Xarbotats per Cs i amb por a la fragmentació

La Figueres política frisa per les eleccions de la primavera vinent. Els que tenen pressupost per encarregar enquestes internes ja les tenen contractades i els contactes per trobar candidats amb cara i ulls sovintegen: en termes futbolístics, el mercat de fitxatges està obert. Un observador de pes com l’exalcalde Joan Armangué defensa la teoria que històricament a Figueres la governabilitat municipal s’ha basat en cicles de dotze anys. Segons això, ara l’alcaldia no seria per al PDeCAT. Basat en el recompte estadístic, en la intuïció o en qualsevol altre factor determinant, els propers comicis es plantegen com un tots contra Felip. Això si la candidata del PDeCAT és Marta Felip, és clar. Tant si ho ha d’acabar dient ara o no, el cert és que no està disposada a fer-ho públic almenys fins passat l’estiu.

I què espera? El resultat de les enquestes, sense cap dubte. Els darrers anys, el PDeCAT a Figueres ha tingut anàlisis estadístiques prèvies a les convocatòries electorals locals bastant fiables i orientatives i ara Felip vol saber què diu la prospecció que ja s’ha encarregat. Si Felip decideix continuar, els mecanismes de primàries internes al PDeCAT podrien activar-se, en el cas que el potencial candidat Josep Puigbert –actual director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà i cap de gabinet de Santi Vila– trobi el suport que consideri suficient encara que sigui en altes instàncies pedecatistes. Qui no sembla estar disposat de cap manera a qüestionar el lideratge de Felip és Jordi Masquef, el president local, que presentaria la seva candidatura per encapçalar la llista del PDeCAT si ella diu que no. Mentrestant, Felip, que ja sap què farà encara que no ho vulgui expressar públicament, no té pressa. “Encara és aviat per parlar del candidat del PDeCAT a Figueres, vull prendre’m uns mesos més”, manifesta.

Existeix un factor que cal tenir en compte que a Felip no li passa per alt. L’actual alcaldessa està investigada pel jutjat número 6 de Figueres arran d’una denúncia d’un figuerenc. Si fos condemnada podria quedar fora dels comicis. La pena per desobediència seria probablement una inhabilitació especial que li impediria exercir càrrec públic. En aquest cas, s’activaria l’opció de Jordi Masquef i potser la de Josep Puigbert.

L’època de les majories absolutes ja ha passat a la història. Ara es viu una etapa de fragmentació extrema. Fins a nou grups (si es veuen com a tals les dues sensibilitats que van anar a raure en el cul-de-sac dels no adscrits) han arribat a conviure en aquest mandat en el plenari figuerenc. Coneixedors tots plegats d’aquesta realitat, els pactes postelectorals i les estratègies preelectorals se’ls estan dissenyant cadascú a casa seva i, en algun cas, s’estan pactant polítiques de no-agressió. Sense anar més lluny, aquesta setmana s’han trobat la CUP, ERC, CExF i el PSC per teixir una estratègia conjunta d’ara fins a final de mandat, una mostra més que qui més qui menys sap que per posar-se a la graella de sortida cal tenir clar amb qui et jugues les garrofes.

Els resultats del 21-D, en què Ciutadans va emergir de la insignificança per instal·lar-se al capdavant i vèncer, van xarbotar tots els grups polítics. Ciutadans ha pres en els últims mesos un paper protagonista, sovint un pèl sobreactuat i postís. El creixement del suport, confluència del vot unionista a la capital, no es tradueix, però, en reforç del grup municipal. Al contrari: les discrepàncies entre Héctor Amello i Toni Pérez, que no porta gaire còmodament l’agressivitat dialèctica del portaveu en els darrers mesos, són conegudes i fins i tot no és gens descartable que l’actual portaveu deixi la cursa per l’alcaldia per centrar-se en la seva feina com a diputat al Parlament. Per això tampoc és estrany que s’hagi pensat en el nom de l’advocat Martín de Pozuelo per encapçalar la candidatura d’aquí a un any.

