17-A: Més enllà del record

El periodista de TV3 David Izquierdo no treballava aquell dia. El seu pare va ser el primer d’alertar-lo. “Atropellament a la Rambla”, va dir-li en un missatge. Era la tarda del 17 d’agost i Younes Abouyaaqoub acabava de cometre l’atemptat a l’emblemàtic passeig barceloní. Unes hores després, arribada la matinada, es perpetraria un segon atac a Cambrils. Els terroristes van matar setze persones i van ferir-ne més d’un centenar. Izquierdo de seguida es va oferir a treballar, com vam fer també molts professionals de la seguretat i dels serveis mèdics i d’emergència. Durant deu dies, es va dedicar a informar sobre els atemptats i va ser testimoni de la resposta ciutadana que van desfermar, que va culminar amb una manifestació sota el lema No tinc por. “Sentia la necessitat d’extreure alguna cosa positiva d’un fet tan dramàtic com aquest i vaig pensar que podia aportar el meu granet de sorra donant veu a les persones anònimes que van contribuir a aixecar el país després dels atemptats”, explica. Així va néixer el seu últim llibre, que va veure la llum a finals d’abril i du per títol Testimonis sense por. El relat de la tarda que va canviar Barcelona.

Els disset protagonistes expliquen en primera persona com van viure els atemptats. Entre els testimonis hi ha un metge del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) que va ser dels primers d’arribar a la Rambla, responsables dels serveis d’urgències de l’hospital del Mar i el Clínic, un turista que va quedar confinat en un restaurant del passeig barceloní, el secretari general de Comunicació de la Generalitat i periodistes que van cobrir l’explosió a la casa d’Alcanar i els dos atacs posteriors. Al llibre –editat per Llibreria Universitària– no hi falten els relats del president Carles Puigdemont i de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. “La gran majoria dels protagonistes no són coneguts pel gran públic, però jo volia incloure les dues persones que van liderar la resposta política i institucional als atemptats”, afirma Izquierdo.

L’autor respecta la transcripció de les entrevistes al màxim. “Vaig posar la gravadora i només els vaig demanar que m’expliquessin què recordaven; en el transcurs del relat, els testimonis s’obrien i veies que anaven explicant, sense por, com van viure aquell dia. La idea és aquesta, que d’aquí a deu o vint anys algú llegeixi el llibre i pugui saber on eren i com ho van viure les persones que ens van ajudar a alçar-nos”. Més enllà de l’impacte emocional i dels possibles aspectes a millorar, els protagonistes donen valor a la resposta humana i professional que es va produir aquella tarda. Coincideixen, però, que el resultat final va ser fruit d’una suma de factors. “Va passar al mes d’agost, en una hora en què no hi havia un volum de feina important. També va ser improvisat, ja que els terroristes en un primer moment no volien fer aquell tipus d’acció. L’atropellament és un trauma que estem acostumats a veure a Barcelona, un altre escenari hauria estat si haguessin fet esclatar les furgonetes amb la metralla”, relata la cap del servei d’urgències del Parc de Salut Mar, Isabel Cirera. El triatge i l’evacuació dels ferits van ser clau a l’hora de salvar vides. “El balanç podria haver estat més dolorós si no hagués estat per la bona feina que van fer en un primer moment els professionals del SEM. En menys de cinquanta minuts, tots els ferits greus quirúrgics ja havien estat evacuats”, recorda Cirera.

Izquierdo va entrevistar Puigdemont el 18 d’octubre, just uns dies abans que marxés a Bèlgica. Les primeres informacions de l’atemptat les va rebre a Cadaqués, de vacances. “Jo era amb la Pilar Rahola i uns altres amics”, recorda el president, que es va dirigir “a tota pastilla” cap a Barcelona vestit encara de platja. Aquella nit la va passar al Palau de la Generalitat i es va ficar al llit cap a les quatre de la matinada. “Recordo la sensació d’anar a dormir derrotat, o colpejat a Barcelona, i aixecar-me dempeus a Cambrils. [...] Crec que allà vam demostrar estar preparats com a país, una imatge molt bona d’eficàcia que es va compaginar amb una molt bona i intel·ligent política de comunicació”, relata. Recorda també la manifestació del 26 d’agost, en què el rei Felip VI i Mariano Rajoy van haver de fer front a una sorollosa xiulada i a les protestes contra el tràfic d’armes. “Crec sincerament que hi va haver errors de l’Estat espanyol pel desembarcament que van fer”, afirma el president.

L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, havia estat mare recentment i també estava de vacances. “Estant allà, a la Rambla, sents una responsabilitat enorme i, a part del dolor, una emoció enorme”, recorda. Ella parla obertament sobre la manifestació posterior als atemptats. “La polèmica va arribar i va ser una de les coses que em van doldre més aquells dies. Vam fer un gran esforç aquella setmana, havíem demostrat que malgrat les tensions internes es podria prioritzar la unitat política i això a la manifestació no es va acabar de plasmar”, afirma. Colau creu que “l’escenificació de l’Estat estava fora de lloc”, però tampoc està d’acord amb “la part de ciutadania que va anar amb banderes a parlar d’una altra cosa”. “Allà hi havia familiars de les víctimes i quan vaig parlar amb ells a la capçalera vaig plorar desesperada perquè em deien: «No hem vingut a això.» [...] Era tan evident...”, conclou.