Escó buit i vitamina H

Mariano Rajoy, el polític espanyol que millor ha sabut esperar i esperar fins a convertir el pas del temps en un devorador de rivals i d’obstacles, va descobrir ahir que la seva recepta vital no era eterna. La commoció va ser tan profunda que, sent encara el president en un debat que el pretenia censurar a ell, no va mirar la realitat de cara. Fidel a una biografia rica en escapismes, Rajoy es va absentar de l’escó com ja havia fet la vigília durant vuit llargues hores de sobretaula al restaurant Arahy del carrer Alcalá, des d’ara un lloc de reclam turístic a Madrid per a qui vulgui revisitar les hores finals del marianisme. A dos quarts d’onze del segon matí i sense sentir ni el portaveu del PP, Rafael Hernando, Rajoy va arribar a la porta de l’hemicicle i es va aturar. “Què faig? Entro ara?”, va demanar al cap de gabinet, José Luis Ayllón. “Sí, sí”, va animar Ayllón a Rajoy, que així va recollir els espetecs de l’ovació a Hernando i va disparar els decibels a la cambra amb crits apassionats de “¡Presidente!, ¡presidente!” des dels escons del PP.

La visita de cortesia de Rajoy a la seva pròpia censura en els minuts finals li va permetre votar no i deixar unes últimes paraules com a llegat. “Podem presumir que la moció de censura tirarà endavant i el senyor Sánchez serà el nou president del govern i jo vull ser el primer a felicitar-lo. Serà aquesta cambra la que prengui la decisió i a tots ens correspon acatar la sobirania popular aquí representada. Acceptaré, com a demòcrata, el resultat de la votació, però no puc compartir el que s’ha fet. Ha sigut un honor, no n’hi ha de més gran, haver estat president del govern d’Espanya, ha sigut un honor deixar una Espanya millor de la que vaig trobar. Tant de bo el meu substitut pugui dir el mateix, li ho desitjo pel bé d’Espanya. Crec que he complert el mandat de la política de millorar la vida de les persones. Si algú s’ha sentit en aquesta cambra o fora d’ella ofès o perjudicat, li demano disculpes. Gràcies a tots i sort a tots pel bé d’Espanya”, va adreçar Rajoy a l’hemicicle com a comiat.

L’elegància de Rajoy en l’adeu va brillar encara més perquè l’havia precedit a la tribuna Hernando, la vitamina H que el PP s’administra a si mateix quan veu amenaçada la vaixella familiar. La vitamina H del PP no és la biotina convencional que fa créixer el cabell, sinó un vell compost mesetari que barreja l’esquerra espanyola, Catalunya, “la ETA” i “el caos” amb resultats demoscòpics testats. “Està disposat a rebre els vots de Bildu... Cal tenir cuajo. Amb els amics de la ETA, amb ells serà president”, va etzibar Hernando a Sánchez. “Ni Zapatero va ser capaç d’acceptar aquests vots per ser president”, va afegir el portaveu del PP. I és que la vitamina H no necessita la veritat –Sánchez hauria guanyat sense els dos vots d’EH Bildu–, ni la pietat. “No sé si serà capaç de mirar a la cara les víctimes d’ETA”, va dir Hernando com si el PSOE no les plorés encara.

La vitamina Hernando, però, necessita l’ingredient català. “Senyor Sánchez, governarà amb els que anomena colpistes. Quan vegi al senyor Torrà li dirà racista i supremacista o canviarà de discurs? Llegeixi la història perquè els grups catalans ja van fer dos cops d’estat contra la república el 1931 i el 1934”, va alliçonar Hernando com si ell tingués un màster en història de la Universitat Rey Juan Carlos que la resta no té. A la tribuna, Begoña Gómez, la dona de Sánchez, deia que no amb el cap i confirmava que havia fet bé venint sense les dues filles menors, perquè ni el tutor més fanàtic de la Lomqe de Wert autoritzaria un alumne a perdre’s una classe per l’audició amb Hernando. El discurs d’Hernando, això sí, va rentar les llàgrimes de diputades del PP com Sandra Moneo, Mari Mar Blanco o la presidenta del Congrés, Ana Pastor. “Estic orgullós de ser del PP”, va dir recollint l’ovació que tributa una afició fidel a l’equip que perd la categoria.

Abans de la votació, la sessió va regalar una preqüela del que serà la guerra de les galàxies espanyolistes entre Hernando i Albert Rivera. “És el col·laborador necessari de la moció de censura. Ha contribuït a desestabilitzar el govern demanant eleccions, la seva deslleialtat ha aplanat el camí a Sánchez!”, li va dir el portaveu del PP al líder de Cs. “I deixi de gesticular! Estigui relaxat, que no sé què li passa, que està tot el dia gesticulant!”, li va etzibar Hernando a Rivera per deixar-li clar que l’irrita fins i tot quan calla. Des del PSOE a EH Bildu passant pel PDeCAT i ERC, tots els diputats semblaven buscar amb la mirada on podien trobar un bol de crispetes.

Durant la votació final que va desallotjar Rajoy de La Moncloa per la via de l’article 113 de la Constitució per 180 vots a favor, 169 en contra i una abstenció, el PP va regalar l’esperpent del diputat Eloy Suárez votant sí per error i rectificant abans de ser comptat. Si Rajoy va marxar entre honors i crits de “¡Presidente!”, l’adeu de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría va ser més dur perquè va topar amb Juan Carlos Monedero. “M’alegro que marxeu”, li va dir el fundador de Podem amb un somriure que no s’acabava mai. “Jo no m’alegro que arribeu però així és la democràcia”, va tancar ella l’escena de far west madrileny. La mateixa Santamaría que presumia sis mesos enrere d’“escapçar” els independentistes perd el CNI pel vot dels escapçats. “Marxem amb la tranquil·litat de deixar el país molt millor del que el vam trobar”, va reblar Santamaría. “Ho sentim per Espanya, francament”, afegia María Dolores de Cospedal abans de dir adeu als exèrcits. “Sí que es pot!”, era el clam dels diputats de Podem a l’hemicicle, de la visitant Ada Colau i dels congregats a la porta del Congrés. Fa quatre dies, ni el protagonista ho creia.