El PSC tindrà un altre cop de cap de llista, molt probablement, Pere Casellas. Està confirmat que Alfons Martínez i César Barrenechea hi seran, tot i que no necessàriament en el mateix ordre que en els darrers comicis. La principal novetat serà molt probablement la regidora Núria Galimany, que com diversos ex-Unió farà el pas a les llistes socialistes, tal com ja va succeir en les eleccions al Parlament de Catalunya. Tot i que s’ha sospesat, Manuel Toro no sembla que tingui lloc a les llistes del PSC.

L’observador Joan Armangué està convençut que la crisi política de l’actual mandat que afecta, al seu parer, tant el govern com l’oposició, podria fer sorgir noves candidatures de grups i persones que no se senten identificats amb cap partit amb representació en l’actual consistori. L’encerta plenament quan sorgeix amb força una possible candidatura amb l’exlíder del Fòrum Cívic al capdavant, Alfons Romero. Fa mesos que es proposa, amb un silenci força sorollós.

Romero, actiu a la secció local de l’ANC, es veu capaç de construir una candidatura amb els avals que necessita una agrupació d’electors, amb la creació d’un partit polític, disposat a fundar. D’activitat opositora a les xarxes no n’hi falta. Amb un to dur, impertinent i poc convencional, capgira fotografies, parla d’encefalogrames plans referint-se a projectes endreçats al calaix pels que manen, i reparteix a tort i a dret. Com a membre de Figueres Democràcia, va participar en un intent de tornar a la política municipal en les eleccions del 2015 que va quedar en no-res. Es coneixen també alguns moviments del líder veïnal Francisco Paneque, tot i que de moment no hi ha res.

A ERC s’han evitat confrontacions internes pels lideratges massa a prop de les eleccions, de les quals els republicans en són uns experts, i han escollit fer pública la candidatura d’Agnès Lladó. Aquesta estratègia els permet treballar amb les cartes a la vista des de més lluny i amb temps per dissenyar una estratègia que diuen tenir clara i que, òbviament, no volen fer pública. La marxa d’Albert Testart, l’octubre del 2015, poc després d’haver estat escollit, va posar en la primera fila Lladó, va fer-li prendre responsabilitats i aprendre, a marxes forçades, a través de l’acció política activa. ERC aspira a tot i creu que pot governar la ciutat, però necessita recordar que, junt amb la CUP, va ser una de les principals víctimes de la fragmentació: el 2015 els republicans van gairebé doblar el resultat del 2011 (de 1.006 vots a 1.900) i només van passar de 2 a 3 regidors. La CUP no va tenir gaire més premi, ja que malgrat haver passat de 800 a 1.635 vots, va guanyar dos regidors. Durant el darrer mandat al país han passat moltes coses. De ben segur que, més enllà de caps de llista, la fluctuació entre republicans i cupaires (amb un electorat de perfil semblant) cal buscar-la (almenys les tendències) en les eleccions nacionals de fa uns mesos. Si val per preveure el toc d’alerta de Cs, que va guanyar, deu valdre també per a altres valoracions. ERC va obtenir 4.067 vots i la CUP en va obtenir 816.

Dos grups (ICV i PP) han viscut al llarg dels anys de les inèrcies i el vot fidel i, en aquests comicis, tot fa pensar que hauran de guanyar-se la supervivència. La castanya del PP al desembre junt amb les batusses internes no són bons auguris per als populars, que tendeixen a la residualitat. En les darreres eleccions van perdre la meitat dels vots i la detenció del regidor Diego Borrego per un assumpte de pornografia infantil pot haver fet mal, malgrat que posteriorment va quedar exonerat de les acusacions i no va anar a judici. Primer va ser expulsat i després readmès –a contracor de la portaveu– al grup municipal.

Qui treballa per reinventar-se és Compromís d’Esquerres per Figueres. La constitució de Figueres en Comú serà un fet en poques setmanes. La confluència de sensibilitats com les de Podem, ICV-EUiA i Barcelona en Comú s’hauran de tenir en compte. L’actual regidor, Òscar Vergès, ha estès els seus contactes i tot és possible, fins i tot una entesa amb algun altre grup.