Ara, sí: ara toca debatre la llei

El President ha complert el compromís del pacte de govern en la llei de vegueries. El compromís que recull de l'Estatut es materialitza en aquesta llei. La proposta de llei no convenç tothom, com no ha convençut mai tothom qualsevol proposta de divisió territorial. Naturalment ja es podia esperar aquesta situació. Ja coneixem les postures que s'han anat materialitzant en els darrers temps per part de dirigents territorials i també d'alguns opinadors de professió.

En primer lloc s'ha d'agrair i valorar l'èmfasi del President en indicar que aquesta llei de divisió territorial no ha de significar ni l'augment de la despesa pública ni de més funcionariat, com s'ha volgut demagògicament fer creure, sinó al contrari, una rendibilització de les institucions i del seus recursos al servei d'una nova organització de proximitat que millori l'atenció a la ciutadania.

En segon lloc, s'ha d'agrair que la presentació permeti desemmascarar la posició contradictòria i clarament obstruccionista de l'oposició que raneja el patetisme. Per una banda el PP intenta, sense cap èxit, que el ministre de Justícia titlli d'inconstitucional la creació de les vegueries o amenaçant amb un recurs previ, i per altra banda, l'ara no toca tan pujolià és invocat –per l'hereu Oriol– com a l'excusa per evitar un debat parlamentari, que és on cal que es resolguin els desajustos territorials i les legítimes reivindicacions que es plantegen a l'entorn de la llei. Evitar el debat és, un cop més, amagar el cap sota l'ala com es va fer durant 23 anys de governs pujolistes amb promeses incomplertes i posicions confuses i interessades electoralment. Queda legislatura, per més que es vulgui minimitzar, i per tant cal afrontar el debat amb les conseqüències que porti. Quina garantia tenim que si hipotèticament governés –espero que no– CiU es tiraria endavant la llei? Cap. La història així ho testimonia. I per això, sense sorprendre, preocupa l'anàlisi simplista que demostra una sospitosa manca de memòria de comentaristes i opinadors propers a la coalició de la dreta catalana, assenyalant que la llei de divisió territorial és una jugada socialista per recuperar l'àrea metropolitana.

Des d'una posició personal de defensa de la vegueria del Penedès, no és que la llei m'entusiasmi, precisament perquè significa un cop a la possibilitat de fer realitat la proposta, però també interpreto que la proposta de llei no és el final de res sinó el principi de tot. El principi d'un debat parlamentari i d'un llarg procés de modificació de lleis i normes, i en el procés s'obriran portes per donar un encaix definitiu al Penedès, un encaix positiu per legitimar aspiracions col·lectives d'aquí i d'altres indrets del país. La sobirania del Parlament és la que ha de prevaler i, per tant, seran les diverses posicions les que s'hauran de debatre i intentar fer confluir amb el màxim acord de tothom, que no vol dir unanimitat. Evitar els xocs que calguin, però sense tancar debats en fals com es va fer amb el tema de les comarques per manca de valentia i visió de futur i de país del govern Pujol en el seu moment.

I ara escoltar algunes declaracions i comunicats partidistes tant dels defensors com dels detractors de la vegueria fan posar els pèls de punta –exagerant, eh!– perquè crec que no ajuden a acostar posicions, ni el consens que tothom invoca però que, crec, ningú no vol en realitat. Ni donar xifres no és prou determinant (les xifres són suposicions de representació), ni ser la força majoritària vol dir que la posició que es defensa sigui la majoritària en el territori, i més en un tema en què els acords alternatius són possibles i esdevenen, per la suma de minories, majoritaris; potser, fins i tot, és desitjable en ocasions (el tripartit és suma de forces no majoritàries i, a mi, ja m'està bé, per legítim i per personal convicció). Per tant, segurament calen nous actors i nous protagonistes que opinin i es posicionin per refer un debat sense els vicis que hem anat acumulant els que avui n'hem anat parlant i posicionant-nos, vicis que fan difícil l'entesa. Però també, deixem-ho clar ara per no haver de fer un altre debat si finalment hi ha vegueria, que n'hi haurà: la capital, a Vilanova. D'acord, oi?