtica, com hem vist en totes i cadascuna de les mobilitzacions multitudinàries que ha viscut el país. Sempre ha estat així, sempre ho hem volgut així. És una de les nostres senyes d’identitat, ser gent de pau.

Jo també vaig votar l’1 d’octubre a Sant Vicenç dels Horts. No em va ser possible votar al meu col·legi perquè la policia l’havia ocupat. De manera que senzillament vaig optar per votar en un altre col·legi on no hi havia cap impediment. Tot i que em vaig haver d’esperar perquè havia caigut el sistema informàtic, prop de vint minuts, xerrant distesament amb els veïns que hi havia al col·legi electoral. Somriures de complicitat i moltes fotos que em demanaven els veïns van amenitzar l’espera. Un cop vaig haver votat em vaig acomiadar de tothom, amb constants encaixades de mans, i vaig anar cap al Palau de la Generalitat.

El mateix puc dir del 20 de setembre. Aquell dia vaig anar al Departament d’Economia, com a conseller d’Economia, travessant sense cap problema ni incident una marea humana que es va concentrar davant de l’edifici. Vaig entrar per la porta, em vaig interessar per la situació dels companys detinguts, vaig procurar parlar amb tothom i aportar calma i serenitat en un moment difícil i vaig tornar a sortir de l’edifici tal com havia entrat, per la porta principal. Acte seguit vaig anar a la seu de la secretaria d’Hisenda, on hi havia Lluís Salvadó, que havia estat detingut per la Guàrdia Civil. Novament em vaig interessar per la situació i el vaig poder saludar davant agents de paisà que el tenien sota custòdia. Cap incident tampoc. Vaig entrar i vaig sortir també per la porta principal.

Des del primer dia que es va iniciar el procediment judicial hem constatat com es forçava el Codi Penal que, no ho oblidem, no preveu en cap cas la celebració d’un referèndum entre els tipus penals tipificats. Des del primer dia hem vist com es pretenia castigar unes idees que són legítimes i que defensen uns partits que, com ERC, són legals, excepte quan va ser prohibit per la dictadura. Nosaltres, demòcrates per damunt de tot, som republicans, som independentistes i volem la justícia social i la prosperitat per al conjunt dels nostres ciutadans. Aquests són els nostres objectius. No ens n’hem amagat mai.

I és per això, perquè som demòcrates, que el més preocupant d’aquesta situació és l’evidència d’una regressió democràtica que s’accentua, d’una retallada progressiva dels drets i llibertats, d’una injustícia manifesta que avui paguem nosaltres però que deixa la porta oberta que l’acabin pagant el conjunt dels ciutadans i que deteriori cada cop més un sistema democràtic que hauria de ser garant dels drets i llibertats de tots i que avui no ho és.

Els problemes polítics demanen diàleg i consens, demanen pacte, demanen voluntat de conciliació, demanen respecte per a tothom. I demanen, sobretot demanen, solucions democràtiques que, en primera i darrera instància, impliquen escoltar i respectar l’opinió dels ciutadans. Mai renunciaré a les meves conviccions pacifistes, de la mateixa manera que mai renunciaré a una democràcia de qualitat i tampoc als meus ideals que em van portar a ser d’Esquerra Republicana de Catalunya. Ni jo, ni cap dels meus companys. Com espero que tampoc ningú hagi de renunciar mai als seus ideals, coincideixin o no amb els meus.

Una abraçada a tots! I tingueu sempre present que cal persistir, perquè jo i la resta de companys i companyes empresonats persistirem.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.